a sortir el març de 1960. Em sembla que ell l’escrivia tota de dalt a baix, potser amb la col·laboració de Ricardo Gómez Muñoz i de Juan Anlló Vázquez. Quan tornà a Barcelona ja tenia una xarxa de relacions àmplia i estava molt ben valorat. L’altre fet fou l’estada a Madrid de José Ignacio Urenda, una persona dels grups inicials de catolicisme progressista de Barcelona. Va anar a Madrid a buscar una feina que no trobava i, quan ja tornava cap a casa, Juan Antonio Masip, un sutista de Barcelona, va ser nomenat secretari general del SEU i li va oferir despatx i sou com a delegat del SUT a Espanya. L’encàrrec fou brevíssim, perquè nomenaren Serrano Montalvo nou cap del SEU i aquest va canviar el secretari general. Urenda retornà a Barcelona.
Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes d’alfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.
La creació literària
Durant els anys d’universitat vaig començar a escriure poemes i alguns contes. M’interessava la poesia i la literatura, en general, per això Jordi Maluquer i Jordi Argenté em van proposar de preparar amb ells la Cinquena antologia poètica universitària que posteriorment, el 1959, va editar Josep Pedreira a «Els llibres de l’Óssa menor». Més endavant, vaig intentar de reunir una antologia de contes escrits per universitaris, que després reaprofitaria en part Miquel Arimany, al número 24 de la revista El Pont, quan jo era a la presó. Aquell mateix any, el 1959, vaig arribar a formar part del jurat del Premi Salvat-Papasseit, juntament amb Pere Quart, Josep Pedreira, Albert Manent i Jordi Maluquer. També recitava, i fins i tot vaig poder afegir-me a una de les barbolles poètiques que Joan Colomines organitzava al menjador de casa seva.
Barrejava la passió per escriure amb la de llegir: de Camus a Sartre, de Blas de Otero a Pablo Neruda, de Joan Salvat-Papasseit a Salvador Espriu i de Pavese a Pratolini. Pel que fa a l’assaig, llegia tot el que trobava sobre el subdesenvolupament, que era un tema que estava en voga. Entre tres amics ens vam repartir les àrees per recollir-ne informació: Àfrica, Amèrica i Àsia, i ens anàvem passant les novetats i les notícies; l’atzar va fer que em centrés en l’Àfrica. Així, vaig començar a publicar articles especialitzats. El 1960, vaig publicar un article a Atrio, la revista dels estudiants de Filosofia i Lletres, sobre «La Guinea de Sékou Turé» i un altre sobre «Problemas actuales de África» a la revista Praxis, de Còrdova.
L’entrada a la Nova Esquerra Universitària (NEU)
Cap a la primavera de 1960, doncs, ja començava a estar involucrat en diverses organitzacions, la política m’interessava cada cop més, era un jove de fortes inquietuds i, precisament per això, vaig ingressar a la Nova Esquerra Universitària, que era el sector universitari de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). No va ser una afiliació formal: asseguts a terra sobre la gespa de l’entrada a la facultat de Dret, parlant de tot i de res, sota un solet que resultava agradable, Manel Garriga, que portava la veu cantant, Maite Baiges i Jesús Méndez em van empènyer a entrar-hi.
Es tractava d’incorporar-se en un partit a través de la seva secció universitària. Aquesta no era una qüestió menor, perquè alguns membres de la NEU, justament, n’havien sortit per tal d’anar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), com era el cas de Xavier Folch; però d’altres, en canvi, afirmaven que l’objectiu era fer una organització només d’estudiants d’esquerra sense vinculacions amb cap partit. De fet, en el meu cas, si només volia continuar fent vida política i sindical universitària, no em calia ingressar enlloc; era justament allò que ja feia i me’n sortia prou. Però ara em semblava que el vestit m’anava estret i que el fet d’integrar-me en un partit clandestí seria una forma de definir-me també com a persona madura.
Acabar amb el franquisme i enterrar la Guerra Civil eren dos objectius de primera necessitat; fer el socialisme era indispensable per construir un món més just. Hi havia qui tenia admiració pels comunistes i podia tenir problemes a l’hora de fer la tria, però aquest no era el meu cas: jo no volia entrar al Partit, jo volia entrar a un partit sense majúscula, sense heterodòxies, que no generés dissidents. Potser era una mica llibertari, o potser poumista o potser no creia que la pàtria del socialisme fos la Unió Soviètica, ni que l’Hongria envaïda el 1956 o l’Alemanya comunista fossin exemple de res. Potser és que mai no he tingut gaire fe. Tant per tant, preferia aquells que ara ja no pretenien convertir-me, sinó que anaven buscant marxistes per poder dialogar-hi.
En els inicis de la NEU i l’ADP tot va ser singular. En la primera reunió a la qual vaig assistir, José Ignacio Urenda ens va donar la benvinguda a Pasqual Maragall i a mi, perquè tots dos acabàvem d’incorporar-nos-hi per separat. La sorpresa va ser descobrir que l’organització universitària havia quedat buida: només hi havia en Rafel Pujol, com a veterà, en Pasqual Maragall i jo. Vam quedar que Pujol aniria al Comitè de Coordinació Universitària, que era un comitè de relacions amb els altres partits, el PSUC i l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i nosaltres dos havíem d’armar novament la NEU des de baix. Urenda ens ho va dir en un bar de la Gran Via entre Aribau i Muntaner, a sobre d’un local de billars, mentre anava fumant i traient el fum al mateix temps pel nas i per la boca. Tots els altres estaven a punt d’acabar la carrera al juny: o n’havien sortit o havien passat a actuar fora de la universitat. Dit en plata, començaríem de zero. «Mare de Déu, on t’has posat», vaig pensar. «Si no hi ha ningú.»
L’altra sorpresa que em vaig endur i que em va costar més de pair va ser el caràcter singular que el partit tenia: la desorganització. L’absència de claredat, d’estabilitat i de tasques concretes i qui havia de fer-les. En part, era a causa d’una voluntat expressa d’articular una estructura que en podríem dir flexible, amb una autoexigència de disciplina voluntària, sense que hi hagués ordres o iniciatives, i en part, també, per la falta de capacitat per generar una maquinària eficient. He de confessar que això tenia aspectes positius: fomentava la iniciativa personal i, quan deies que una iniciativa no havia sortit bé, ningú no t’intentava convèncer del contrari.
Aprofitant el feeling entre nosaltres tres, doncs, i coberta la parcel·la més complexa per als qui acabàvem d’entrar, que era la de les relacions amb els altres partits, Maragall i jo ens vam aplicar a iniciar una via de creixement que portés amb constància a una activitat de participació en els treballs en cada facultat. Si la memòria no em falla, vam refer —o fer— l’organització a Econòmiques, Dret, Enginyers, Lletres i Medicina, i vam aconseguir una presència notable en el districte: ja fos en les publicacions, en el SUT, en la revista o en el consell. De seguida vam arribar als cinquanta i les cèl·lules van passar a ser de facultat. Tot això traspuava un èxit. La dificultat era imaginar coses possibles per fer i que algú tingués la iniciativa d’intentar fer-les i fer propostes que fossin aportacions de tots. La veritat, però, és que, a diferència dels primers anys de carrera, ara havia augmentat l’afiliació als partits, i en les propostes sempre s’aconseguia alguna col·laboració. Potser ja hi havia menys por.
Francesc Casares
Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, d’arrel catòlica i anarquista d’idees; l’altre era Francesc Casares, que pertanyia a l’àmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.
El primer
