que la primera potència mundial que va crear el constructe de raça va ser el primer poder racista i el primer traficant d’esclaus en exclusiva de la raça inventada del poble africà. L’individu que va orquestrar aquest comerç d’un poble creat rebia el sobrenom de «navegant», tot i que no va sortir mai del Portugal del segle xv. L’únic lloc per on va navegar van ser els mars politicoeconòmics europeus per establir les primeres polítiques del comerç d’esclaus transatlàntic. Lloat per una cosa que no va ser (i no reconegut pel que va ser), és adequat dir que el príncep Enric el Navegant, germà i després oncle de reis portuguesos, és el primer personatge de la història del poder racista.
El príncep Enric vivia dins meu. El nom d’Enric havia viatjat a través dels segles, havia travessat l’oceà Atlàntic i finalment havia entrat a la família del pare. Després que la mare triés un nom de la seva família per al segon nom del meu germà gran, el pare en va triar un de la seva per al meu. Va triar el del seu rebesavi esclau, Henry. El pare no sabia que el seu avantpassat es deia com el Navegant, però quan vaig assabentar-me d’aquesta part de la història, vaig adonar-me que el nom havia de desaparèixer. Ara el meu segon nom és Xolani, que vol dir «pau», allò que justament els traficants d’esclaus d’Enric van arrabassar a l’Àfrica (i també al continent americà i a Europa), allò que van arrabassar al meu avantpassat Henry.
Fins al 1460, l’any que va morir, el príncep Enric va patrocinar les travessies per l’Atlàntic fins a l’Àfrica occidental dels portuguesos, que volien esquivar els traficants d’esclaus islàmics, i d’aquesta manera van crear una classe d’esclavitud diferent de la que havia existit fins llavors. Els traficants d’esclaus islàmics premoderns, com els seus homòlegs cristians a la Itàlia premoderna, no seguien polítiques racistes: tant esclavitzaven el que ara considerem africans, com àrabs i europeus. A les albors del món modern, els portuguesos van començar a comercialitzar exclusivament amb cossos africans. Els mariners del príncep Enric van fer història quan van doblar el temut forat «negre» del cap Bojador, a la costa del Sàhara occidental, i van portar africans esclavitzats a Portugal.
El primer biògraf, i apologista, del príncep Enric va ser el primer a crear el concepte de raça i a elaborar idees racistes. El rei Alfons V va encarregar a Gomes Eanes de Zurara, cronista reial i fidel comandant de l’orde de Crist, orde militar del príncep Enric, que escrigués una biografia entusiasta de les aventures africanes del seu «estimat oncle». De Zurara va acabar la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné, el primer llibre europeu sobre l’Àfrica, l’any 1453.
En una de les cròniques, De Zurara hi descriu la primera gran subhasta d’esclaus del príncep Enric a Lagos, Portugal, el 1444. Alguns dels captius eren «prou blancs, de bon veure i ben proporcionats», mentre que d’altres eren «com mulatos» o fins i tot «negres com els etíops i molt lletjos». Malgrat que eren de tons de pell, llengües i grups ètnics diferents, De Zurara els incloïa a tots en un sol grup apte per ser esclavitzat.
A diferència de les criatures, els fenòmens solen néixer molt abans que els humans els posin nom. De Zurara d’aquell poble negre no en va dir «raça». El poeta francès Jacques de Brézé va ser el primer a fer servir el terme «raça» en un poema cinegètic del 1481. El 1606, el mateix diplomàtic que va introduir la planta addictiva del tabac a França va definir formalment el concepte de raça en un diari europeu cabdal. «Raça […] significa descendència». Jean Nicot va escriure al Trésor de la langue française: «Així, hom diu home, cavall, gos o altre animal de bona o mala raça». Des del començament, crear races equivalia a crear una jerarquia racial.
Gomes Eanes de Zurara va agrupar tots aquells pobles de l’Àfrica en una sola raça per aquesta mateixa raó: per crear una jerarquia, la primera idea racista. Crear races és essencial per elaborar idees racistes, la base que aguanta el pastís. Un cop s’ha creat una raça, cal farcir-la, i De Zurara la va omplir de qualitats negatives que justificarien la missió evangelitzadora del príncep Enric davant del món. Aquesta raça negra estava perduda, vivia «com les bèsties, sense cap dels costums dels éssers racionals», va escriure De Zurara. «No sabien què era el bé, sinó que només sabien viure en una indolència bestial.»
Quan al segle xv els colonitzadors espanyols i portuguesos van arribar al continent americà, es van dedicar a crear una raça a partir de tots els pobles indígenes, i al segle xvi els van anomenar «indis», o negros da terra (negres de la terra) al Brasil. El 1510, l’advocat espanyol Alonso de Zuazo descrivia la raça bestial dels negres com uns éssers «forts per treballar, contràriament als pobles autòctons, tan dèbils que només poden fer feines poc exigents». Totes dues construccions racistes normalitzaven i justificaven la importació creixent d’africans esclavitzats, qualificats de «forts», i el genocidi dels pobles indígenes del continent americà, qualificats de «dèbils».
Durant la Il·lustració, al segle xviii, es van crear i distingir les altres races, tret de la dels llatinoamericans i la dels pobles de l’Orient Mitjà. El 1735, Carl von Linné va fixar la jerarquia racial dels éssers humans a Systema Naturae. Va classificar les races en blanca, groga, rogenca i negra. Va relacionar cada raça amb una de les quatre regions del món i en va descriure les característiques. La taxonomia de Von Linné va esdevenir l’esquema que pràcticament tots els creadors de raça de la Il·lustració van seguir i que encara segueixen els d’avui dia. I, naturalment, no eren simples categories neutres, perquè les races no havien de ser categories neutres. El poder racista les va crear amb un objectiu.
Von Linné va situar l’Homo sapiens europaeus al capdamunt de la jerarquia racial, i en va inventar els trets superiors: «Vigorós, musculós. Cabells rossos i solts. Ulls blaus. Molt intel·ligent, inventiu. Vesteix roba ajustada. Es regeix per la llei». També va descriure el caràcter racial mitjà de l’Homo sapiens asiaticus: «Melancòlic, seriós. Cabells negres; ulls foscos. Estricte, altiu, cobdiciós. Vesteix roba folgada. Es regeix per les opinions». Al caràcter racial de l’Homo sapiens americanus li va atorgar una barreja d’atributs: «Mal geni, impassible. Cabells negres llisos i espessos, narius amples; cara hostil; barbamec. Tossut, orgullós, lliure. Es pinta amb ratlles vermelles. Es regeix pel costum». Al capdavall de la jerarquia racial, Von Linné hi va situar l’Homo sapiens afer: «Calmós, gandul. Cabell negre molt arrissat i dens. Pell sedosa. Nas pla. Llavis gruixuts. Dones amb llavis de genitals penjant i pits allargats. Astut, lent, descurat. Es cobreix amb greix. Es regeix pel caprici».
Del 1434 al 1447, segons els càlculs de Gomes Eanes de Zurara, van arribar a Portugal 927 africans esclavitzats, «la major part dels quals van ser reconduïts al veritable camí de la salvació». Va ser, segons De Zurara, el principal èxit del príncep Enric, una fita que va ser beneïda pels papes successius. No esmenta, però, l’impost del quinto reial, pel qual va tenir dret a uns 185 d’aquells captius, una fortuna en esclaus.
L’obedient De Zurara va crear la diferència racial per convèncer el món que el príncep Enric (i per tant Portugal) no feia comerç d’esclaus per diners, sinó només per salvar ànimes. Els alliberadors havien arribat a l’Àfrica. El 1453, Gomes Eanes de Zurara va enviar personalment un exemplar de la Crónica do Descobrimento e Conquista de Guiné al rei Alfons V amb una carta de presentació. Esperava que el llibre ajudaria a «preservar» el nom del príncep Enric «davant» del món, «en lloança de la seva memòria». De Zurara va assegurar el record del príncep Enric amb la mateixa fermesa que el príncep Enric va assegurar la riquesa de la cort reial. El rei Alfons acumulava més capital de la venda d’africans esclavitzats a estrangers «que de tots els impostos recaptats en tot el regne sencer», tal com va observar un viatger el 1466. La raça havia servit per al seu propòsit.
La política racista del comerç d’esclaus del príncep Enric era prioritària —un invent astut, l’objectiu pràctic del qual era evitar els traficants musulmans. Després de gairebé dues dècades de fer tràfic d’esclaus, el rei Alfons va demanar a Gomes Eanes de
