racial —la marca política d’Obama—, i els conservadors van començar a tractar el mot «racisme» com si fos equivalent a la paraula començada per ena,4 com si fos pejoratiu i pervers en comptes d’un terme descriptiu. Com que la paraula en si mateixa s’havia anat tornant radioactiva per a alguns, antiquada per a d’altres, hi va haver nord-americans benintencionats que van començar a buscar conscientment, i potser inconscientment, altres termes per denominar el racisme. La paraula «microagressió» va entrar a formar part de tot un vocabulari de paraules antigues i noves, com ara «guerres culturals», «estereotip», «biaix implícit», «ansietat econòmica» i «tribalisme», que feien més fàcil parlar de i al voltant de la paraula començada per erra.
Ja no faig servir més el terme «microagressió». Detesto la plataforma post-racial des de la qual va guanyar de sobte tanta popularitat. En detesto les parts que la componen: «micro» i «agressió». Una remor diària i persistent d’insults racistes no és una cosa menor. Jo faig servir el terme «vexació», perquè «agressió» no és un terme exacte. El terme «vexació» descriu amb precisió l’acció i els efectes que té en la gent: tristor, ràbia, preocupació, depressió, ansietat, dolor, fatiga i suïcidi.
Del que d’altres en diuen microagressions racials, jo en dic vexació racista. I qualifico les polítiques de tolerància zero de prevenció i càstig dels vexadors pel que són: antiracistes. Només els racistes defugen la paraula que comença per erra: el racisme està impregnat de negació.
Tornant a l’aula, jo necessitava temps per pensar en la vexació racista que hi veia. Vaig observar la meva companya de classe, que, tota moixa, acotava el cap, quan vam començar a travessar el llarg corredor que portava a la capella del costat, on havíem d’oir la missa setmanal. No semblava que li passés el disgust, a la nena. A mi tampoc no em passava la ràbia.
La capella tenia un disseny postmodern, però per dins era senzilla: una trona petita, dotzenes de fileres de bancs marrons i una creu que dominava tot l’espai des de la paret del fons. Quan es va acabar la missa, la mestra va començar a fer senyals als alumnes perquè sortissin. Jo no em vaig moure. Assegut a la punta del banc, vaig mirar fixament la mestra mentre se m’acostava.
—Ibram, és hora d’anar-se’n —va dir, amable.
—No penso anar enlloc —vaig respondre amb un fil de veu i mirant cap endavant, en direcció a la creu.
—Què?
Vaig mirar-la amb els ulls encesos i ben oberts.
—No penso anar enlloc!
—I ara! Has de sortir d’aquí, ara mateix.
Mentre ho recordo, m’agradaria saber si no m’hauria preguntat alguna cosa com ara «Què et passa», si jo hagués estat un dels seus nens blancs; si no hauria pensat que potser no em trobava bé. Em pregunto si les seves idees racistes van atribuir el meu acte de resistència al fet de ser negre i ho van catalogar de mala conducta, en comptes d’angoixa. Davant de les criatures de color que no es porten bé, els mestres racistes no responen amb una actitud indagadora, empàtica i legitimadora. Rebem ordres, càstigs i el retret de «res d’excuses», com si fóssim adults. L’infant negre és maltractat com si fos adult, i l’adult negre és maltractat com si fos una criatura.
Els altres nens i nenes ja havien sortit quasi tots de la capella. Uns quants d’observadors es van parar a prop de la porta i ens miraven i especulaven. Enfadada i perplexa per aquella interrupció de l’ordre, la mestra va tornar a intentar fer-me creure. Tampoc no se’n va sortir. Em va agafar per l’espatlla.
—No em toqui! —vaig cridar.
—Vaig a veure la directora —va dir, i es va girar d’esquena.
—Tant me fa! Vagi a veure-la! Vagi a veure-la ara mateix! —vaig cridar mirant cap endavant, mentre ella s’allunyava darrere meu. Vaig sentir que em queia una llàgrima.
Ara hi havia silenci, a la capella. Em vaig fregar els ulls i vaig començar a assajar el que diria a la directora. Quan va venir, em va donar més ordres i es pensava que així em faria sortir d’allà. Va aprendre la lliçó, com la seva predecessora. No estava disposat a moure’m fins que no hagués recitat la meva primera dissertació sobre el racisme, fins que no hagués tingut l’oportunitat de defensar la nostra identitat negra.
La nostra negror. Soc negre. Mirava la pell fosca de la nena i hi veia el color de la meva pell. Veia els seus cabells arrissats i densos, partits pel mig en trenetes africanes subjectades amb passadors, i em veia els meus cabells arrissats i densos, el meu petit pentinat afro. Veia el seu nas ample i em veia el meu. Veia els seus llavis gruixuts i em veia els meus. La sentia enraonar i sentia la meva manera de parlar. No veia cap miratge. Érem iguals. Aquells tres nanos blancs preferits de la mestra eren diferents, segons el concepte racial que tenia als vuit anys. La seva pell més blanca, els cabells estirats, el nas i els llavis més prims, la seva forma diferent de parlar, fins i tot la manera com portaven l’uniforme, tot això els feia una espècie diferent als meus ulls. La diferència no era superficial.
Ningú no em va ensenyar que aquestes diferències eren insignificants comparades amb la humanitat subjacent en tots nosaltres: l’essència de l’antiracisme biològic.
Els racistes biològics són segregacionistes. El racisme biològic parteix de dues idees: que les races són significativament diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors. Vaig créixer creient la primera idea de diferència racial biològica. Vaig créixer sense creure la segona idea de jerarquia racial biològica, que no s’avenia amb el relat bíblic de la creació que m’havien ensenyat a les classes de religió, segons les quals tots els humans descendien d’Adam i Eva. Tampoc no s’avenia amb el credo seglar que m’havien ensenyat sobre la creació dels Estats Units, segons el qual «tots els homes han estat creats iguals».
Acceptar la distinció racial biològica i rebutjar la jerarquia racial biològica era com acceptar l’existència de l’aigua i no voler creure que és molla. Però això és justament el que vaig aprendre a fer, el que hem après tants de nosaltres, immersos en la nostra consciència racial en conflicte.
La creença racista en una diferència racial biològica és molt estesa, però poques persones són conscients de tenir-la; ni tampoc s’adonen que aquestes creences es fonamenten en idees racistes. Vaig créixer sentint dir que les persones negres tenen «més capacitat física innata», com van respondre la meitat dels participants en una enquesta del 1991. Que «la sang negra» era diferent de «la sang blanca». Que «una sola gota de sang negra fa que un individu sigui negre» i que «apaga la llum de l’intel·lecte», com va escriure Thomas Dixon a The Leopard’s Spots (1902). Que els negres tenen dots innats per a la improvisació. Que «si els negres tenen certes capacitats innates, com ara la de prendre decisions improvisades, això podria explicar que destaquin en certs camps com el del jazz, el rap i el bàsquet, i no en altres camps, com el de la música clàssica, els escacs i l’astronomia», com suggeria Dinesh D’Souza al llibre que va publicar el 1995 amb el títol fraudulent i ridícul de The End of Racism. Que les dones negres tenen el cul gros i que els homes negres tenen el penis gros. Que la causa de l’«augment en el nombre de violacions de dones blanques» és «el volum tan gran del penis del negre» i la seva «herència» de «fúria i excés sexuals», com va escriure un metge en un número de la revista Medicine el 1903.
Que les persones negres són diferents des del punt de vista biològic a causa de l’esclavitud. En el congrés de l’American Heart Association del 1988, un especialista que estudiava la hipertensió en les persones negres va dir que els afroamericans presentaven índexs de tensió arterial
