interès propi; les polítiques racistes necessiten idees racistes que les justifiquin— ha pervingut al llarg de la història del racisme.
Des de la sèrie Junior Black Americans of Achievement, m’han ensenyat que les idees racistes porten a polítiques racistes. Que la ignorància i l’odi generen idees racistes. Que l’arrel del problema del racisme és la ignorància i l’odi.
Però això capgira l’ordre dels esdeveniments. El problema d’arrel, des del príncep Enric fins al president Trump, sempre ha estat l’interès propi del poder racista. Darrere les polítiques racistes sempre hi ha hagut un fort interès econòmic, polític i cultural —l’acumulació de capital en el cas del Portugal reial i dels posteriors traficants d’esclaus. Després, intel·lectuals poderosos i brillants com Gomes Eanes de Zurara elaboraven idees racistes per justificar les polítiques racistes de la seva època, per exonerar-les de la responsabilitat de les injustícies racials que causaven i donar-ne la culpa a les persones.
La mestra aviat es va sobreposar a la sorpresa davant d’aquell nen de set anys que la interrogava sobre l’escassa presència de mestres negres. Després d’haver examinat la cara que feien els pares, em va tornar a mirar a mi.
—Per què em fas aquesta pregunta? —va preguntar, amable.
—Si hi ha tants nens i nenes negres, l’escola hauria de tenir més mestres negres —vaig dir.
—L’escola no n’ha contractat més.
—Per què?
—No ho sé.
—Per què no ho sap?
Els pares em veien cada cop més agitat. El pare va canviar de tema. No em va importar. De tota manera, ja tenia el cap molt lluny. Pensava en el que la mare havia dit. Soc negre. Soc negre.
Al final vaig anar a una escola luterana privada que era més a prop de casa, amb una mestra de tercer blanca i tot. A mi tant me feia, fins que en vaig prendre consciència.
Capítol 4
Biologia
Racista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment diferents en la seva biologia, i que aquestes diferències creen una jerarquia de valors.
Antiracista biològic: Persona que expressa la idea que les races són essencialment iguals en la seva biologia i que no hi ha diferències racials genètiques.
No en recordo el nom; i això és ben estrany. Puc dir el nom dels mestres i les mestres que vaig tenir a quart, cinquè i sisè. Però el nom de la mestra blanca de tercer se m’ha perdut en la memòria, com els noms de moltes altres persones blanques racistes que al llarg dels anys m’han trencat la pau amb les seves sirenes. El fet que l’hagi oblidat potser ha estat un mecanisme d’afrontament. Les persones de color de vegades ens enfrontem al maltractament que rebem d’individus blancs amagant aquests individus darrere l’etiqueta generalitzadora de la identitat blanca. «Ella es va portar així», diem, «perquè és blanca».
Però fer una generalització de la conducta d’individus blancs racistes a totes les persones blanques és tan perillós com extrapolar els defectes individuals de persones de color a tota la raça. «Aquell s’ha comportat així perquè és negre. Aquella s’ha comportat aixà perquè és asiàtica.» Sovint veiem i recordem la raça però no l’individu. Aquesta és una manera racista de classificar, de guardar les experiències que tenim amb diferents individus dins d’armaris racials marcats pel color. Un antiracista tracta i recorda els individus com a individus. «Ella va actuar així perquè és racista», diríem.
Això ho sé ara, però aquest coneixement no em tornarà el record concret d’aquella mestra. Els meus pares tampoc no en recorden el nom. L’única cosa que ens va quedar gravada és el que va fer.
A la classe de tercer, la majoria de nens i nenes érem negres, també n’hi havia uns quants d’asiàtics i d’hispans. Hi havia tres criatures blanques, dues nenes i un nen, que eren molt reservades i seien a la part del davant. Jo seia més aviat cap al darrere, a prop de la porta, des d’on ho veia tot. Veia quan la mestra blanca no feia cas de les mans aixecades d’alumnes que no eren blancs i cridava els blancs. La veia renyar alumnes que no eren blancs per coses per les quals no renyava els alumnes blancs.
Aquest no era un problema específic de la meva escola o de la meva infantesa: és un problema present tant a les escoles públiques com a les privades i de tots els temps. Durant el curs acadèmic 2013-2014, els alumnes negres tenien quatre vegades més possibilitats de ser expulsats de les escoles públiques que els blancs, segons dades del Departament d’Educació.
Tornant a la classe de tercer, com que semblava que els càstigs injustos i la falta d’atenció no molestaven els altres alumnes negres, vaig procurar no donar-hi importància. Però un dia, abans de les vacances de Nadal del 1990, no vaig poder més.
Hi havia una nena menuda i callada, encara més que jo, que seia a l’altre costat, al fons de l’aula. La mestra va fer una pregunta i vaig veure que la nena aixecava a poc a poc la mà de pell fosca, cosa que no passava gairebé mai. Per timidesa o per algun altre motiu, solia tenir la boca tancada i el braç abaixat. Però alguna cosa la va animar aquell dia. Vaig somriure quan vaig veure que aixecava la maneta per cridar l’atenció de la mestra.
La mestra la va veure, va mirar a l’altre costat i va cridar una criatura blanca així que va alçar la mà. Mentre la nena negra abaixava el braç, vaig veure que també acotava el cap. I mentre veia que abaixava el cap vaig veure que també li queien els ànims per terra. Em vaig girar i vaig aixecar el cap per mirar la mestra, que, és clar, no em mirava. Estava massa ocupada amb aquella criatura blanca preferida per adonar-se del que passava a la fila del fons de tot; no es va fixar ni en la meva fúria ni en la tristor de la nena.
Del que vaig veure, els experts en diuen «microagressió», terme encunyat el 1970 per Chester Pierce, eminent psiquiatre de Harvard. Amb aquest terme, Pierce es referia als insults constants verbals i no verbals que les persones blanques racistes ens adrecen a les persones negres arreu, dia rere dia. La dona blanca que agafa la bossa quan una persona negra s’asseu vora seu. El seient que queda buit al costat d’una persona negra en un autobús que va ple de gom a gom. La dona blanca que truca a la policia quan veu persones negres fent una barbacoa al parc. Les persones blanques que ens diuen que la nostra fermesa és ràbia o que els nostres talents adquirits a còpia de pràctica són innats. Que ens confonen amb l’única altra persona negra que hi ha al voltant. Que truquen a la policia quan els nostres fills venen llimonada al carrer. Que destrossen l’anglès dels afroamericans per riure-se’n. Que donen per fet que som el mosso. Que donen per fet que el mosso no és gaire llest. Que ens fan preguntes sobre tota la raça negra. Que no ens concedeixen el benefici del dubte. Que truquen a la policia quan correm pel carrer.
Com a afroamericà, Pierce va patir i presenciar aquesta mena de vexacions diàries. Va identificar aquestes vexacions individuals com a microagressions per distingir-les de les macroagressions de la violència i les polítiques racistes.
Des del 1970, el concepte de microagressions s’ha anat ampliant i ara també s’aplica a les vexacions interpersonals contra tots els grups marginats, no tan sols els negres. En aquests últims deu anys, el terme s’ha fet popular en àmbits de justícia social gràcies al treball del psicòleg Derald Wing Sue, que defineix les microagressions com «breus intercanvis quotidians que emeten missatges denigrants a certs individus pel fet de pertànyer a certs grups».
Crec
