del Tribunal Suprem, «Per tal de deixar enrere el racisme, primer hem de tenir en compte la raça. No hi ha cap altra manera. I per tractar algunes persones igual, les hem de tractar diferent».
Els defensors racistes de la discriminació racial dissenyada per mantenir les desigualtats racials anteriors a la dècada dels anys seixanta ara són els opositors racistes contraris a la discriminació antiracista dissenyada per posar fi a aquestes desigualtats racials. El moviment racista més perillós no és la campanya improbable de la dreta alternativa per un etnoestat blanc, sinó la campanya regular nord-americana per un estat «racialment neutre». El concepte de neutralitat racial de fet fomenta el victimisme dels nacionalistes blancs perquè postula la noció que tota política que protegeixi o faci avançar els nord-americans que no són blancs cap a la igualtat és «discriminació inversa».
Així, el poder racista pot dir que les polítiques d’acció positiva que aconsegueixen reduir les desigualtats racials són «conscients de la raça», i que els exàmens estandarditzats que generen desigualtats racials són «neutrals en termes racials». Així, poden culpar la conducta de grups racials sencers de les desigualtats que hi ha entre els grups racials i continuar dient que les seves idees «no són racistes». Però les idees «no racistes» no existeixen, només hi ha idees racistes i idees antiracistes.
Així doncs, què és una idea racista? Una idea racista és qualsevol idea que suggereix que un grup racial determinat és inferior o superior a un altre grup racial en qualsevol aspecte. Les idees racistes defensen que la inferioritat i superioritat dels grups racials expliquen les desigualtats racials de la societat. Com va sospitar Thomas Jefferson deu anys després d’haver declarat la independència dels Estats Units blancs, «Els negres, tant si originàriament són una raça diferent com si els han fet diferents el temps i les circumstàncies, són inferiors als blancs pel que fa als seus dots físics i mentals».
Una idea antiracista és qualsevol idea que suggereix que els grups racials són iguals en totes les seves diferències aparents, que no hi ha res de correcte o incorrecte en cap grup racial. Les idees antiracistes defensen que les polítiques racistes són la causa de les desigualtats racials.
Entendre les diferències entre polítiques racistes i polítiques antiracistes, entre idees racistes i idees antiracistes, ens permet reprendre les nostres definicions fonamentals. El racisme és un conjunt poderós de polítiques racistes que mena a la desigualtat racial i que se sosté sobre idees racistes. L’antiracisme és un conjunt poderós de polítiques antiracistes que mena a la igualtat racial i que se sosté sobre idees antiracistes.
Un cop tenim una definició sòlida de racisme i d’antiracisme, podem començar a entendre el món racialitzat que ens envolta i que tenim al davant. Els meus avis materns, la Mary Ann i l’Alvin, van traslladar-se amb la família a Nova York a la dècada dels anys cinquanta en la darrera fase de la Gran Migració,3 contents de poder allunyar els fills de la violència dels segregacionistes de Geòrgia i de la feina de collir cotó sota el sol cada vegada més abrusador d’aquell estat.
Ben pensat, també allunyaven la família dels efectes del canvi climàtic. La política de la inacció en qüestions climàtiques és una política racista, perquè l’hemisferi sud, habitat sobretot per persones no blanques, pateix molt més les conseqüències del canvi climàtic que l’hemisferi nord, on viuen més persones blanques, a pesar que és el nord, bàsicament de població blanca, el que contribueix més a l’acceleració del canvi. La terra s’enfonsa i les temperatures augmenten, des de Florida fins a Bangladesh. Les sequeres i l’escassetat d’aliments fan estralls en la població de l’Àfrica oriental i meridional, una regió que ja té el 25 % de la població malnodrida del món. No són inusuals les catàstrofes mediambientals causades per l’home que perjudiquen d’una manera desproporcionada les persones de color; així, per exemple, en gairebé quatre mil zones dels Estats Units —la majoria pobres i poblades per persones no blanques— s’hi registren índexs de saturnisme més alts que a Flint, Michigan.
Si pertanyés tan sols a la generació anterior, hauria de collir cotó per una misèria a temperatures cada vegada més altes a Guyton, als afores de Savannah. Aquí és on vam enterrar l’àvia el 1993. El record del seu tarannà tranquil i reconfortant, de les seves mans fosques i tan traçudes per a les plantes i de les seves bosses de les escombraries plenes de regals de Nadal, ens va acompanyar mentre tornàvem a Nova York després de l’enterrament. L’endemà el pare va aventurar-se a pujar a Flushing, Queens, per veure la seva mare, que era soltera i també es deia Mary Ann. Era una dona de pell d’un moreno clar que t’embolcallava amb el seu somriure i et deixava fora de combat amb el seu enginy.
Quan el pare va obrir la porta del pis, va sentir la fortor de gas i fum que venia de l’estufa que havia deixat encesa, a més d’altres vapors. Com que no veia enlloc la seva mare, va travessar corrents el passadís i va entrar a l’habitació del darrere. I allà va trobar-la; semblava adormida, però era morta. La seva lluita amb l’Alzheimer, una malaltia més comuna entre els afroamericans, s’havia acabat.
Probablement el privilegi dels blancs més transcendental és la vida mateixa. Als Estats Units, la vida dels blancs importa uns tres anys i mig més que la vida dels negres, i això només és la més òbvia de totes les disparitats que hi ha en l’àmbit de la salut, des del primer any de vida, en què es registra un índex de mortalitat dues vegades més alt entre els infants negres que en els blancs. Però almenys vaig poder conèixer les dues àvies, i vaig poder compartir amb elles experiències i amor. No vaig conèixer mai l’avi patern. Tampoc no vaig conèixer mai l’avi matern, l’Alvin, que va morir de càncer tres anys abans que jo nasqués. Als Estats Units, els afroamericans tenen el 25 % més de probabilitats de morir de càncer que els blancs. El pare va superar un càncer de pròstata, que causa el doble de víctimes mortals entre els homes negres que entre els blancs. El nombre de víctimes de càncer de mama és molt més elevat entre les dones negres.
Tres milions d’afroamericans i quatre milions de llatinoamericans van aconseguir una assegurança mèdica per mitjà de l’Affordable Care Act (Llei d’Atenció Assequible, coneguda també com a Obamacare), amb la qual cosa els índexs de persones sense cobertura mèdica en tots dos col·lectius van baixar pels volts d’un 11 % abans que el president Barack Obama deixés el càrrec. Però 28,5 milions de nord-americans encara no tenien assegurança mèdica, una xifra esbalaïdora que va augmentar després que l’any 2017 el Congrés revoqués l’article de la llei que feia referència a l’obligació individual (individual mandate) de tenir una assegurança mèdica. I cada vegada és més difícil per a les persones de color poder votar per fer fora del poder els polítics que elaboren aquestes polítiques dissenyades per escurçar-los la vida. La política racista de votacions ha passat de les lleis Jim Crow, que negaven als negres el dret a votar, a privar-los-en per mitjà de l’empresonament massiu i de les lleis d’identificació dels votants. De vegades el cinisme d’aquestes mesures és tan flagrant que han de ser revocades: Carolina del Nord va aprovar una d’aquestes lleis sobre la identificació dels votants, però al juliol del 2016 el Tribunal d’Apel·lacions del Circuit Quart la va derogar, sentenciant que diverses disposicions de la llei «van adreçades als afroamericans amb una precisió gairebé quirúrgica». Però d’altres han aconseguit continuar vigents. Per l’estricta llei sobre la identificació dels votants de Wisconsin, es van anul·lar gairebé dos-cents mil vots, sobretot de votants de color, a les eleccions del 2016. Donald Trump va guanyar en aquest estat frontissa fonamental per 22.748 vots.
Estem envoltats d’injustícia racial, visible com la llei, amagada com els nostres pensaments personals. La pregunta que ens hem de fer cadascun de nosaltres és en quin costat de la història ens situarem. Un racista és algú que dona suport a una política racista per mitjà de les accions o de la inacció o bé expressant una idea racista. Un antiracista és algú que dona suport a una política antiracista per mitjà de les seves accions o expressant una idea antiracista. «Racista» i «antiracista» són etiquetes
