de les diferències agrupades o fusionades que viu en la societat.
Vam entrar a l’aparcament buscant senyals de vida, però l’activitat quotidiana de l’escola feia hores que s’havia acabat. Eren gairebé les quatre d’un dia càlid d’abril del 1990, a Long Island, Nova York.
El cotxe estava aparcat i veia neguit a la cara dels pares quan es van descordar el cinturó de seguretat. Potser només miraven d’acostumar-se a la idea que haurien de fer aquell trajecte de trenta minuts fins a Long Island dos cops al dia, els dies de cada dia, any rere any, a més del desplaçament d’una hora per anar i tornar de la feina a Manhattan. Sentia el seu malestar i també el meu. Nervis per canviar d’escola. Hauria volgut poder quedar-me a l’Escola Pública 251 més enllà de segon. Em feia cosa de ser tan lluny de casa, en aquell barri desconegut. A set anys, dins meu s’agitava un remolí de sentiments.
A Queens Village hi havia unes quantes escoles públiques elementals situades prou a prop de casa per anar-hi a peu. Però els novaiorquesos negres que tenien recursos per fer-ho separaven els seus fills dels fills negres pobres dels barris negres pobres, de la mateixa manera com els novaiorquesos blancs separaven els seus fills dels fills dels negres. Amb la consciència en conflicte, als pares blancs no els feia res gastar més diners en l’habitatge per tal de poder enviar els seus fills a escoles públiques per a blancs, i allunyar-los de les escoles i dels infants que consideraven de poc nivell. Amb la consciència en conflicte, als pares negres no els feia res pagar-ne de negres privades per allunyar els seus fills d’aquelles mateixes escoles públiques i d’aquells mateixos infants.
A la porta principal de la Grace Lutheran School ens va rebre una dona negra. Ja ens esperava. Era la mestra de tercer, i després d’una salutació ràpida ens va portar per un corredor. A banda i banda, hi havia classes, però em vaig fixar en les fotografies dels alumnes que hi havia davant de cada aula: totes aquelles cares d’adults blancs i les de nens negres ens tornaven la mirada. De tant en tant, donàvem un cop d’ull a les aules i vèiem que estaven decorades amb molt bon gust. Cap soroll. Cap alumne. Cap mestre. Només petjades.
La dona ens va portar a la seva aula de tercer, que era a una bona distància de l’entrada. Vam veure-hi material preparat per a un treball de ciències, i la dona ens en va donar detalls. A mi no m’interessava gens la cria de pollets. Després ens va portar fins a una taula rodona i ens va demanar si teníem cap pregunta. Ens vam asseure i la mare va fer una pregunta sobre el pla d’estudis. Tampoc no m’interessava gaire. Vaig començar a mirar l’aula amb més atenció. Una pausa en la discussió em va cridar l’atenció: el pare acabava de preguntar sobre la composició racial de l’alumnat. La majoria era negra. En vaig prendre nota. El cap se me’n va anar lluny altre cop, mentre intentava imaginar els alumnes i els mestres, recordant les fotografies del corredor. Una altra pausa em va tornar a cridar l’atenció. La pregunta va sortir de mi.
—Vostè és l’única mestra negra?
—Sí, però…
—Per què és l’única mestra negra? —la vaig interrompre.
Perplexa, va mirar els meus pares. Ells es van mirar encuriosits. Jo no apartava la vista de la mestra, preguntant-me per què guaitava els meus pares. La mare va trencar aquell silenci incòmode.
—Fa temps que llegeix biografies de personatges importants negres.
Es referia a Junior Black Americans of Achievement, una sèrie juvenil aclamada per la crítica i promoguda per Coretta Scott King. El pare havia comprat una pila de biografies d’aquestes, que ara ja pujaven a cent. Martin Luther King. Frederick Douglass. Mary McLeod Bethune. Richard Allen. Ida B. Wells. Cada vegada que havia d’escriure una redacció, el pare m’empenyia a agafar algun llibre de la pila.
Aquelles apassionants biografies m’enganxaven tant com un videojoc nou de la consola Sega Genesis que tenia. Un cop començava a llegir, no podia parar. Descobrir a través d’aquests llibres la llarga història del mal que s’ha fet als americans negres m’encenia i per primera vegada se’m va despertar una mena de consciència racial.
—És molt conscient de ser negre —va assegurar-se d’afegir la mare, mirant el pare.
No esperava confirmació, però, de tota manera, el pare va assentir amb un moviment de cap, mentre jo mirava fixament la mestra, esperant una resposta.
Aquell dia d’abril del 1990, en aquella aula, els meus pares van descobrir que jo havia entrat en la pubertat racial. Als set anys, vaig començar a sentir que la boira aclaparadora del racisme s’apoderava del meu cos negre. Era immensa, més voluminosa que jo, que els meus pares o que cap altra cosa al món, amenaçadora. Quina construcció més potent és la raça, prou potent per consumir-nos. I ens atrapa ben aviat.
Però tot i el poder que té per condicionar la vida, la raça és un miratge, si bé això no en redueix la força. Nosaltres som el que veiem de nosaltres mateixos, tant si el que veiem existeix com si no. Som el que veuen els altres de nosaltres, tant si el que veuen existeix com si no. El que la gent veu en si mateixa i en els altres té un significat i es manifesta en idees, accions i polítiques, encara que allò que veuen sigui una il·lusió. La raça és un miratge, però és un miratge que farem bé de tenir en compte sense oblidar mai que és un miratge, sense oblidar mai que allò que crea aquest miratge és la llum potent del poder racista.
Així doncs, no compadeixo el meu jo de set anys pel fet que s’identifiqués racialment com a negre. Encara ara m’hi identifico. No perquè cregui que la identitat negra, o la raça, sigui una categoria científica seriosa, sinó perquè les nostres societats, les nostres polítiques, les nostres idees, les nostres històries i les nostres cultures han creat la raça i han fet que sigui important. Jo soc una d’aquelles persones que han estat degradades per idees racistes, que han sofert sota polítiques racistes i que, malgrat tot, han aguantat i han construït moviments i cultures per resistir o almenys persistir enmig d’aquesta bogeria. Des del punt de vista cultural, històric i polític, em veig a mi mateix amb identitat negra, com a afroamericà, africà i membre de la diàspora africana forçosa i no forçosa. En el sentit històric i polític, em veig a mi mateix com una persona de color, com a membre de l’hemisferi sud, un aliat proper dels llatinoamericans, dels pobles de l’Àsia Oriental, de l’Orient Mitjà i dels amerindis i de tots els pobles menystinguts del món, des dels gitanos i jueus d’Europa fins als aborígens d’Austràlia i els blancs maltractats per motius de religió, classe social, gènere, transgènere, identitat, etnicitat, mida del cos, edat i discapacitat. L’avantatge de veure’m a mi mateix com a negre en comptes de ser daltònic racial és que em permet de veure’m clarament a mi mateix en el sentit històric i polític com a antiracista, com a membre del cos interracial que lluita per acceptar, equiparar i empoderar tota mena de diferències racials.
Hi ha persones blanques que no s’identifiquen com a blanques per la mateixa raó que s’identifiquen com a no racistes: per no haver de tenir en compte les maneres en què la identitat blanca —fins i tot com a construcció i miratge— ha determinat el concepte que tenen d’Amèrica i de la identitat i els ha donat privilegis, el principal dels quals és el privilegi de ser intrínsecament normal, estàndard i legal. Als Estats Units, ser tu mateix és un delicte racial, si no ets blanc. Tenir el teu propi aspecte o potenciar les teves capacitats és un delicte racial, si no ets blanc. Suposo que als set anys jo ja era un delinqüent.
Una de les ironies de l’antiracisme és que ens hàgim d’identificar racialment per tal d’identificar els privilegis i els perills racials que comporta tenir el cos que tenim. Llatinoamericans, asiàtics, africans, europeus, indígenes i pobles de l’Orient Mitjà: Aquestes sis races —almenys en el context americà— són fonamentalment identitats de poder, perquè la raça és bàsicament un constructe de poder de les diferències agrupades
