del menjar, però, de puntetes, ajudava a donar menjar a cinc mil comensals. Jo volia ser tan bo amb aquelles persones afamades com ho era el pastís de préssec calent que feia la mare. Aquell programa d’individus negres donant menjar a persones negres encarnava l’evangeli de l’autosuficiència dels negres que m’inculcaven els adults que formaven part de la meva vida.
L’autosuficiència dels negres era una espasa de doble tall. En un costat hi havia odi per la supremacia i el paternalisme dels blancs, pels dirigents i salvadors blancs. En l’altre, un amor pels dirigents i els salvadors negres i pel paternalisme dels negres. En un costat hi havia la creença antiracista que les persones negres eren del tot capaces de governar-se a si mateixes i de ser autosuficients. En l’altre, hi havia la idea assimilacionista que les persones negres havien de saber-se cordar les sabates i anar amb el cap ben alt; desenganxar-se del crack, deixar les cantonades i les «almoines» del govern, com si aquestes fossin les causes que, en part, feien que els seus ingressos fossin tan baixos. Aquesta consciència en conflicte alimentava l’orgull negre, perquè insistia en la idea que ser negre no té res de dolent, però al mateix temps generava un sentiment de vergonya, perquè donava a entendre que en el comportament dels negres sí que hi havia alguna cosa que no rutllava… si més no, en la conducta d’aquells altres negres. Si el problema era el nostre comportament, els revolucionaris de Reagan no tenien la culpa que les persones negres no aixequessin el cap, sinó que la culpa era de nosaltres mateixos.
Els blancs també tenen una consciència en conflicte, entre el segregacionisme i l’assimilacionisme: el traficant d’esclaus i el missioner, l’explotador favorable a l’esclavitud i el civilitzador contrari a l’esclavitud, l’eugenicista i el defensor del gresol de cultures, el carceller de masses i el defensor del progrés de les masses, el del Blue Lives Matter (la vida dels policies és important) i el de l’All Lives Matter (totes les vides són importants), el nacionalista no racista i l’americà no racista.
Les idees assimilacionistes i les idees segregacionistes són dues classes d’idees racistes: el conflicte que hi ha dins del pensament racista. Les idees assimilacionistes dels blancs desafien les idees segregacionistes que afirmen que les persones de color són incapaces de desenvolupar-se, incapaces d’assolir un nivell superior, incapaces d’arribar a ser com els blancs i, per tant, completament humans. Els assimilacionistes creuen que les persones de color es poden desenvolupar, que poden esdevenir humans plens com els blancs. Les idees assimilacionistes redueixen les persones de color al nivell de criatures a les quals cal ensenyar com s’han de portar. Les idees segregacionistes qualifiquen les persones de color d’«animals», l’adjectiu que Trump va fer servir per descriure els immigrants hispans: a partir d’un cert punt, ja no se’ls pot ensenyar res més. La història del món racialitzat és una lluita a tres bandes entre els assimilacionistes, els segregacionistes i els antiracistes. Les idees antiracistes es basen en el fet que els grups racials són iguals en la mesura que són diferents, les idees assimilacionistes es basen en la idea que certs grups racials són inferiors des del punt de vista cultural i conductual, i els segregacionistes parteixen de la creença en una distinció racial genètica i en una jerarquia fixada. «M’inclino a sospitar que els negres i, en general, totes les altres espècies d’homes (perquè n’hi ha quatre o cinc de diferents) són de naturalesa inferior als blancs», va escriure el 1753 el filòsof de la Il·lustració escocesa David Hume. «No hi hagué mai una nació civilitzada que no tingués la pell blanca. […] Una tal diferència uniforme i constant no podria ocórrer en tants països i en tantes èpoques si la natura no hagués fet una distinció original entre aquestes races humanes.»
David Hume afirmava que totes les races són creades desiguals, però el 1776 sembla que Thomas Jefferson no hi estava d’acord quan va declarar: «Tots els homes han estat creats iguals». Però Thomas Jefferson no va fer mai la declaració antiracista següent: «Tots els grups racials són iguals». Si les idees segregacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que sempre és i serà inferior, les idees assimilacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que és temporalment inferior. «Seria arriscat afirmar que, educat en igualtat de condicions durant unes quantes generacions», el negre «no arribaria a ser» igual, va escriure una vegada Jefferson, una idea assimilacionista.
De la consciència en conflicte dels blancs en van derivar dues polítiques racistes que reflecteixen el conflicte de les idees racistes. Els assimilacionistes postulen una jerarquia cultural i conductual, i per tant les polítiques i programes assimilacionistes tenen l’objectiu de desenvolupar, civilitzar i integrar un grup racial (s’han de distingir dels programes que eleven els individus en sentit moral). Els segregacionistes postulen la incapacitat d’un grup racial per ser civilitzats i desenvolupats, i per tant les polítiques segregacionistes s’orienten a segregar, esclavitzar, empresonar, deportar i matar. Els antiracistes postulen que els grups racials ja són civilitzats, i per tant les polítiques antiracistes s’encaminen a reduir les injustícies racials i a crear igualtat d’oportunitats.
Les persones blanques generalment han defensat polítiques assimilacionistes i segregacionistes. Les persones de color generalment han defensat polítiques antiracistes i assimilacionistes. «La història de l’afroamericà és la història d’aquesta pugna», segons les paraules altre cop de Du Bois: és la pugna entre l’assimilacionista i l’antiracista, entre civilitzar les masses i equiparar-les. En el cos negre de Du Bois, en els cossos negres dels meus pares, en el meu cos negre i jove, aquest doble desig, aquesta consciència en conflicte, ha donat lloc a una pugna interior entre l’orgull de ser negre i el desig de ser blanc. Les meves pròpies idees assimilacionistes em van impedir adonar-me de l’augment de polítiques racistes durant la guerra de Reagan contra la droga.
La consciència en conflicte dels blancs, des de la seva posició de poder relatiu, ha condicionat la lluita interior de la consciència dels negres. Malgrat la crua realitat que els Estats Units van ser fundats «per homes blancs per a homes blancs», com va dir el segregacionista Jefferson Davis a l’hemicicle del Senat el 1860, els negres sovint han expressat el desig de ser nord-americans, encoratjats per la innegable història del progrés antiracista d’Amèrica del Nord, contrari a l’esclavitud i a les lleis Jim Crow. Malgrat les fredes instruccions d’individus com Gunnar Myrdal, guardonat amb el premi Nobel, d’«arribar a ser assimilats a la cultura americana», les persones negres també han desitjat, com deia Du Bois, continuar sent negres, descoratjades per la innegable història del progrés racista d’Amèrica del Nord, que va des d’una violència policial cada vegada més gran i la supressió de votants, fins a desigualtats racials cada vegada més marcades en àmbits que van de la salut als béns personals.
Dues històries en conflicte: la innegable història del progrés antiracista, la innegable història del progrés racista. Abans i després de la guerra de Secessió, abans i després dels drets civils, abans i després del primer president negre, la consciència blanca ha estat i està en conflicte. El cos blanc defineix el cos nord-americà. El cos blanc segrega el cos negre del cos nord-americà. El cos blanc instrueix el cos negre perquè s’assimili al cos nord-americà. El cos blanc rebutja el cos negre que s’assimili al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.
El cos negre, d’altra banda, viu el mateix conflicte. El cos negre rep la instrucció d’esdevenir un cos nord-americà. El cos nord-americà és el cos blanc. El cos negre s’esforça per assimilar-se al cos nord-americà. El cos nord-americà rebutja el cos negre. El cos negre se separa del cos nord-americà. El cos negre rep la instrucció d’assimilar-se al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.
Però hi ha una manera d’alliberar-se. Ser antiracista és emancipar-se de la consciència en conflicte. Ser antiracista és vèncer la consciència assimilacionista i la consciència segregacionista. El cos blanc ja no es presenta com el cos nord-americà; el cos negre ja no s’esforça més a ser com el cos nord-americà, perquè sap que no existeix un cos nord-americà, que només existeixen cossos nord-americans racialitzats pel poder.
