de sectors amb un catolicisme viscut d’una manera intensa, fossin moguts per l’atracció de Pax Christi i de l’ecumenisme, fossin atrets per l’estil de la revista El Ciervo, que era en vies de desenganxar-se de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. N’hi havia de més missaires que altres, però també n’hi havia alguns que havien deixat enrere l’atracció del falangisme per situar-se en una actitud esquerrana, que podria connectar amb l’estil de les revistes com Índice o amb l’esperit sindicalista de l’«implantaremos por pelotas el Estado sindical». Els dos tons de voler tornar a les essències van existir en l’Espanya dels vencedors, per bé que a cada lloc adoptaven vies i modalitats diverses. Estaven molt lluny els uns dels altres i a vegades s’estimaven poc. Les evolucions van tenir ritmes i vies diferents entre els qui participaven del poder polític o eclesiàstic. A Madrid és on potser estaven més distants i més propers alhora els uns dels altres. Allí, Dionisio Ridruejo edificà sobre aquesta base un partit socialdemòcrata, el Partido Social de Acción Democrática.
A la tardor de 1954, a Catalunya va arribar a haver-hi unes jornades de diàleg a la Garriga de persones vinculades als marges de dos mons —Laye i El Ciervo— que, vist amb perspectiva, podien definir-se com el món dels catòlics i el món dels laics. Tenien en comú el fet de pertànyer a una mateixa franja d’edat, ser cadells del franquisme i formar part d’una societat asfixiant, retrògrada i bastant quica. Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que n’hi ha, i una de nova començava a treure el caparró. La reunió només va servir per reconèixer-se i tenir el plaer de debatre, però era un anunci. Aquesta reacció contra el nacionalcatolicisme impregnà una generació diversa, que era liderada per religiosos i seglars sempre sota una certa protecció d’alguns sacerdots o monjos i també amb una certa oposició dels prelats. Qui primer nota aquesta mena de degradació i és sensible a no admetre la intolerància són els homes d’idees, més ben dit, de creences, en especial els joves.
Les sessions de Madrid constitueixen l’inici del llarg procés de creació de l’FLP, en són la prehistòria. Reunien personal de dos tons o varietats, en aquest cas entre els més propers als sindicats i als obrers i els més interessats en la política i les oposicions per formar part d’algun cos de funcionaris. La complexitat s’ampliava amb la varietat de matisos, però també a causa de la presència de gent de fora de Madrid que responia als microclimes locals, sempre que tinguessin prou empenta per pujar a un tren i anar a Madrid a una reunió a veure què hi passava. El conjunt era una barreja de socialisme cristià —o cristianisme social—, de desig de donar testimoni personal del missatge de Crist i de simpatia als moviments d’alliberament social i nacional, després al castrisme, tenyida d’un marxisme genèric clarament no estalinista, d’un socialisme democràtic per bé que crític amb la socialdemocràcia. Al seu voltant, em sembla que ningú no podria dir si a dins o a fora, hi havia alguns capellans implicats que els ajudaven i dels quals sempre hi havia algú que advertia que ells no feien política i que no estaven afiliats a cap partit; potser era cert que no hi estaven afiliats, però no els calia, manaven com si fossin consiliaris, o dirigents. Tot plegat coincidia amb un obrerisme difús que explica la importància que tingué l’activitat del SUT en l’atracció i l’extensió dels primers nuclis universitaris per diverses ciutats espanyoles.
En tot cas, i als efectes d’allò que ara ens interessa, els catalans que participaven en aquella nova organització d’esquerres no eren, ni volien ser, una continuïtat de cap dels partits polítics que hi havia hagut abans de la guerra. En aquells moments es trobaven més a prop de Pax Christi o de Lanza del Vasto, de l’abbé Pierre o de Danilo Dolci, que de la prèdica de lluita armada o de l’admiració pel maquis. Però l’apertura al treball conjunt amb els marxistes s’obria camí perquè era un element original i distintiu del grup; aquest diàleg no era només extern, sinó que era el punt de trobada dels debats interns, també. Es tractava d’un grup de cristians que necessitava tenir marxistes al costat, que volia fer un grup polític no confessional, en el qual poguessin participar i treballar junts tant creients com no creients. Es negaven a admetre la unitat política dels cristians i aspiraven a un partit que impedís que les ortodòxies s’imposessin.
El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que s’havia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.
Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització d’estudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota l’impuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.
Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa d’exercicis d’unes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez —mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra— i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.
El fet d’aprovar la referència al marxisme i no incloure-hi en canvi cap referència al pensament llibertari va ser el motiu explícit del trencament. Feia massa temps que les diferències s’arrossegaven. El grup «polític» de Cerón va fer un pas endavant per conquerir o bé la direcció o bé adquirir una vida pròpia. El grup obrerista se’n va sentir exclòs, en especial perquè la regla de funcionament i la presa d’acords passava per la via del consentiment o, en tot cas, de l’ajornament a una propera sessió, per discutir-ho abans amb les bases, que es feia per assegurar, deien, la unitat. Aquesta sessió significà que els seguidors de Lizcano deixarien de participar en les trobades que continuaria convocant Cerón i s’abocaren directament a potenciar l’obrerisme cristià de l’HOAC.
Va existir una reunió posterior, feta a Saragossa, convocada pels afins a Lizcano, que va oficialitzar la ruptura. Hi van assistir gent de Barcelona; en concret, sembla que mossèn Dalmau: però el trencament era insalvable i Lizcano, perquè quedés ben clar, els comunicà que la ruptura s’havia produït entre llibertaris i comunistes i que ell n’abandonava la presidència. El resultat va ser que, finalment, el Frente de Liberación Popular, sota el lideratge polític únic de Julio Cerón, va ser fundat com a partit amb aquest nom, proposat per Jesús Ibáñez, un matí de diumenge de la primavera de 1958 a l’església de Sant Antoni, al carrer Bravo Murillo de Madrid. Hi eren presents José Ramón Recalde, Fernando Romero, Joaquín Aracil, Ignacio Fernández de Castro i l’obrer sevillà Manuel Morillo. La definició com a partit polític els va dur a situar-se en l’esfera de la gent de l’Agrupació Socialista Universitària (ASU), de Vicente Girbau; del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i sobretot a esforçar-se a integrar marxistes, o com a mínim laics.
En tot cas, tot aquest període ha quedat dins d’un núvol a causa de l’absència de papers i la imprecisió de la memòria dels actors. Per exemple, és clar que Araceli Montserrat Saburit va ser la primera dona destacada en els grups de l’FLP de Catalunya. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 17 d’agost de 1912 i va morir també a Vilanova el 10 de febrer de 2002. Va ser la primera vilanovina que va obtenir el títol de batxiller el 1931 i estigué sempre vinculada activament als moviments socials; va ser professora. En l’etapa
