qui va assistir a una d’aquestes reunions, i Jaume Bertran m’ha confirmat les reunions. Jo no l’he coneguda, però no crec que sigui forassenyat pensar que ella, Jaume Bertran, mossèn Josep Dalmau, que hi havia estat destinat en una parròquia, i Rafel Pujol foren els qui animaren les reunions dels primers grups locals a Vilanova i la Geltrú.
L’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)
L’Associació Democràtica Popular de Catalunya va ser creada per un grup que compartia una concepció política de fronteres imprecises, format per joves que, en molts casos, buscaven una ruptura amb la tradició familiar. Tal com ells recordaven, si s’esqueia, la concepció religiosa que professaven era molt oposada a qualsevol forma d’integrisme o de nacionalcatolicisme. Des de bon començament intentaren que s’hi incorporessin laics i marxistes. Molts eren universitaris o joves llicenciats, i la majoria eren membres actius de les organitzacions d’Acció Catòlica, per això les seves reunions podien ser reservades, però no eren clandestines. És una manera de dir; no tenien gaire sentit de la clandestinitat. En el primer número de la revista Frente (octubre, 1959), una manxeta deia: «Un imperativo es fundamental: ¡La clandestinidad!». Una bona recomanació per si el lector no ho sabia: calia ser clandestins.
Hi havia un altre aspecte important: la signatura de la revista, que deia «F.L.P./F.A.P. - N.I.U./N.E.U.». El partit a Catalunya tenia, doncs, el nom traduït al català, però van veure de seguida que en català perdia la coincidència de sigles —«Front d’Alliberament Popular»— i van pensar que valia més buscar-li un altre nom. No li feia gaire falta, perquè el partit havia viscut molt de temps sense, normalment s’hi referien com el felip o com la festa. Finalment, els va sortir el d’Associació (ni front, ni partit) Democràtica (definició per democràcia) Popular (del poble, com l’FLP però ara qualificant la democràcia) de Catalunya, que sí que expressava el que volia ser: un partit català germà de l’FLP. No va acabar d’agradar a ningú. Els que no en sabien el significat, hi llegien l’anagrama d’Amics Del PC; d’altres, deien que era el «partit de les democràcies populars», és a dir, dels règims de l’Europa de l’Est. En canvi, NEU tenia força cacofònica i era un anagrama agradable, portava la paraula «nova», que era un punt a favor. Els de la universitat vam dir-ne sempre «NEU», i prou. I del partit, en dèiem, senzillament, partit.
Com ja s’ha explicat, en aquest cas no va ser un partit que va crear una secció universitària, sinó a l’inrevés: l’existència d’una organització universitària es troba en la base de l’aparició de l’ADP com una organització partidista, per bé que ningú no sap del cert ni on es va fer, ni la data, ni tampoc hi ha constància de cap discrepància ni cap debat sobre si havia de tenir un nom diferent o no. Sembla que la constitució de l’ADP va tenir lloc la primavera de 1959. Ni tan sols és clar que aleshores haguessin aprovat un document que expliqués què volien. Per acabar de reblar el clau de l’originalitat, recordo que mai no va quedar clara, ni a l’FLP, ni a l’ADP, l’existència d’una línia de separació entre els qui n’eren membres i els qui no, ni tampoc l’obligació de fer alguna cosa concreta, ni l’existència de consignes. En tot cas, un sector de la NEU, existent en el moment de constitució de l’ADP, no va voler formar part d’una organització universitària d’un partit —d’aquell partit, en concret—; és a dir, volien separar-se de l’FLP. Alguns van ingressar al PSUC, però d’altres van continuar sent un grup universitari sense dependència de partit. Va ser llavors que jo em vaig afiliar a la NEU i a l’ADP. Vaig triar el moment més il·lògic. Els qui no acceptaven la vinculació partidista crearen, la tardor de 1959, l’Agrupació Universitària d’Esquerres (AUE). Es tractava d’un grup que comptava amb estudiants a Econòmiques i a Lletres, format inicialment per Antoni Montserrat, Santiago Ponseti, José Antonio García-Durán, Joaquim Sempere i Dolors Folch.
En els mesos inicials de l’ADP, hi trobem, que jo recordi: Joan Gomis Sanahuja i José Ignacio Urenda Bariego, que eren vistos com les persones més significatives del grup; també Alfons Carles Comín Ros, José Antonio González Casanova, Antoni Jutglar Bernaus, Joan Misser Vallés, Joan Massana Ronquillo, Anna Ramon Llopart, Lluís Izquierdo Salvador, Josep Ramon Figuerol, Jordi Maluquer i Bonet, Antoni Ribas Piera, Jaume Lorés i Caballeria, Damià Escuder Lladó, Albert Fina Sanglas, Montserrat Avilés Vila, Ignasi Tintoré, Manel Garriga Miralles, Jesús Méndez Mateu, Maite Baiges, Rafel Pujol Marigot, Enric Gelpí Vintró, Manolo Vázquez Montalban, Àngel Abad Silvestre, Antonio Ubierna Domínguez, Rodolf Guerra Fontana, Juan Sardà Anton i mossèn Josep Dalmau, entre d’altres. En especial, voldria remarcar la presència constant i discreta de Joaquim Garriga Llusent i de Roser Garriga, que van tenir sempre, fins al final de la vida, una disposició total a participar activament com a militants per fer tot allò que fos constructiu i que els fos demanat o suggerit.
Es tractava d’un conjunt de gent il·lustrada i encantadora; la majoria, des del cristianisme d’esquerres, feia esforços per treballar amb laics i marxistes. La pertinença al grup no sols era voluntària, sinó que podia ser intermitent, esporàdica. En tot cas, no tenia òrgans que els integressin regularment, encara que tampoc les decisions de la direcció passaven en general a traduir-se en una pràctica que exigís intensitat. Dit d’una altra manera, no se sabia gaire bé qui n’era i qui no n’era. Tots n’eren una mica o bastant i a la vegada se sentien lliures per fer allò que creguessin convenient. Com que no hi havia fronteres que separessin els afiliats i els no afiliats, el conjunt era un nucli conegut que participava segons els casos i els moments. No hi havia un ingrés formalitzat, una cotització regular, o una reunió periòdica obligatòria en el marc d’un òrgan reduït destinat a l’acció.
L’ADP gravitava des de l’inici al voltant de José Ignacio Urenda i de Joan Gomis; i dels tres tenors, dels quals parlaré més endavant: Alfons Carles Comín, Antoni Jutglar i José Antonio González Casanova. Però Urenda era l’únic que coneixia tothom i podia connectar-hi; era el pinyol del grup. Gomis era vist com un patriarca i un definidor de les idees. D’una manera natural, Joan Gomis era més aviat amant de la conversa intel·ligent en sessions basades en un debat apassionant, però acadèmic, cordial i enriquidor. No era un home d’estridències, parlava més amb la raó que amb el sentiment. I expressava bé aquell grup d’afinitat que va ser l’ADP, aquell conjunt de propagandistes d’idees generals, actius i compromesos, que no havien incorporat encara la concepció de partit organitzat com un instrument per fer coses, com a mínim alguna cosa. A mi m’atreia escoltar-los i arribat el cas ho feia amb devoció.
L’ADP tenia un Comitè Directiu en el qual Gomis era la peça central de cara enfora i qui tenia la relació amb els altres partits de l’oposició i amb les entitats. Urenda, la peça central de cara endins, va fer un primer intent d’articular una organització amb la incorporació de dues persones noves: els joves advocats Rudolf Guerra Fontana i Joan Sardà Anton, que ja no pertanyien al sector catòlic inicial i que mantenien bones relacions amb la Comissió de Permanents —els joves que, a Madrid, després de la condemna a Julio Cerón, havien substituït l’equip central i havien passat a fer-se càrrec de l’FLP—: Nicolás Sartorius, Paco Montalvo, Àngel Abad i Antonio Ubierna. Tots ells definits com a marxistes i que pretenien fer de l’FLP un partit marxista, rígid i disciplinat. Abad i Ubierna coneixien Guerra i Sardà, de l’etapa en què uns i altres estudiaven a Barcelona, i també es deien marxistes i pretenien fer un partit rígid i disciplinat. Són els anys en què la Iugoslàvia de Tito era el model de referència, el que tenia totes les virtuts i on fins i tot s’hi imprimien uns fullets de propaganda elemental del partit.
José Ignacio Urenda
José Ignacio Urenda va marcar profundament aquells primers anys dels partits i les organitzacions on jo col·laborava. Potser exagero, però alguns dels trets més característics dels felips crec que podem dir que van ser aportació seva: la concepció tan singular del partit com a front, l’acció política com a acció sobre el tot social, o el gust pel debat
