occidental que als grups ètnics de l’Àfrica oriental. La raça és un miratge genètic.
Els segregacionistes com Nicholas Wade calculen que si els humans som genèticament iguals en un 99,9 %, hem de ser diferents en un 0,1 %, que aquesta diferència ha de ser racial, que aquest 0,1 % de diferència racial ha crescut exponencialment al llarg dels mil·lennis i que la seva missió és remoure cel i terra per trobar aquestes races exponencialment diferents.
Els assimilacionistes s’han proposat una missió en la qual treballen des de fa dècades. «Què hauríem d’ensenyar dins de les nostres esglésies i més enllà de les seves quatre parets?», preguntava en una columna, el 2017, el fonamentalista cristià Ken Ham, coautor de One Race One Blood. «De primer, cal destacar la base comuna dels evolucionistes i els creacionistes: amb el mapa del genoma humà s’ha arribat a la conclusió que només hi ha una raça, la raça humana.»
Els que defensen l’existència d’una única raça pressionen per posar fi a la classificació i la identificació per races. Desaproven l’actitud de persones com jo que ens identifiquem com a negres, però la trista realitat és que la seva estratègia postracial benintencionada no té sentit en el nostre món racista. La raça és un miratge, però un miratge al voltant del qual s’ha organitzat la humanitat de maneres molt reals. Imaginar que desapareixen les races en un món racista és tan conservador i perjudicial com imaginar que no hi ha classes en un món capitalista, perquè permet a les races i a les classes dominants continuar imposant-se.
Els assimilacionistes creuen en el mite post-racial segons el qual parlar de raça és racisme, o que si deixem d’identificar la gent per races, el racisme desapareixerà miraculosament. No s’adonen que si deixem de fer servir categories racials, no serem capaços de reconèixer la injustícia racial. Si no sabem detectar la injustícia racial, no serem capaços de reconèixer les polítiques racistes. Si no podem identificar les polítiques racistes, no podrem plantar-hi cara. Si no podem plantar cara a les polítiques racistes, s’haurà assolit la solució final del poder racista: un món d’injustícia que cap de nosaltres veurà i al qual, encara menys, es resistirà. Posar fi a les categories racials és possiblement l’últim pas, i no pas el primer, de la lluita antiracista.
El segregacionista veu sis races diferents en el sentit biològic. L’assimilacionista veu una única raça humana biològica. Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho, des de la perspectiva de l’antiracisme biològic. Ser antiracista és reconèixer la realitat de la igualtat biològica, que el color de la pell és tan insignificant per a la nostra humanitat subjacent com la roba que portem damunt d’aquesta pell. Ser antiracista és reconèixer que no és veritat que existeixi una sang blanca o malalties pròpies dels negres o que els llatinoamericans tinguin, com un tret natural, una constitució atlètica. Ser antiracista també és reconèixer la realitat palpable d’aquest miratge racial, que fa que el color de la nostra pell sigui més important que la nostra individualitat. Ser antiracista és centrar-se a abolir el racisme que forja els miratges, no pas ignorar els miratges que determinen la vida de les persones.
La directora finalment es va asseure al meu costat. Potser de sobte no em va veure com un nen negre que es portava malament sinó només com un nen, un alumne que estava a càrrec seu i que tenia un problema, o potser no. En tot cas, em va deixar parlar. Jo vaig defensar la meva tesi. No vaig fer servir termes com «vexació racista» i «idees racistes». Vaig fer servir termes com «just» i «injust», «trista» i «contenta». Ella em va escoltar i em va fer preguntes, cosa que em va sorprendre. La meva acció de protesta particular es va acabar quan ella va sentir tot el que jo havia de dir i va acceptar de parlar-ne amb la mestra.
Aquella tarda, quan la directora va cridar la mare, em vaig pensar que em castigarien. Després d’haver descrit el que havia passat, la directora va dir a la mare que a l’escola no es podia tolerar aquella mena de conducta. La mare no va dir que no tornaria a passar mai més, com esperava la directora. La mare li va dir que hauria de parlar amb mi.
—Si vols protestar, has d’assumir-ne les conseqüències —va dir-me la mare aquella nit, com faria les nits futures després de les manifestacions.
—Entesos —vaig respondre.
Però aquesta vegada no hi va haver conseqüències. I la mestra va tractar amb menys rigidesa els alumnes que no eren blancs.
Amb aquell tercer curs n’hi va haver prou. Els meus pares em van treure d’aquella escola i van buscar-ne una de privada i cristiana que donés més validesa a la meva identitat racial. Van trobar personal docent negre a la Saint Joseph’s Parish Day School, una escola episcopaliana que era més a prop de casa, a Queens Village, i on vaig fer quart, cinquè i sisè.
El setè i el vuitè, un curs marcat per les burles i els sentiments ferits entre els companys de classe, els vaig fer en una escola privada luterana que era tombant a la cantonada de la Saint Joseph. Quasi tots els meus companys negres de vuitè eren bromistes. Gairebé tothom va ser víctima d’alguna broma en algun moment. Però n’hi va haver una que va fer més mal que les altres.
Capítol 5
Etnicitat
Racisme ètnic: Conjunt poderós de polítiques racistes que mena a la desigualtat entre grups ètnics racialitzats i que és validat per idees racistes sobre els grups ètnics racialitzats.
Antiracisme ètnic: Conjunt poderós de polítiques antiracistes que mena a la igualtat entre grups ètnics racialitzats i que és validat per idees antiracistes sobre els grups ètnics racialitzats.
Insultàvem l’Speedo perquè era molt estirat. Fèiem acudits de camells a un altre noi pel bony que tenia al cap. Assenyalàvem sense compassió les cames llargues com gratacels d’una nena. «Que esperes una criatura?», preguntàvem sempre a un noi obès. «Sabem que esperes una criatura», dèiem sempre a una nena obesa. A mi em van posar el sobrenom de Bonk, pel personatge d’un videojoc que l’única arma que tenia era un cap enorme i que es desplaçava amb un «bong, bong, bong, bong, bong» rítmic quan atacava els enemics.
Jo repartia tantes bromes com qualsevol altre: l’alumne de vuitè dissident s’havia convertit en un adolescent popular que tenia una predilecció per les bromes cruels. Potser hauria recuperat aquella sensibilitat empàtica d’abans, si aquella tardor de l’any 1995 hagués pujat a un autobús i hagués anat a la Marxa del Milió d’Homes6 a Washington. Però el pare estava preocupat per un germà seu que estava malalt i no ens hi va dur.
Cap de nosaltres tampoc no va anar a l’altre acte important: el judici d’O. J. Simpson a Los Angeles. Dues setmanes abans de la Marxa del Milió d’Homes, jo era a la meva classe de vuitè esperant pacientment amb els meus companys negres i escoltant la ràdio. Quan el veredicte d’«innocent» va tallar el silenci com un ganivet, vam aixecar-nos del pupitre d’un bot, cridant, abraçant-nos, amb ganes de trucar als nostres amics i pares per celebrar-ho. (Llàstima que no tinguéssim mòbils.)
A Manhattan, el pare es va reunir amb els altres comptables de la feina en una sala de reunions atapeïda, poc usada i silenciosa, per veure el veredicte a la televisió. Quan es va llegir el veredicte d’innocent, el pare i els seus companys negres van sortir de la sala amb somriures dissimulats, deixant enrere els perplexos companys blancs.
Allà, amb els de la meva classe, entre abraçades i alegria, vaig mirar la mestra blanca de vuitè. La cara, ben vermella, li tremolava mentre es contenia les llàgrimes; potser tenia aquella sensació aclaparadora d’impotència i descoratjament que les persones negres sentim massa sovint. Jo li vaig somriure, tant me feia, en el fons. Volia que O. J. quedés lliure. Havia
