de vista monogràfic, per posar en relleu un aspecte característic». Però, en el meu cas, proposar-m’ho seria un excés. En el cas que el FOC hagués estat un partit amb una connexió social àmplia, encara dubtaria, però com que es tractava d’una petita organització il·legal, només podré parlar d’intents modestos i no reeixits de connexió amb la societat, tret que un rampell dogmàtic acabi traient l’orella i arribi a creure’m que érem el melic del món. Amb aquest ànim intentaré d’evitar tant el sectarisme militant com la pintura d’un mural amb uns protagonistes col·lectius que fan una llarga marxa per la història. Procuraré parlar del FOC tal com el veia, amb aquella barreja de mística, romanticisme juvenil, rutina, debats esotèrics, generositat i grans paraules.
Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió d’un nom i altre amb el tipus d’organització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de l’FLP, va introduir el debat sobre la necessitat d’organitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit d’influència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent d’ideologies i de simpaties diferents.
Era un propòsit difícil, consistia en la defensa de la unitat entre les forces populars organitzades en uns partits que tenien uns criteris ideològics nítids, al mateix temps que s’afirmava com una realitat diferent. Com que calia unir-los, el Front havia de ser l’agrupament dels partidaris de fer-ho. Aquesta actitud potser només traduïa el desig d’unes noves fornades per superar les divisions produïdes durant la Guerra Civil, encara subsistents, i la necessària rectificació de conductes. Era una utopia com qualsevol altra, però cal recordar que nosaltres formàvem part d’una generació sorgida quan la Guerra Civil feia anys que havia acabat i que no enteníem ni volíem les divisions enquistades i que, sigui dit de passada, encara durarien molts anys, en alguns casos fins a la mort dels seus protagonistes. Precisament per això, el Front es presentava com un mosaic potencial d’ideologies de l’esquerra a les quals volia unir l’acció, però alhora havia de diferenciar-se de totes elles per mantenir-se com una força política singular.
Calia, doncs, fer una organització d’un tipus diferent, que contingués una barreja d’ideologies, que en l’acció esdevindrien menys determinants, tot i que justament va passar tot el contrari d’allò que crèiem que passaria: com més coses fèiem, més difícil era fer un treball comú entre els marxistes que se situaven a l’esquerra del PSUC, els sindicalistes revolucionaris defensors de l’autonomia del moviment obrer i els sectors professionals més llegits —i alguns d’ells més moderats— que aspiraven a situar-se en el socialisme d’esquerres o «modern».
Recordem que l’objectiu de l’ADP i de l’FLP era més aviat fer una organització política que un partit polític. Tenia com a objectiu transformar-se, en un futur pròxim, en una organització de partit. El 1961, doncs, es crearen dos sectors diferenciats: un sector, encapçalat per José Ignacio Urenda, creia que encara no havia arribat el moment, perquè necessitàvem una major acumulació de forces i més rodatge, i calia centrar-nos més en les tasques de sensibilització i de formació de quadres socials; mentrestant, l’organització havia de continuar sent flexible. Tant creia aquest sector que en un futur pròxim caldria fer un partit, que alguns feien córrer el nom de FOC per al dia en què es creés. L’altre sector, on em vaig situar jo, defensàvem que calia convertir-nos ja en un partit. La polèmica no es corresponia a una distinció tallant entre un partit homogeni i un front pluralista; la diferència radicava entre o bé l’adopció d’una organització, a l’estil de la que tenien els altres partits —amb afiliació, acords i acció política—, o bé el manteniment d’un nivell lax d’afiliació i d’organització, més centrat en la formació de quadres, propaganda i acció de caràcter sectorial. Dit d’una altra manera, la diferència entre els dos sectors era el moment de fer-ho, però tots coincidíem en el propòsit de fer un partit clandestí que fos democràtic i plural, i que defensés la unitat de les forces populars, o de mantenir-nos com un moviment polític més flexible que encara no es definia orgànicament del tot com a partit.
A l’ADP es produí una tibantor entre els del Comitè Executiu, que volien dirigir, i el Comitè Directiu, que tenia els contactes amb els grups disposats a fer alguna cosa. Les relacions amb la NEU encara van complicar més les coses. Els qui formaven part de la Direcció Executiva, Rudolf Guerra i Joan Sardà, criticaven Urenda perquè hi interferia i Urenda criticava els de l’Executiva perquè se saltaven tots els semàfors. La prudència aconsellava moderació en l’acció i acumulació de forces, però era difícil de gestionar-ho perquè hi estàvem il·lusionats. Alguns ja es veien triomfants, espitregats i amb una barba a la cubana.
En el sector d’Urenda hi havia persones com Conrad Solà, Jesús Salvador, Daniel Cando, Mercè Soler i Pasqual Maragall. Finalment, l’estiu de 1961 ens separàrem i el grup on em trobava jo va crear el FOC. El Comitè Executiu el formàrem Josep Maria Picó Junqueras, Manuel Castells i jo. Picó treballava a Catalana de Gas, era jurat d’empresa i pertanyia a la UGT (Unió General de Treballadors), mentre que Manuel Castells Oliván encara era estudiant de Dret. Com que crèiem que el dirigent màxim havia de ser un treballador assalariat, d’una manera natural Picó va ser-ne el secretari general.
L’organització primera del FOC era rudimentària i tenia uns grups de base formats per tres persones. Vam publicar una revista, Revolució, que escrivíem Ramon Sumoy Sentís, Laureà Bonet Mojica i jo, i alguns pamflets. Em sembla que en algun moment vam editar algun paper titulat Fulls d’Opinió Popular, nom heretat d’una publicació anterior de l’ADP. No hi va haver cap conferència formal amb delegats ni un text a debatre; potser a l’inici es feren algunes reunions àmplies, i en una d’elles va ser-hi present Antonio Ubierna, el xerpa, com a mostra de reconeixement per la feina de l’FLP.
Maragall i jo érem del parer que l’èxit de la reorganització del grup universitari era un actiu que no es podia destruir. No havíem topat amb cap entrebanc, no hi havia cap motiu per separar els estudiants en dos grups i desfer tot un any de feina positiva. Els intents de conciliació van continuar durant el mes de setembre, però no van arribar a res. Les posicions eren més tancades que mai. En aquest context, com que les eleccions que es feien a l’octubre eren un element definidor de la força de cadascú —i de la capacitat de bastir coincidències i accedir a la direcció del moviment d’estudiants— no podíem ni volíem engegar-ho tot a rodar. Les aliances, la coordinació i l’interès posat en la confecció de llistes era fonamental. I ho vam fer perfectament.
La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i l’opció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. L’organització, d’entrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no s’hi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de l’MSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o s’havia de dir, Realitat. En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No n’he vist mai més cap exemplar, ni n’he sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre
