fins més tard. Havia nascut a Tarragona el 22 de desembre de 1927, era fill de mestres i el 1931 els pares aconseguiren el trasllat a l’Escola Baixeres de Barcelona, per participar així en l’empenta pedagògica que s’havia generat a la ciutat. Ell ja no se’n va moure; sempre va ser un barceloní i un devot dels valors de ciutadania del Noucentisme que impregnà l’obra pedagògica de l’etapa republicana.
La feina més rellevant i interessant que feia amb ell consistia a acompanyar-lo els dissabtes a la tarda a Sabadell, que era quan rebia els clients. Havent dinat, preníem el mateix tren a l’estació de Provença. Quan arribàvem a la casa, ja hi havia gent que feia cua a l’escala. Tenia un rebedor amb cadires, un despatx espartà d’advocat i al costat una saleta que vaig passar a ocupar jo. No hi recordo decoracions ni frivolitats de cap mena, les cadires eren poc sòlides i les taules nues exhibien un flexo, perquè, amb la claror que feia el llum del sostre, no s’hi podia llegir bé. Allí, en aquella saleta del costat del despatx, jo atenia els clients que m’adreçava perquè volia que prengués nota de totes les circumstàncies, dels fets i de les reclamacions que feien, o de les gestions que calia fer davant l’Administració, de les quals jo seria l’encarregat.
Així vaig entrar en aquell despatx, dotat de les seves pròpies tradicions, on el passant era anomenat col·laborador per l’advocat i cuñado pels clients, en record del seu primer col·laborador, que havia estat un cunyat de Casares. Vaig descobrir que els clients venien amb coneixement de causa, molts sabien els articles de les lleis i dels reglaments que els afectaven, o formulaven amb precisió el dubte que volien resoldre. Era una espècie d’examen oral per sorpresa que es feia al col·laborador. Allí vaig aprendre les dificultats de concretar el que calia demanar per tal d’obtenir el que se cercava. Vaig descobrir que ordenar totes les dades dels problemes del client era indispensable per trobar-hi una solució; i que era tan important com interpretar els documents o els papers doblegats que portaven i et deixaven veure. La lluita jurídica en la defensa dels drets dels treballadors no tenia l’èpica de la lluita de masses per l’obtenció dels drets, però aconseguir-ne l’eficàcia o l’exercici era un aspecte fonamental en la lluita obrera.
El record més persistent que conservo d’aquest temps són els viatges en tren amb Francesc Casares: es mostrava convençut i enamorat de la seva feina, i estava sempre disposat a relativitzar la ingenuïtat de les meves exaltacions adolescents amarades d’idealització de la classe obrera. Ell creia que ser més d’esquerres no consistia a dir-la més grossa, sinó a estar disposat a sacrificar-ho tot per assolir un avenç encara que fos minso. No s’enfadava amb els meus esplais esquerrans, sinó que raonava i evidenciava una fermesa tal en la seva concepció del socialisme i en l’establiment d’una nova societat que resultava admirable. La coherència política i moral, el realisme i sentit pràctic que mostrava em van deixar una empremta, que em sembla que va germinar més tard.
Sempre veig Francesc Casares amb aquell to alhora racional, ponderat i idealista, sense posar-se mai nerviós, tot aplicant sense estridències la seva moral estricta de compromís personal amb la justícia, amb Catalunya, i amb la democràcia: amb el socialisme. El recordo amb aquelles fines ulleres, que reposaven sobre unes orelles molsudes, i armat amb aquell mig somriure i la veu prima, afectuós, polit, educat, dialogant; era llest, discret i estava dotat de sentit de l’humor. Era com un retrat del ciutadà noucentista, compromès amb la professió i un practicant dels principis de la moral laica. Era respectat per tothom pel seu sentit de l’honradesa, del joc net i de la paraula donada.
Era capaç de defensar alhora la continuïtat d’una trajectòria i l’actitud de renovació, de sentir les deficiències existents i de saber defensar el canvi. Més endavant, un grup d’estudiants universitaris de l’Autònoma se m’adreçaren perquè volien trobar el partit socialista, i els vaig preguntar: «Quin?». No se’n sabien avenir, que hi hagués tants retalls dispersos sense cosir. És per això que els vaig recomanar que anessin a veure Francesc Casares, perquè estava segur que, després de conèixer-los i de sentir-los parlar, hi coincidiria i participaria de la frescor i del desig d’impulsar un procés de retrobament dels socialistes en la fundació d’un únic partit; seria el punt de connexió amb el Moviment Socialista de Catalunya. La reunió posterior de Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd amb ell i després amb Raimon Obiols van ser determinants per crear la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) en el propòsit de renovar les propostes socialistes i de donar un impuls decisiu en el camí de fundar el partit de tots els socialistes de Catalunya. Amb Casares coincidiria així en la Convergència Socialista, després en el Partit Socialista de Catalunya(Congrés), i més endavant en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Era un home d’unitat sense haver de renunciar a res. I així va participar activament en la vida pública i va ser diputat del Parlament de Catalunya el 1980. El servei a unes idees el portà a deixar en un segon terme l’actuació des del despatx d’advocat. Com que tot alhora no es pot fer, quan hagué complert l’etapa de consolidació de la Generalitat deixà l’activitat i el càrrec d’elecció per tornar a la seva feina artesanal d’advocat.
Però res no impedí que continués defensant els seus criteris polítics i així vaig coincidir amb ell en la defensa del «no» en el referèndum de l’OTAN. Després, la coherència el portà a acceptar la petició de liderar el grup de l’Esquerra Socialista en el si del PSC. Francesc Casares estigué sempre compromès amb la lluita per la justícia social, per Catalunya, per la llibertat i per la democràcia. El seu compromís amb la lluita dels treballadors era un compromís personal i laboral, total, i suposava també el compromís amb un instrument, el partit. En tot cas, per a Casares, construir una nova terra combinava i exigia el respecte a la llibertat personal i l’aplicació del dret pels poders democràtics, que és l’única garantia de la llibertat i l’avenç a través de passos concrets. Posava sempre els ideals al davant, però també la lucidesa, sabia que calia arribar a acords i consensos per canviar la societat pas a pas. Només aquells que tenen molt arrelats els ideals són capaços de no cercar mai cap càrrec i de no defugir cap responsabilitat. El compromís personal des del rigor, la discreció i l’honestedat, des de la competència professional i la generositat humana, han fet de Francesc Casares una figura central de la Catalunya contemporània. I per a mi un exemple personal.
El moviment del Frente de Liberación Popular (FLP)
L’organització de l’ADP era petita però singular, tant com la del Frente de Liberación Popular (FLP) durant la fase de gestació i la primera etapa. Més que singular, era sobretot sorprenent, perquè aquells que el constituïren participaven d’allò que en podríem anomenar l’esperit de no-organització de l’FLP inicial, que va sorgir gràcies a Manuel Lizcano i Julio Cerón, i que després va ser àmpliament compartit per tots els altres. Els nuclis catalans que formaren l’ADP compartien el tarannà i el sentiment democràtic i socialista de l’FLP, era una fase en què persones dotades d’un mateix sentiment havien de trobar també un denominador polític comú a través de diàleg i més diàleg. S’havien d’acostumar a posar en comú reflexions i experiències, així com les iniciatives i les vivències que cadascú podia aportar. En altres paraules: identificar, compartir i homogeneïtzar el substrat comú del personal. Uns anys després, d’aquesta forma de treball en dirien «estil kumbaià». Primer era divertit, després cansava per la manca de resultats.
El camí d’aquest grup va començar l’octubre de 1954 amb unes reunions fetes a Madrid alguns diumenges a la tarda, al menjador de la casa de Manuel Lizcano, amb un grup de joves militants catòlics seglars i alguns sacerdots. S’hi parlava de tot: d’espiritualitat, de política, de classe obrera, de llibres, del testimoni dels cristians, de les exigències de la fe. Lizcano era un militant i un activista d’Acció Catòlica lligat al medi obrer i a Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). Hi assistien estudiants i preparadors d’oposicions que vivien en col·legis universitaris i que participaven en moviments especialitzats d’Acció Catòlica, entre ells Julio Cerón. Així, Lizcano i Cerón coincidien en el fet de sentir-se en oposició radical al nacionalcatolicisme
