personal: aconseguia adhesions profundes i provocava crítiques viscerals. Va ser, sens dubte, l’impulsor i l’animador de la constitució del grup inicial de la NEU i de la posterior conversió en organització amb el nom d’Associació Democràtica Popular i més endavant va ser protagonista de primera fila en cadascuna de les diferents etapes i polèmiques del Front Obrer de Catalunya.
Havia nascut a Barcelona el 23 d’octubre de 1934 i era fill d’un oficial de l’exèrcit, José, que va morir al front durant la Guerra Civil combatent en l’exèrcit republicà; per això va ser la mare, Cecília, que feia de modista, la que va pujar els fills. El 1950 va començar els estudis de batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i amb divuit anys va entrar al noviciat dels jesuïtes de Veruela, on va aprendre a enraonar, escoltar i caminar enrere alhora. El 1956 va entrar a la universitat, el novembre va ser detingut i el febrer, processat per «activitats revolucionàries». A finals del curs 1956-1957 va ser un dels expedientats i sancionats pels fets del Paranimf. Hagué de realitzar el servei militar al Sàhara, on descobrí les nits al desert que eren, deia, l’espectacle més esplèndid que mai havia contemplat i, a més, es repetia cada nit.
No estic gaire segur que la vida acadèmica l’apassionés, però va fer la carrera de Dret perquè li feia la impressió que eren uns estudis més pràctics que donaven accés a una professió. Amb tot, com que tastar no fa mal, segurament va anar a classes de Lletres a veure què hi passava. Al capdavall, ell era un catòlic actiu i militant interessat a portar a la pràctica el missatge de Crist, en la relació entre el pietisme i el missatge profètic, o en la relació entre la religió i la política o la solidaritat amb els obrers i els marginats, amb els pobres. S’oposava al nacionalcatolicisme i al franquisme i se sentia proper a les persones i les pràctiques del moviment Pax Christi. Era un apassionat del SUT, i durant un breu període de temps va ser-ne fins i tot cap a Espanya. Acabats els estudis, resulta coherent que quedés atret per la pràctica de la professió d’advocat, però més en concret la d’advocat laboralista, i que entrés de passant, com jo, amb Francesc Casares. Fou detingut el 1962, jutjat amb mi per un consell de guerra per rebel·lió militar, i fou condemnat a dos anys de presó, que complí a Sòria. Després de la presó, i un cop casat amb Tere Muñoz, tornà a l’exercici professional, ara en dret tributari. Potser sense un excés d’entusiasme, però amb la consciència que un home havia de portar alguna cosa a casa.
Urenda formava part d’aquella colla d’apòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços d’aïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només s’aconsegueixen pas a pas —sigui lentament, sigui ràpidament—, i que les coses no es guanyen d’un salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a l’oració, d’altres s’ho passaven millor dialogant —«debatent», en deien— que executant acords —i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.
Entre ells, Urenda era un personatge singular, que funcionava amb la sensatesa del sentit comú. No diré que no li agradés debatre, però es negava a discutir cada dia el mateix, no li agradava fer volar coloms i celebrar la Pasqua abans de Rams, potser per això sempre insistia en la necessitat d’acumular forces per arribar a celebrar la Pasqua. Aquest era el tema que sempre volia tractar: com modificar la relació de forces. Si no volies tractar el tema que proposava i parlaves de la relació de forces, de seguida s’hi afegia. Tot plegat, en el fons significava que havíem de ser molts més dels que érem per poder fer coses de profit. Dit d’una altra manera, «small is beautiful», però mentrestant havíem d’agrupar gent no només per debatre, sinó també per fer coses; cada dia havíem de tenir una cosa a fer, o una idea a posar en pràctica: només una, perquè així es podia fer i se’n podia valorar el resultat.
No era un secretari d’organització, però tenia el sentit de l’organització per tasques. Quan tenia una opinió, era tossut i discutia apassionadament. Era tímid, però apassionat, i els crítics deien que era arrogant. Com que era baix d’estatura, els seus enemics el coneixien com «l’home petit», fet que el deixava indiferent. En una discussió era hàbil i podia variar els registres des de l’etèria teoria fins a l’exemple concret. A ell, el que li interessava era convèncer; fins i tot en coses nímies. Tenia una notable capacitat de passar de les proposicions generals a les experiències quotidianes i capgirar l’angle de visió dels problemes. Aspirava a convèncer, i com a mínim a vèncer, però també a deixar pendent un tema important, si creia que era possible arribar a un acord: era millor assolir un gran acord que obtenir una majoria reduïda; encara que, si després d’intentar-ho no era previsible, s’estimava més resoldre-ho amb rapidesa.
Urenda va ser determinant en la creació de la festa a Barcelona, en la fundació de la Nova Esquerra Universitària i en el pas a la creació de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya. El setembre de 1961 no va ser possible l’acord que li vaig proposar per tal de no dividir la NEU: que ell designés els membres d’un Comitè Executiu amb la intenció que l’ADP adoptés una organització de partit i prengués el nom del partit que Urenda m’havia explicat que volia crear: el FOC. Però per a ell això era un tema tancat; i es va consumar la separació. Quan el maig de 1962 ens van detenir, la policia no va distingir gaire les diferències entre els uns i els altres. Vam tornar a parlar-ne més endavant: es va convèncer que no érem uns comunistes infiltrats, ni uns tocats del vent, només érem joves. I que calia adoptar la forma de partit, i no només tenir-ne el nom. Havíem de ser una organització, sobretot si sumàvem esforços en el camí iniciat de connexió i coordinació amb obrers joves.
Un cop traslladats a Carabanchel, l’apropament humà va comportar una unificació dins i fora de la presó. Tots acceptarien el nom de «FOC» i els que eren al carrer s’unificarien i designarien un Comitè Executiu. Després del pas per la presó, Urenda es convertí en peça central del FOC entre 1963 i 1970, i després va continuar sent central en el manteniment d’uns llaços i una estructura de reunions a l’estil dels prefelips o dels felips inicials.
Urenda participà en la creació de la Convergència Socialista i defensà la unitat de tots els socialistes en un gran partit que era essencial per mantenir la unitat civil del poble de Catalunya i alhora fer possible l’accés democràtic de les esquerres al govern. Així doncs des de bon començament i des de la comissió coordinadora de CSC participà en totes les fases del procés de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya, sempre des de la direcció. Va ser capdavanter de la Federació de Partits Socialistes (FPS) que tenia un punt de connexió amb el record de les antigues estructures de l’FLP. Realitzada ja la unitat socialista, el 1979, quan era secretari de política municipal, va anar a la llista de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i en resultà elegit regidor, on seria nomenat vicepresident de la seva Corporació Metropolitana (1982). Més tard va ser governador civil a La Rioja (1982) i a Lleida (1986). I encara més tard, en l’etapa en què era alcalde Pasqual Maragall, amb qui tenia una singular compenetració, va ser comissionat de l’Ajuntament de Barcelona pels drets civils de la nova immigració (1991). La sensibilitat per la política social, pels pobres, la marginació, els immigrants i el futur dels joves el portà novament a actualitzar la difícil i imprescindible compenetració entre el radicalisme dels valors i el realisme de l’acció pràctica. Morí a Barcelona el 16 d’octubre de 2003, el dia que Maragall, en qui tant confiava, prenia possessió de la Presidència de la Generalitat.
La composició del Comitè Directiu de l’ADP tenia la vista posada en la necessitat d’imaginar com seria possible l’expansió en ambients externs al món de l’Acció Catòlica i la universitat. Urenda quedà formalment fora de l’equip, però continuava tenint la paella —i els contactes— pel mànec. No hi havia secretari general, l’FLP sembla que ho va intentar però ningú no feia cas a Ignacio Fernández de Castro, qui només podia influir entre els de la primera fornada, a qui els permanents anomenaven els «budes». Ja he dit que l’organització era un pèl singular.
La
