saber-ho, podem esforçar-nos per ser racistes. Només podem arribar a ser antiracistes esforçant-nos-hi conscientment. Com quan es lluita contra una addicció, per ser antiracista cal que en tinguem consciència contínuament, que fem autocrítica constant i que ens examinem a nosaltres mateixos amb regularitat.
Les idees racistes han definit la nostra societat des del començament, i poden semblar tan naturals i òbvies que poden caure en la trivialitat, però les idees antiracistes encara costen de copsar, en part perquè van a contracorrent del flux de la història d’aquest país. Com va dir Audre Lorde el 1980, «Ens han programat a tots perquè responguem a les diferències que hi ha entre els humans amb por i odi i perquè ens enfrontem a aquesta diferència de tres maneres: prescindint-ne, i si això no és possible, copiant-la si pensem que és superior, o destruint-la si pensem que és inferior. Però no tenim models per relacionar-nos com a iguals més enllà de les nostres diferències». Tenint en compte aquesta perspectiva històrica, ser antiracista és una opció radical que exigeix una reorientació radical de la nostra consciència.
Capítol 2
Consciència en conflicte
Assimilacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial és, des del punt de vista cultural i conductual, inferior, i que defensa la creació de programes d’enriquiment cultural i conductual per desenvolupar aquest grup racial.
Segregacionista: Persona que expressa la idea racista que un grup racial que és irreparablement inferior no es pot desenvolupar mai, i que defensa la política de segregar aquest grup racial.
Antiracista: Persona que expressa que els grups racials són iguals i que no n’hi ha cap que necessiti desenvolupar-se, i que dona suport a les polítiques que redueixen la desigualtat racial.
Els meus pares no s’havien tornat a veure des d’aquell viatge amb autobús per assistir a la Urbana’70. S’acostava el Nadal del 1973. Soul Liberation va fer un concert a la mítica Església Presbiteriana de Broadway de Harlem, que va ser una mena de retrobada dels novaiorquesos que van anar a la Urbana’70. El pare i la mare hi van fer cap. Els vells amics es van reconèixer i alguna cosa més. Quan els acords de Soul Liberation es van apagar, els pares per fi van tornar a parlar i finalment es va encendre l’espurna.
Al cap d’uns quants dies, el pare va anar a veure la mare per demanar-li de sortir junts.
—He sentit la crida de les missions —va respondre la mare—. Me’n vaig al març.
El pare i la mare van continuar la relació, fins i tot després que ella se n’anés a fer de mestra a un poble rural de Libèria, als afores de Monròvia, durant nou mesos. Vuit anys més tard es van casar i van atrevir-se a posar-me, a mi, el fill segon, un nom que vol dir «el pare és exaltat», quan vaig venir a un món que no estava acostumat a exaltar els cossos negres. Abans de la meva arribada, quan la mare, embarassada, celebrava el seu trenta-cinquè aniversari, el 24 de juny de 1982, el president Reagan va declarar la guerra al seu futur fill. «Cal que fem recular el consum de drogues per mitjà d’una aplicació més rígida de la llei», va dir al Rose Garden de la Casa Blanca.
No va ser el consum de drogues el que va fer recular, és clar, sinó les persones que, com jo, vam néixer en un règim d’«aplicació més rígida de la llei». Les polítiques d’enduriment de les penes per als delictes relacionats amb les drogues, que no suposaven un augment net en el nombre de delictes, van fer que la població carcerària nord-americana es quadrupliqués entre el 1980 i el 2000. Els autors de crims violents solen representar la meitat de la població carcerària en qualsevol època, però, del 1993 al 2009, hi va haver més persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues que per crims violents. Hi sol haver més blancs que trafiquen amb drogues que negres i llatinoamericans, i pel que fa a l’índex de consum de drogues és semblant en tots tres col·lectius. Així i tot, els afroamericans tenen més probabilitats que els blancs d’anar a la presó per delictes relacionats amb les drogues. El temps d’estada a la presó per als negres autors de delictes sense violència relacionats amb les drogues és, de mitjana, semblant (58,7 mesos) al dels blancs que han comès crims violents (61,7). El 2016, la proporció de persones hispanes i negres en la població carcerària encara era molt elevada, un 56 %, el doble del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units. Els blancs només eren el 30 % de la població carcerària, aproximadament la meitat del percentatge que representen en el conjunt de la població adulta dels Estats Units.
Reagan no va ser el primer a declarar aquesta «guerra», com explica la historiadora Elizabeth Hinton. El president Lyndon B. Johnson ja ens va fer recular abans, quan va qualificar el 1965 com «l’any en què aquest país va començar una guerra a fons, intel·ligent i efectiva contra el crim». Els meus pares anaven a l’institut quan la guerra contra el crim de Johnson els va desbaratar la guerra que ells feien amb poc suport contra la pobresa, com un tirador armat fins a les dents que frustra els esforços d’un cirurgià de traumatologia amb pocs recursos. El president Richard Nixon va declarar la guerra a les drogues el 1971 per anorrear els seus detractors més durs, els negres i els activistes contraris a la guerra. «Podíem detenir els seus líders, escorcollar les seves cases, dissoldre les seves reunions i parlar malament d’ells nit rere nit a les notícies», va declarar l’assessor de Nixon en afers polítics i domèstics al periodista de Harper anys més tard. «Si sabíem que mentíem respecte de les drogues? És clar que ho sabíem.»
Els negres també en deien mal, convençuts que els traficants de drogues homicides, els que anaven amb pistoles i els heroïnòmans lladres «engegaven a rodar» tot «el que s’havia aconseguit amb tant d’esforç amb el moviment pels drets civils», com deia un editorial de The Washington Afro-American del 1981. Alguns líders negres, si no la majoria, en un esforç per presentar-se com els salvadors del poble contra aquesta amenaça, es van girar d’esquena i van situar els delinqüents negres al costat dels racistes blancs com els enemics del poble.
Als òrgans legislatius del país, però també en la mentalitat dels nord-americans, entraven en conflicte crides, aparentment contradictòries, a empresonar i a salvar els negres. Els líders negres van unir-se als republicans, des de Nixon fins a Reagan, i als demòcrates, des de Johnson fins a Clinton, a demanar i a rebre en grans quantitats més agents de la policia, condemnes més dures i obligatòries i més presons. Però també demanaven que s’acabés la brutalitat policial, que hi hagués més feina, millors escoles i programes de rehabilitació per als drogoaddictes. Aquestes crides no eren rebudes amb tant d’entusiasme.
El 1982, quan jo vaig venir al món, el sentiment de vergonya respecte del «crim dels negres contra els negres» estava a punt d’eclipsar l’orgull generacional d’«El negre és bonic». Molts nord-americans no negres miraven amb fàstic els addictes negres, però massa persones negres miraven amb vergonya aquells mateixos addictes.
Tant el pare com la mare venien de famílies pobres: una família provenia dels complexos d’habitatges socials d’una ciutat del nord; l’altra, dels camps rurals del sud. Tots dos consideraven que si havien aconseguit sortir de la pobresa i entrar a la classe mitjana a la dècada dels vuitanta era gràcies a l’educació i l’esforç. Mentre pujaven l’escala social, es van veure inundats de debats racistes sobre persones negres que es negaven a pujar aquella escala, persones irresponsables enganxades a l’heroïna o al crack, a qui els agradava robar i delinquir per dependre dels diners que amb tant d’esforç guanyaven els nord-americans que, com ells, havien prosperat.
El 1985, l’advocada Eleanor Holmes Norton, una apreciada defensora dels drets civils, va declarar a The New York Times: «El remei […] no és tan simple com cobrir les necessitats i donar oportunitats», com afirmen els antiracistes. Insistia que
