rebuda en l’àmbit de la cardiologia a la dècada dels noranta. Grim no va arribar a aquella tesi al seu laboratori de recerca, sinó que se li va acudir quan va llegir Roots d’Alex Haley. A qui li fan falta proves científiques quan pot trobar una distinció biològica racial llegint ficció? O llegint la Bíblia?
La mateixa Bíblia que em va ensenyar que tots els humans descendien d’una parella primigènia també defensava l’existència d’unes diferències immutables entre els humans, conseqüència d’una maledicció divina. «Aquests tres eren els fills de Noè, i a partir d’ells fou poblada la terra», segons el relat del diluvi del capítol 9 del Gènesi. Noè va plantar una vinya, va beure vi i es va adormir, despullat i begut, dins la tenda. Cam va veure la nuesa del seu pare i va avisar els seus germans. Sem i Jàfet, negant-se a veure la nuesa del seu pare, van agafar un mantell i van entrar de reculons a la tenda i el van tapar. Quan Noè es va despertar, va saber que Cam, el pare de Canaan, l’havia vist despullat. «Maleït sia Canaan!», va dir Noè, furiós. «Que sigui per als seus germans l’esclau dels esclaus!»
Qui són els descendents maleïts de Canaan? L’any 1578, George Best, cronista de viatges anglès, va donar una resposta que, no per causalitat, justificava l’expansió del tràfic d’esclaus africans fet pels europeus. Era voluntat de Déu que el fill de Cam i «després d’ell tota la seva descendència fossin molt negres i odiosos», escriu Best, «per tal que la seva desobediència fos exposada per sempre més davant del món sencer».
El poder racista va convertir de seguida la distinció racial biològica i la jerarquia racial biològica en els components del racisme biològic. Aquesta teoria de la maledicció va perviure sobretot en el discurs justificatiu dels traficants d’esclaus fins al segle xix, quan als països europeus es va posar fi a la tinença d’esclaus. No feien falta proves quan es podia crear una diferència racial biològica per mitjà d’una lectura errònia de la Bíblia.
Però també es poden fer interpretacions errònies de la ciència. Quan Cristòfol Colom va descobrir un poble que no apareixia a la Bíblia, es van fer especulacions sobre els pobles autòctons del continent americà i sobre la possibilitat que els africans descendissin d’«un altre Adam». Però l’Europa cristiana considerava que la poligènesi —una teoria segons la qual les races són espècies independents que han tingut orígens diferents— era una heretgia. Quan l’any 1655 es va publicar l’obra d’Isaac de La Peyrère, Praeadamitae, les autoritats parisenques van tancar l’autor a la presó i van cremar-ne els llibres. Tanmateix, els poderosos propietaris d’esclaus de llocs com Barbados «preferien» la tesi favorable a l’esclavitud que defensava l’existència d’«una raça d’homes que no provenien d’Adam» a la de «la maledicció de Cam».
La poligènesi va ser motiu de debat intel·lectual al llarg de la Il·lustració. El debat va arribar al punt màxim a la dècada de 1770, durant el primer moviment contrari al comerç d’esclaus transatlàntic. El 1776, Thomas Jefferson defensava la monogènesi, però al llarg de les dècades següents la teoria de la poligènesi es va imposar en el pensament racial als Estats Units, per mitjà d’estudiosos com Samuel Morton i Louis Agassiz, cosa que va inspirar el biòleg Charles Darwin a escriure a la introducció de L’origen de les espècies, el 1859, que «és errònia l’opinió que manté la majoria dels naturalistes i que jo mateix sostenia anteriorment: que cada espècie ha estat creada independentment». Darwin va oferir una teoria de la selecció natural que aviat es va fer servir com un altre mètode per dur a terme distincions biològiques i classificar les races.
La raça blanca, per selecció natural, guanyava la cursa i evolucionava cap a la perfecció, segons els darwinistes socials. Els tres únics destins possibles per a les races «més febles» eren l’extinció, l’esclavitud o l’assimilació, explicava Albion Small, darwinista social que va crear el primer departament de sociologia als Estats Units. «Molts temen que la primera opció és per als indis», escrivia el 1894 juntament amb el sociòleg George Edgar Vincent; «el segon destí és previsible per als negres, mentre que el tercer ho és per als xinesos i altres pobles orientals».
El moviment eugenèsic de l’altra banda de l’Atlàntic, impulsat per Francis Galton, mig cosí de Darwin, pretenia accelerar la selecció natural amb polítiques que fomentessin la reproducció entre els qui tinguessin una genètica superior i la reducció a esclaus o l’eliminació dels qui eren inferiors genèticament. La indignació que van causar en tot el món les polítiques genocides basades en l’eugenèsia de l’Alemanya nazi a la meitat del segle xx va fer que, per primera vegada en quatre-cents anys, s’abandonés el racisme biològic en l’àmbit del pensament acadèmic. El racisme biològic —la teoria de la maledicció, la poligènesi i l’eugenèsia— havia predominat durant quatre segles. Tanmateix, que es marginés en el món acadèmic no vol dir que també es marginés en la mentalitat comuna, fins i tot en la mentalitat que hi havia al meu voltant quan era petit.
Els científics i els aplaudiments van acompanyar el president dels Estats Units quan va entrar a la Sala Est de la Casa Blanca, el 26 de juny de 2000. Bill Clinton es va col·locar darrere el podi entremig de dues pantalles en què apareixia aquest titular: desxifrar el llibre de la vida / una fita per a la humanitat. Els genetistes havien començat a descodificar el llibre de la vida el 1990, el mateix any que jo em vaig identificar en aquell llibre com a negre.
Un cop va haver donat les gràcies a polítics i científics d’arreu del món, Clinton va recular dos-cents anys, fins al dia que Thomas Jefferson «va desplegar un mapa magnífic» dels Estats Units continentals «al terra d’aquesta mateixa sala».
«Avui, el món és aquí, a la Sala Est, amb nosaltres, per contemplar un mapa més important, encara», va anunciar Clinton. «Som aquí per celebrar la compleció del primer estudi de tot el genoma humà. Sens dubte, aquest és el mapa més important i més extraordinari que ha produït mai la humanitat.» Quan els científics van acabar de traçar el mapa del «nostre fascinant codi genètic», quan van fer una passa enrere i van mirar el mapa, una de les «grans veritats» que van veure va ser «que en termes genètics, tots els éssers humans, independentment de la raça, són més del 99,9 % iguals», va afegir. «Això vol dir que la ciència moderna ha confirmat el que ja ens van ensenyar les religions seculars. El fet de la vida més important a la Terra és la nostra humanitat comuna.»
Ningú no em va dir que aquella investigació decisiva de la història moderna de la humanitat s’estava portant a terme darrere les guerres racials de la dècada dels anys noranta. Probablement es podria dir que va ser un dels anuncis científics més importants mai fets per un cap d’estat, potser tan important per als humans com posar els peus a la Lluna, però la notícia que tots érem essencialment iguals de seguida va quedar eclipsada per arguments que m’eren més familiars.
«Els científics que es plantegen la fase següent del projecte del genoma humà es veuen obligats a abordar una qüestió perillosa: les diferències genètiques entre les races humanes», va escriure Nicholas Wade, autor de llibres científics, a The New York Times, poc després de l’anunci de Clinton. Al seu gran èxit del 2014, A Troublesome Inheritance, Wade defensava: «En la conducta social humana hi ha un component genètic». D’aquesta connexió de la biologia amb la conducta neix el racisme biològic: d’aquí sorgeix la classificació biològica de les races i la suposició que la biologia de certes races produeix trets conductuals superiors, com la intel·ligència.
Però l’ascendència racial no existeix. L’ascendència ètnica no existeix. Camara Jones, destacada investigadora mèdica en el camp de les desigualtats en la salut, ho va explicar a Dorothy Roberts, especialista en bioètica, de la manera següent: «Les persones neixen amb una ascendència que prové dels seus pares, però la raça els és assignada». Les persones dels mateixos grups ètnics que són autòctons d’unes regions geogràfiques concretes normalment comparteixen el mateix perfil genètic. Els genetistes en diuen «poblacions». Quan
