de ser la reunió d’uns organitzadors electorals i d’uns capitans Aranya com érem i va anar esdevenint un marc flexible de coordinació de gent diversa que tendia a dotar-se d’objectius propis; en tot cas resultava essencial assegurar que no hi hagués ni exclusions sectàries, ni el monopoli de ningú. El punt de referència polític extern era el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) que estava format per alguns dels partits clandestins, però al voltant de l’Inter de Dret, per exemple, hi participaven també més sensibilitats. Amb el pas del temps, el personal que es movia en aquella esfera anà ampliant-se i abans d’acabar els meus estudis no existia només un coordinador a cada curs, sinó també uns cercles humans de treball o de col·laboració en tasques diverses: biblioteca, cursos de català, apunts, actes culturals… que prefiguraven de manera rudimentària el germen d’una organització sindical democràtica forjada en cada facultat operant que actuava dins de la carcassa buida del SEU. Aleshores, a partir de la força ja obtinguda en les facultats, vam començar a moure’ns a escala de districte.
A la facultat de Dret, doncs, l’Inter participava en la formació de candidatures i en activitats, per diverses vies i amb distintes modalitats, amb estudiants que pertanyien o simpatitzaven amb parts no integrades en el CCU, com la Unió Democràtica o el Front Nacional, i així, després dels resultats de les eleccions de la tardor de 1959 i d’obtenir la majoria de la Cambra Sindical, vam ocupar els locals que la facultat tenia a disposició dels estudiants, on organitzàrem una biblioteca amb préstec de llibres —inclosos els prohibits— i amb revistes estrangeres que ens enviaven subscripcions gratuïtes demanades per carta amb tota la gosadia: recordo, per exemple, que rebíem de franc L’Express, France Observateur, Témoignage Chrétien, Preuves, i d’altres, com Présence Africaine. Vam editar també una revista, Forja, amb textos en català i castellà, vam muntar una aula de debat entre els més polititzats de la facultat i vam organitzar un curs de català, que feia Josep Maria Ferrer i Ferrer. Havíem constituït una majoria electoral molt àmplia que va elegir com a delegat de facultat Joan Antoni Roig Fransitorra, que era proper a Unió Democràtica i un bon amic.
El nostre objectiu era l’ocupació de tots els nivells del SEU a través d’eleccions democràtiques; primer a cada facultat, però després vam començar a disputar l’hegemonia en el districte amb la defensa d’una estratègia semblant: donar una base electiva als càrrecs i participar obertament en dos camps nous: el Servei Universitari del Treball (SUT) i la creació d’una revista impresa del SEU destinada als estudiants, Universidad 61, en la qual teníem posat un peu amb solidesa. Hi havia un acord tàcit de participació i aportació de col·laboracions sobre la base de l’absència de censura interna. Manolo Vázquez Montalbán i Laureà Bonet hi tenien un rol de primer ordre i Xavier Fàbregas, el pare Casaldàliga, Francisco Candel o Romà Gubern hi escrivien.
Quan m’obriren un segon expedient, el curs 1960-1961, tot va ser diferent del primer. Ara els fets eren públics i constaven en una acta d’acords; jo n’era autor. La Cambra de Facultat —el conjunt dels representants dels estudiants, deu per curs: cinquanta, per tant— havia aprovat una petició per tal que es concedís una amnistia als presos polítics, proposta que jo havia presentat i defensat. L’atac d’un grup d’estudiants de l’Opus a l’espectacle humorístic dels estudiants, l’anomenat «judici bufo», que es realitzava tradicionalment el dia de Sant Ramon de Penyafort, havia portat a un enfrontament físic amb trompades i a un escàndol notable que a nosaltres ens reforçà com a majoria i ens amplià. Em van sancionar a perdre la convocatòria de juny i a examinar-me en la de setembre, però tots els professors que tenia van acceptar de fer-me l’examen final el mes de juny i guardar-me’n la nota. Així vaig donar satisfacció a aquelles ànimes beneïdes que havien facilitat el meu nom al primer dels instructors com a estudiant procliu a la subversió.
El SUT, un acostament al món del treball
Més enllà de l’Inter, on vaig començar la meva trajectòria política va ser al SUT, que va ser creat el 1950 sota la inspiració del padre Llanos, del Pozo del Tío Raimundo de Madrid, i quedà integrat com un sector del SEU. Era una organització molt autònoma i bastant singular: tenia com a objectiu acostar els estudiants al món del treball. Es creaven camps de treball per a estudiants a l’estranger, que eren una oportunitat de veure un país diferent (o de conèixer millor el propi). Aquí ens permetien de conèixer un país que vivia un retard social, la duresa del món del treball, l’extensió de l’analfabetisme, la sobrietat del nivell de vida existent i la misèria més dura. Hi havia també treballs de diumenge al matí en la construcció, grups de treball dominical i treballs en l’alfabetització d’adults i, durant les vacances d’estiu, els camps de treball agrícoles o industrials. Per a molts estudiants van suposar una novetat: comprovar de primera mà que existia el món de la berza, viure durant unes setmanes la duresa del treball de les mines, de les fàbriques o del camp, l’efecte en les persones del ritme del treball en cadena i dels llargs horaris realitzats amb les hores extraordinàries obligatòries. Podien conèixer de prop l’existència de la vida i la classe obrera, les mines i els latifundis sense caure en els estereotips, podien comprovar que existien amplis sectors que mai no havien anat a escola. Durant tot l’any hi havia activitats d’alfabetització en indrets on no havien arribat les escoles o en què la gent ara gran l’havien deixat abans d’aprendre a llegir i escriure, però que ara hi portaven els fills perquè els donaven berenar —a Pequín o a Montjuïc, per exemple. També organitzaven conferències a les facultats: el 1958 van muntar un cicle a la Universitat de Madrid, que alçà un cert rebombori, i a la de Barcelona el desembre de 1960, un altre que tingué un notable èxit de públic. També feien xerrades i publicacions: l’edició de modestos butlletins ciclostilats de caràcter informatiu permetien divulgar textos d’autors afins a la ideologia de la revista, com els d’Ignacio Fernández de Castro o José Aumente.
Al SUT hi havia catòlics que donaven testimoni del seu compromís temporal, falangistes o exfalangistes de la «revolución pendiente» i també els que hi anàvem moguts per la curiositat i la fascinació de conèixer un món que quedava ocult als ulls de l’universitari. Els felips, la gent de l’FLP, i els prefelips hi eren abundants. Entre els qui es movien més es trobaven aquells que volien fer un acte de servei i de compromís personal, els que anaven amb la finalitat d’expandir el partit i, fins i tot, els que amb una ingenuïtat digna de millor causa creien que tenien l’oportunitat d’intentar convèncer els obrers perquè realitzessin la missió històrica que els corresponia; és a dir, es proposaven prospectar obrers per a la causa de la nova terra. El fracàs d’aquests era clamorós; perquè una cosa era tenir relacions cordials amb companys de feina i una altra provar de ser un apòstol; al capdavall, al cap d’un mes els universitaris tornaven cap a casa. Era evident que encara hi havia classes. En canvi, resultava més fàcil embolicar universitaris que vivien en llocs on no hi havia ningú perquè quedés lligat amb el felipisme i establir-hi un cap de pont.
Ser del SUT no et donava prestigi; els altres més aviat et miraven amb una certa curiositat escèptica i els de les americanes blaves amb botons daurats pensaven: «Pobret, que Déu hi faci més», i et perdonaven la vida; però tu te’n senties orgullós i el fet et permetia d’establir unes confiances que anaven més enllà dels compromisos polítics amb d’altres estudiants.
El juliol de 1960 vaig anar amb Lluís Avilés a un camp de treball de Navarra, a Los Arcos, per tal de construir-hi una nova escola —on vingué a visitar-nos Jordi Borja. Dormíem a l’escola amb matalassos a terra i durant el dia fèiem de manobres o peons amb una jornada de treball de deu hores diàries; s’hi treballava al ritme dels qui anaven a preu fet. Allí vaig conèixer un estudiant valencià que es deia Solbes, que després va publicar uns gravats en la revista SUT de València i que més tard seria àmpliament conegut com a pintor de l’equip Crònica.
Hi havia grups del SUT escampats en algunes universitats, però, que jo recordi, eren especialment actius els de Madrid, València, Santiago i Barcelona. L’arrelament del SUT a Barcelona començà a
