pels fills». Norton no aportava cap prova empírica que justifiqués la seva afirmació que certs negres de «gueto» no tenien aquests valors.
Però els meus pares, juntament amb molts altres membres de la nova classe mitjana negra, s’empassaven aquestes idees. La classe que des dels anys cinquanta fins a finals dels setanta va desafiar les polítiques racistes ara, a la dècada dels vuitanta i dels noranta, començava a plantar cara a altres persones negres. Consideraven l’antiracisme com una mena d’actitud tolerant davant la conducta autodestructiva que veien al voltant. Els meus pares van seguir les indicacions de Norton: em van inculcar el mantra que, com a ells, l’educació i l’esforç millorarien la meva condició i que al final millorarien la situació de tota la població negra. Els meus pares, tot i la seva consciència racial, es van deixar influir per la idea racista, segons la qual si les persones negres no se’n sortien era per la seva ganduleria, i per aquest motiu estaven més ocupats a recriminar les persones negres que no a fixar-se en les polítiques de Reagan, que feien miques l’escala social que ells havien pujat i que després castigaven la gent perquè queien.
La Revolució Reagan només va ser això: una revolució radical que va beneficiar els que ja eren poderosos. Va enriquir encara més els nord-americans d’ingressos elevats retallant els impostos i regulacions governamentals, augmentant el pressupost militar i frenant el poder dels sindicats. El 70 % dels negres d’ingressos mitjans deien que veien «un grau molt elevat de discriminació racial» el 1979, abans que els revolucionaris de Reagan tiressin enrere l’aplicació de les lleis sobre els drets civils i les disposicions respecte de la discriminació positiva; abans que enretiressin el finançament als governs locals i estatals que oferien contractes i llocs de treball amb els quals la classe mitjana negra havia pogut accedir a cases unifamiliars. El mateix mes del 1982 en què va declarar la guerra a les drogues, el dia de l’aniversari de la mare, Reagan va tallar la xarxa de seguretat que oferien els programes federals de benestar i assistència mèdica, cosa que va condemnar els negres d’ingressos baixos a la pobresa. La seva «aplicació més rígida de la llei» va llançar més persones negres a les urpes de policies violents, que van matar vint-i-dues persones negres i només una de blanca els primers anys de la dècada dels vuitanta. Era quatre vegades més probable que els joves negres no tinguessin feina el 1985 que el 1954. Però eren pocs els qui relacionaven l’augment de l’atur amb l’augment dels crims violents.
Fa molt de temps que els nord-americans són entrenats per veure els defectes en les persones i no en les polítiques. És fàcil cometre aquest error: les persones les tenim al davant; les polítiques queden lluny. Sobretot ens costa de veure les polítiques que s’amaguen darrere les lluites de la gent. I d’aquesta manera, els meus pares es van apartar dels problemes causats per les polítiques i es van fixar en els problemes causats per les persones, i van pensar que calia esforçar-se a salvar i civilitzar les persones negres en comptes d’alliberar-les. Ara els meus pares se sentien més atrets per la teologia del civilitzador, davant de l’augment del consum de crack i del mal que la droga feia a la població negra, com també s’hi sentien molts fills dels drets civils i del Black Power. Però en molts sentits, la teoria de l’alliberament continuava sent el seu entorn filosòfic, l’entorn en el qual em van pujar.
En el fons, els meus pares eren encara les persones que es van apassionar per la teologia de l’alliberament a Urbana. La mare encara somiava voltar pel món negre com una missionera alliberadora, un somni encoratjat pels seus amics liberians el 1974. El pare somiava escriure poesia alliberadora, un somni alimentat pel professor Addison Gayle el 1971.
Sempre em pregunto què hauria passat si els meus pares no s’haguessin deixat influir per les pors raonables que tenien i no haguessin deixat de perseguir els seus somnis: la mare viatjant per ajudar a alliberar el món negre; el pare acompanyant-la i trobant inspiració per a la seva poesia de la llibertat. En comptes d’això, la mare es va conformar a fer carrera empresarial en l’àmbit de la tecnologia relacionada amb l’assistència sanitària. El pare es va conformar amb una carrera professional en l’àmbit de la comptabilitat. Van entrar a formar part de la classe mitjana nord-americana —un espai dominat, aleshores i encara ara, per una majoria blanca desproporcionada— i van començar a mirar-se a si mateixos i la seva gent no tan sols amb els seus propis ulls sinó també «per mitjà dels ulls dels altres». Com altres persones negres, van intentar encaixar en l’espai dels blancs i al mateix temps van continuar intentant ser ells mateixos i salvar la seva gent. Més que portar una màscara, tenien la ment dividida en dues.
Aquest doblet conceptual reflectia allò que W. E. B. Du Bois va expressar d’una manera inoblidable a The Souls of Black Folk, el 1903. «És una sensació estranya, aquesta doble consciència, aquesta sensació de mirar-te sempre per mitjà dels ulls dels altres», va escriure. No pretenia «africanitzar Amèrica» ni tampoc «aclarir-se l’ànima negra amb una inundació d’americanisme blanc». Du Bois volia «ser negre i americà»; volia habitar constructes oposats. Ser americà és ser blanc. Ser blanc és no ser negre.
Potser del que Du Bois anomenava doble consciència seria més precís dir-ne «consciència en conflicte». «Un sempre sent aquesta dualitat», explicava, «ser americà, ser negre; dues ànimes, dues mentalitats, dues maners de lluitar a la vida irreconciliables; dos ideals en pugna dins d’un cos fosc, la força tenaç del qual és l’única cosa que el salva de no enfonsar-se». Du Bois també descrivia com era aquella lluita dins del seu cos fosc: volia ser negre i volia «fondre’s en la massa d’americans com» ho feien «els irlandesos i els escandinaus».
Aquestes idees en pugna ja existien el 1903, i el mateix conflicte va arribar als meus pares i encara és viu avui dia. Sembla que el conflicte que té la consciència negra és entre l’antiracisme i l’assimilacionisme. Du Bois creia en el concepte antiracista de la relativitat racial, de mirar-se cada grup racial amb els seus propis ulls, i també creia en el concepte assimilacionista dels estàndards racials, de «mirar-se un mateix per mitjà dels ulls» d’un altre grup racial, en aquest cas de la gent blanca. En altres paraules, volia alliberar el poble negre del racisme, però també el volia canviar per salvar-lo dels seus «vestigis de barbàrie». El 1903, Du Bois argüia que tant el racisme com «el baix nivell social de la major part de la raça» eren «responsables» de la «degradació dels negres». L’assimilació havia de solucionar, en part, aquest problema.
Les idees assimilacionistes són idees racistes. Els assimilacionistes poden establir qualsevol grup racial com l’estàndard superior en el qual s’ha d’emmirallar un altre grup racial, el referent al qual hauria d’intentar d’arribar. Els assimilacionistes solen establir com a estàndard superior el poble blanc. «Els americans han reflexionat mai sobre el fet que en aquesta terra hi ha un milió d’homes de sang negra […] que, des de tots els punts de vista, han assolit el nivell complet de la millor cultura europea moderna? És just, és decent, és cristià […] menysprear una aspiració com aquesta?», preguntava Du Bois el 1903.
La consciència en conflicte es va desenvolupar d’una manera diferent per als meus pares, que creien en l’autosuficiència dels negres. El 1985 es van interessar per Floyd H. Flake i l’Església Episcopal Metodista Africana d’Allen, del barri de South Jamaica, a Queens. Flake i la seva dona Elaine, que tenia tant de carisma com el seu marit, van convertir la seva església en un temple enorme i van acabar sent uns dels ocupadors del sector privat més grans de la zona, per mitjà del seu espai d’empreses comercials i de serveis socials. Des d’una escola fins a habitatges per a la tercera edat i centres d’atenció a víctimes de maltractament a la llar, no hi havia murs per a l’església de Flake. Era exactament el tipus de ministeri sacerdotal que podia fascinar d’una forma natural els descendents de la Urbana’70. El pare va entrar a formar part del personal ministerial de Flake el 1989.
El meu projecte preferit de l’Església tenia lloc per Acció de Gràcies. Hi arribàvem quan les fileres de gent envoltaven l’edifici de l’església, que feia una olor particularment bona aquell dia. Aromes de suc de guisats i de salsa de nabius vermells endolcien
