social de llibertats polítiques i sindicals que permetés una articulació fluida i permeable del nostre poble, sense condicions de llibertat, la tendència a esdevenir un partit resultava inevitable; i no era possible cap altra opció que no fos la d’un partit clandestí, amb el risc d’esdevenir un espai tancat. El patriotisme de partit i l’exigència de disciplina foren conseqüències inevitables —i amb la dosi corresponent de mística i de sectarisme—, però la defensa del caràcter democràtic, del debat permanent i de ser un espai de formació foren també fonamentals. En molts dels militants va quedar-hi el pòsit d’una idea de partit entès com a expressió d’un front social ampli, plural i variat. La missió de la direcció havia de ser garantir-ne l’existència; no pas retallar-lo.
I en aquestes condicions, arran de les mobilitzacions de solidaritat amb les vagues obreres que s’havien iniciat a Astúries i que s’havien transmès al País Basc, havien començat els esforços per fer actes de solidaritat entre els estudiants universitaris i en algunes empreses; moguts per líders nous, joves. A començaments de març havíem ciclostilat fulls que convocaven a la solidaritat en les empreses i a una concentració. No recordo si anaven signats o no, però en la distribució d’aquesta propaganda es van produir unes detencions que van suposar una «caiguda» del FOC i la detenció de diversos militants i l’exili d’altres.
El meu temps de presó
Fa algun temps vaig escriure i publicar, sota el títol El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records, unes memòries sobre el meu pas per la presó, encara que seria més exacte dir per les presons, ja que durant aquell any vaig passar per la Model de Barcelona, la Carabanchel de Madrid i, finalment, per la presó de Sòria.
La meva detenció va produir-se la matinada del dia 16 de maig de 1962 i vaig ingressar a presó el dia 21 de maig a última hora. Quan ens van treure del cotxe érem a l’interior de la presó Model de Barcelona, ens van registrar en el llibre i ens van aplicar les mesures administratives corresponents; i tot seguit ens van enviar a dormir en cel·les individuals. L’ingrés va ser tan alliberador com trobar una illa en un naufragi. Em sembla recordar uns sorolls de benvinguda, i així vam començar a passar el període d’aïllament; no recordo quants dies vam ser-hi, potser una setmana. Allí ja hi havia diversos estudiants que havien arribat en grup i ara n’arribaven uns altres que els destinos —presos que redimien i feien d’auxiliars a les galeries o altres dependències— van considerar que per l’edat havíem de ser estudiants. D’aquesta manera, els residents van ser avisats de l’arribada de nous hostes i a través de la finestra o de la canonada de l’aigua vam donar i rebre les primeres notícies. Uns dies després ens van traslladar a cel·les de tres i vam sortir al pati. Dels estudiants, alguns eren del PSUC, uns altres de l’MF 62 i algun encara no era d’enlloc. Hi recordo Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Antoni Aponte, Martí Capdevila, Pere Puig i Bastard, Ferran Fullà i Albert Ballesteros, per exemple.
En aquestes detencions la policia no va fer diferències entre els nostres matisos i va agafar persones d’un sector i de l’altre, i també persones que es movien en tots dos sectors. Aquestes detencions es troben a la base de la decisió posterior de fer ja junts el Front Obrer de Catalunya (FOC) com un partit socialista pluralista i democràtic, dotat d’una certa organització i disciplina, i federat en l’FLP, o, tal com se’n diria oficialment, en les Organitzacions Front. A la presó, superada la primera fase de tensió entre Urenda i Guerra, tot va començar a rutllar ja mentre érem a Barcelona i després, a Madrid, va culminar.
Havíem estat detinguts i traslladats a Madrid: Josep Maria Picó Junqueras, Josep Verdura Tenas, Joan Ignasi Sardà Antón, Rodolf Guerra Fontana, Lluiís Avilés Farré, Damià Escuder Lladó, José Ignacio Urenda Bariego, Tomás Chicharro Manero, Josep Doladé Guardia, Antoni Tomàs Pineda, Josep Font Pérez, Vicenç Estévez Reus i jo mateix. Vam continuar organitzats com a partit i allí, si no m’equivoco, ens vam dividir en tres cèl·lules i vam tenir un comitè. Participàvem en les activitats conjuntes amb l’FLP que tenia també un comitè. Si es vol, era com una translació de l’estructura federal que existia a fora. I era allò que feien els del PSUC, els del PC d’Euskadi i el PCE.
Un cop a la setmana fèiem una reunió de cèl·lula al pati i també una de comitè, que eren els òrgans amb què parlaven oficialment els presos d’un altre partit o sindicat, i que es reunien necessàriament quan hi havia un conflicte de convivència entre persones de grups diferents per arribar a un acord i resoldre-ho. Les reunions de cèl·lula servien per comentar les notícies que els familiars havien donat en les comunicacions sobre fets rellevants. La nostra organització ja era integrada, encara que es respectava qui no volgués formar-ne part. Les sessions de formació es feien en un horari diferent i consistien en la lectura en veu alta d’un llibre, amb comentaris posteriors dels assistents.
Les reunions de cèl·lula eren per partit i les de formació es feien entre els felips. Les classes d’idiomes o de cultura general tenien també un horari autogestionat i eren voluntàries. Tot es feia al pati, asseguts a terra, uns repenjats a la paret i els altres formant rotllana. La gimnàstica, el frontó o l’atletisme no eren considerats disciplines polítiques, sinó que eren activitats lliures. En canvi, el règim de la comunitat econòmica funcionava més aviat voluntàriament i en tot cas anava per cel·les; el partit només hi intervenia si es produïa algun cas de necessitat o de marginació.
Durant un any hi vaig poder gaudir del repòs, de l’estudi i de la conversa, i vaig poder relacionar-me, i ho dic amb orgull i amb afecte, amb més d’un centenar de persones d’una categoria humana extraordinària. D’ells, en vaig aprendre molt, a través de converses o dels monòlegs que sorgien quan s’animaven a parlar sobre les seves trajectòries, o quan reflexionaven sobre el futur imperfecte. Cada història del món, d’Espanya o de Catalunya, era diferent segons qui l’expliqués; però les perspectives eren tan riques i sucoses que podies seguir-les sense necessitat d’estar obligat a donar-los la raó. Tampoc no la demanaven, i això era fonamental. Perquè cadascú només explicava la seva part de veritat.
Tots ells coincidien a creure en un futur perfecte, però tots sabien que el futur ideal era una creença, un motor, una guia. Quan preguntaves sobre el futur, la majoria responia sobre el programa mínim, perquè «ves a saber com serà el futur», o amb una mitja rialla deixaven anar: «S’hi lligaran els gossos amb llonganisses». Que volia dir: «no em vinguis amb rucades». Era molt difícil de concretar. Si calia, moririen per un futur perfecte, però sabien que el que vindria sempre seria imperfecte, només podien imaginar-se el demà. Tant era així pels qui creien en un nou cel i una nova terra, com pels qui creien en el comunisme, en el socialisme, en l’anarquia o en la llibertat. Potser aquesta va ser la primera lliçó que en vaig treure: els idealistes cerquen el futur perfecte, perquè és important creure-hi per poder conjugar i construir un futur que, encara que imperfecte, sigui millor que el present.
Vaig aprendre que com que el món gira i gira, aquell qui aspiri a dirigir-lo haurà d’observar una exigència fonamental: considerar el seu país com un tot i exigir-se de no pensar només en els seus partidaris o seguidors, sinó d’incloure els seguidors propis i els teus contraris en un mateix bloc. En tota nació, nacionalitat o país, hi ha sempre tota mena de gent, per això s’ha de pensar en la globalitat, com una totalitat concreta, que en deien. El futur al qual es podia aspirar podia ser un vell somni que han tingut tots els utopistes polítics o religiosos: la creació d’una comunitat. En nom d’aquell somni els dissidents podien ser enviats a la forca, a la foguera, a la reeducació, a les cambres de gas, als manicomis o als camps de concentració.
Per saber on ets i què has de fer, has de pensar sempre en tot el poble, en tot el teu poble. Ho vaig sentir explicar amb paraules diferents i per persones molt diferents, alguns tan intransigents amb ells mateixos com amb els altres. Ismael Rodríguez, Antoni Salvador, Poncho Iriarte, Enrique Mújica, Antoni Gutiérrez Díaz, Àngel Abad, José Ignacio Urenda o José Ramón Recalde han
