s’havien edificat sense tenir en compte les persones que hi havien de viure. A Divis Flats no hi havia serveis, ni zones verdes, ni jardins. A part de dos camps de futbol inhòspits i un recinte asfaltat amb un parell de gronxadors, no hi havia cap parc infantil, en un complex on vivien més de mil nens.
Quan Michael McConville va entrar-hi a viure, Divis li va semblar un laberint per a les rates, ple de passadissos, escales i rampes. Les parets interiors eren de guix barat, de manera que podies sentir cada paraula de les converses dels veïns del costat a l’hora de sopar. I com que els murs exteriors estaven construïts amb formigó impermeable, la condensació era inevitable, i una floridura negra maligna va començar a enfilar-se per les parets i els sostres dels apartaments. Tot i ser un projecte arquitectònic teòricament utòpic, Divis Flats estava produint resultats més aviat distòpics, fins al punt d’esdevenir el que un autor va descriure posteriorment com a «raval del cel».
El mateix estiu que els McConville van ser expulsats del seu domicili de Belfast Est, l’exèrcit britànic es va desplegar a Irlanda del Nord com a resposta a la batalla de Bogside i als disturbis posteriors. Van arribar vaixells plens de joves soldats amb casaques verdes i uns quants milers d’ells es van aquarterar a Belfast i a Derry. Al començament van ser rebuts efusivament pels catòlics, que van donar la benvinguda als soldats com si fossin les tropes aliades que havien alliberat París. La població catòlica estava tan indignada amb l’actuació de la RUC i dels B-Specials, als quals consideraven autoritats sectàries, que l’arribada de l’exèrcit (que per comparació semblava fins i tot neutral) va ser interpretada com una promesa de seguretat. A Belfast Oest, algunes mares catòliques s’aventuraven a acostar-se als posts de l’exèrcit fets amb sacs de sorra per oferir te als soldats.
El pare d’en Michael no semblava tan entusiasmat. En la seva condició de militar retirat, a l’Arthur McConville no li feia cap gràcia que patrulles de soldats el visitessin i li parlessin de manera informal, com si ja no ocupés un lloc en la cadena de comandament. En un extrem del complex de Divis s’havia construït una torre de vint pisos que, exceptuant les esglésies, ja era l’edifici més alt de Belfast. Les primeres divuit plantes eren d’apartaments, però l’exèrcit britànic va ocupar les dues plantes superiors per fer-les servir com a post de vigilància. Mentre arran de terra la tensió augmentava, els vigies de l’exèrcit monitoritzaven tota la ciutat amb els seus binocles.
Ben aviat, les tropes van començar a perdre el favor de la comunitat. Els joves soldats no comprenien l’enrevessada geografia ètnica de Belfast. No van trigar a ser vistos no com a àrbitres neutrals del conflicte, sinó com una nova força d’ocupació, uns aliats fortament armats dels B-Specials i la RUC.
A poc a poc, els catòlics havien començat a armar-se i a disparar contra els seus adversaris lleialistes, la policia i finalment l’exèrcit. Els tirotejos es van generalitzar, i alguns franctiradors catòlics s’enfilaven de nit a les teulades, s’estiraven per ocultar-se entre les xemeneies i escollien els seus objectius. Sulfurats per aquestes agressions, l’exèrcit i la policia s’hi tornaven amb armes pesants, i per tots els barris ressonaven els esclats de les carabines M1 i els aspres estrèpits de les metralladores Sterling. Amb l’objectiu de fer-se més difícils de localitzar per als franctiradors, els B-Specials van fer servir els seus revòlvers per destrossar els fanals, cosa que va submergir la ciutat en la foscor. Les tropes britàniques patrullaven pels carrers deserts amb els seus Land Rovers de mitja tona, amb els fars apagats, per no exposar-se com un blanc. Malgrat tot aquest caos, la xifra de persones que van morir en els Troubles (‘Disturbis’) va ser, inicialment, força baixa: el 1969 només van morir dinou persones, i el 1970, només vint-i-nou. Però el 1971 la violència es va accelerar, i van morir-hi gairebé dues-centes persones. En arribar l’any 1972, la xifra havia augmentat fins a les cinc-centes.
Amb una població que era gairebé exclusivament catòlica, Divis Flats va convertir-se en un bastió de la resistència armada. Una vegada els McConville es van haver instal·lat al complex, es van familiaritzar amb un sistema que els residents anomenaven «la cadena». Quan la policia o l’exèrcit es presentaven a la porta d’un dels pisos cercant armes, algú s’abocava per una finestra del darrere i passava l’arma al veí del costat, que esperava a la finestra del darrere del seu apartament. Al seu torn, aquest la passava al veí de l’altra banda, que la passava a un altre de més enllà, fins que l’arma feia el recorregut complet fins a l’altre extrem de l’edifici.
Va ser a Divis Flats on hi va haver la primera víctima infantil dels Troubles. Havia passat abans que els McConville s’hi traslladessin. Una nit d’agost del 1969, dos agents de policia van resultar ferits per un franctirador pels volts del complex. Atemorits i sense estar prou entrenats en l’ús d’armes de foc en aquesta mena de situacions, els policies van començar a disparar indiscriminadament cap a Divis des d’un cotxe blindat. I en un moment de pausa en el tiroteig, es va sentir una veu que cridava des de dins de l’edifici.
—Han tocat un nen!
Patrick Rooney, un nen de nou anys, s’havia refugiat amb la seva família a la part del darrere del seu apartament, però una ràfega disparada per la policia va foradar les parets de guix i li va impactar al cap. Com que seguien havent-hi ràfegues de foc intermitents, la policia es va negar a deixar passar l’ambulància més enllà de Falls Road. Finalment, un home va sorgir de la zona dels pisos, agitant frenèticament una camisa blanca. Al seu costat van aparèixer dos homes més, carregant el noi amb el cap destrossat. Els homes van poder dur Patrick Rooney fins a l’ambulància, però el nen va morir poca estona després.
Michael McConville sabia que Divis era un lloc perillós. Patrick Rooney tenia més o menys la seva edat. De nit, quan començaven els trets, l’Arthur bramava: «Tots a terra!», i llavors els nens arrossegaven els matalassos fins al bell mig de l’apartament i dormien tots allà, amuntegats a la mateixa habitació. De vegades feia la sensació que passaven més nits dormint a terra que no pas als llits. Despert, mirant al sostre, el Michael sentia el so de les bales que, a fora, rebotaven contra el formigó. Era una vida de bojos. Però amb el pas dels mesos, a mesura que l’anarquia s’anava perllongant, es va convertir en l’única vida que coneixia.
Una tarda de juliol del 1970, una companyia de soldats britànics es va presentar a l’eixam de carrerons dels voltants de Balkan Street, a la cruïlla de Falls Road, buscant un carregament d’armes amagat. De l’escorcoll d’una de les cases en van treure quinze pistoles i un rifle, a més d’una metralladora Schmeisser. I quan ja tornaven a ser als seus vehicles blindats i es preparaven per sortir del barri, un grup de gent del veïnat es va enfrontar amb ells i va començar a llançar-los pedres. Esfereït, el conductor d’un dels Pigs va recular cap a la gentada i va atropellar un home, cosa que va enfurismar encara més els que protestaven. En vista de la intensificació del conflicte, van enviar una segona companyia de tropes per ajudar la primera, i els soldats van disparar pots de gas lacrimogen contra la gent.
En poc temps, tres mil soldats s’havien congregat als Lower Falls. Van abatre portes amb destrals i van irrompre a les cases estretes. Oficialment estaven buscant armes, però ho feien amb una força destructora desproporcionada que feia pensar en un acte de revenja. Van esbudellar sofàs i van capgirar llits. Van arrencar el linòleum dels terres, els taulons fent palanca i les canonades de gas i d’aigua a estrebades. Quan es va fer fosc, un helicòpter militar va sobrevolar Falls Road i a través d’un megàfon una veu va anunciar, amb un afectat accent d’Eton, que quedava imposat el toc de queda: tothom s’havia de quedar a casa o serien arrestats. Amb les puntes dels rifles, els soldats van desenrotllar unes grans bales de concertina i les van arrossegar pels carrers per acordonar els Lower Falls. Els soldats patrullaven pels carrers amb armilles antibales i escuts antidisturbis, amb els rostres ennegrits amb carbonet. Des de les finestres d’aquelles cases petites, els residents els observaven amb un menyspreu gens dissimulat.
Potser va ser el gas, més que cap altra cosa, el que va unir tot Belfast Oest en una hostilitat agressiva. Quan un cartutx serpentejava
