“tant català com espanyol”, etc., els membres d’aquest col·lectiu es posicionen una mica més que els altres en el pol de l’espanyolitat. Però cal afegir immediatament que, confrontant les respostes del conjunt de la població amb les d’aquest primer clúster, s’inclinen, sens dubte, cap al pol de la catalanitat.
En tots els clústers, amb alguns accents diferents, es prioritza de forma clara la llengua catalana com l’idioma que es vol conèixer i que s’escull en l’educació dels fills. Els membres d’aquest primer clúster també destaquen lleugerament sobre els altres quan assenyalen el castellà com la segona opció lingüística. Tanmateix, ells també situen per davant, com a primera opció lingüística, el català (consulteu les taules per veure-ho detalladament).
A l’hora de concretar quins són els aspectes més importants per definir-se català, les notes de caràcter volitiu i polític (la voluntat de ser català; la defensa de les institucions, la llengua i la cultura catalanes; saber parlar català, i el respecte per les institucions i les lleis catalanes, en aquest ordre) van per davant de les de caràcter més sociodemogràfic (haver viscut molts anys a Catalunya, haver nascut a Catalunya i tenir avantpassats catalans, també en aquest ordre). El fet és tan clar que qualsevol de les notes assenya- lades en primer lloc, en l’àmbit de les motivacions o les raons de caràcter voluntari (resultat d’una opció personal), són més importants per considerar-se català que les que provinguin de l’atzar de la sang (els avantpassats) o la terra (el lloc on s’ha nascut o habitat). Però, a més, les afirmacions anteriors són vàlides per al conjunt poblacional i també per a cadascun dels cinc clústers que conformen aquesta tipologia. Les diferències entre els clústers són d’accents, tal com veurem en aquestes pàgines, però dins d’una opció comuna: la majoritària catalanitat dels catalans respon a un acte de voluntat i de projecte de futur més que no pas al seu origen familiar i de lloc de naixement o residència.
Al clúster 1 també es verifica el principi anterior, amb molt poques diferències respecte de la mitjana poblacional, però amb una inclinació molt lleugera a atorgar un pes comparatiu més gran a la dimensió de la llar i de la sang, tot i que (vegeu les xifres a la pàgina 352) amb valors molt propers als de la mitjana poblacional. Si la dimensió d’opció personal a l’hora de definir la condició de català té, en el conjunt poblacional, un valor mitjà de 3,30 en els quatre indicadors que hem referit més amunt (en una escala de l’1 al 4), entre els components d’aquest primer clúster la xifra només davalla fins al 3,27. A més, el valor mitjà dels tres indicadors que aposten per les raons sociodemogràfiques a l’hora de definir la catalanitat, en el conjunt poblacional es xifra en 2,54 (sempre en la mateixa escala de l’1 al 4), valor que entre els components del clúster 1 augmenta fins al 2,62. Com a conclusió, prosseguint amb aquest símil escolàstic, no hi ha diferència de natura, sinó de grau. Per als components del clúster 1, ser català és qüestió d’opció personal (igual que per a la majoria poblacional, hi insistim), malgrat que destaquen una mica més que la mitjana (i són els que ho fan en major grau) la dimensió sociodemogràfica.
Pel que fa al futur polític de Catalunya, el ventall d’opcions proposades al qüestionari (preguntes Q85_cat 4 i cat 5) remet, òbviament, a un ventall similar de respostes que s’escapa a l’anàlisi d’aquest capítol. Direm que, respecte al nivell d’autogovern i d’autonomia, si bé el 46% del conjunt poblacional el considera adequat, el 41% el troba insuficient i el 5% sosté que és excessiu. Les idees sobre la manera com haurien de ser les relacions entre Espanya i Catalunya van des del 24,7% que diu que Catalunya és Espanya (“i res més”) fins al 21% que propugna la independència respecte de l’Estat espanyol. Entre aquestes opcions extremes, hi ha qui defensa l’actual estat de les autonomies (27,7%) i qui opta per l’autogovern de Catalunya en un Estat espanyol federal (17,6%) o confederal (8,6%). Els membres del clúster 1, respecte a aquests valors del conjunt poblacional, es decanten una mica més per la banda espanyolista o per l’actual estat autonòmic i menys per la independència de Catalunya o pel seu autogovern en un estat federal o confederal.
Sobre la manera de decidir el futur de Catalunya hi ha un acord en el conjunt poblacional i en cadascun dels clústers. La idea compartida és que no es pot decidir res sense l’aprovació democràtica dels ciutadans catalans: tenim el 4,69 en una escala de l’1 al 5 com a valor màxim d’acord, i la xifra de 4,61 entre els components del clúster 1. Per si en quedés algun dubte, l’afirmació que l’Estat espanyol té dret a decidir el futur polític de Catalunya fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya se situa, en la mateixa escala de l’1 al 5, en la xifra d’1,96 en el conjunt poblacional i la de 2,29 en el clúster 5 (la més elevada de tots).
Quant als immigrants estrangers, mantenen la mateixa actitud que la majoria dels catalans: que vinguin només si hi ha llocs de treball disponibles. El 69% dels components d’aquest clúster pensa d’aquesta manera (el 65% en el conjunt poblacional), mentre que el 21% sol·licita límits estrictes per a la immigració (el 22% del conjunt). Per donar una informació completa, afegirem que el 10% sosté que cal deixar venir tothom qui ho vulgui (l’11% de la població total) i no arriben a l’1% (el 2% de tota la població) els que opten per simplement prohibir-los l’entrada. Tal com es pot veure, prenen una opció clara d’acollida “sempre que hi hagi llocs de treball disponibles”. Aquesta postura també és majoritària a Espanya, tot i que no amb la nitidesa que observem a Catalunya. Certament, a Espanya hi ha diferències entre les comunitats autònomes, tal com ens mostra l’Enquesta Europea de Valors en la seva aplicació a Espanya.
A tot el que hem dit, hi podem afegir que la major part de la societat catalana (el 57%) considera que hi ha massa immigrants a Catalunya i gairebé un 35% diu que, en conseqüència, de vegades se senten estranys a la seva pròpia terra. Aquestes xifres entre els components del primer clúster se situen, respectivament, en el 59% i el 30%, que són uns valors semblants als del conjunt, tot i que el seu sentiment d’estrangeria és una mica menor, probablement perquè, no ens n’oblidem, entre els components d’aquest clúster hi trobem la major proporció dels que no han nascut a Catalunya.
Per acabar, quan analitzem els sentiments de solidaritat i d’ajuda a una sèrie de col·lectius, els membres d’aquest primer clúster destaquen a l’alça sobre la mitjana poblacional, amb xifres similars en molts casos a les que trobem entre els membres del clúster 5. Això és el que es revela quan preguntem en el qüestionari fins a quin punt els afecten les condicions de vida no només de la seva família, sinó també de la gent del seu barri, de la comarca on viuen, dels catalans en general, dels europeus i dels ciutadans del món. Els membres del primer i del cinquè clústers sempre destaquen a l’alça, com també ho fan (incrustant-s’hi els membres del quart clúster pel que fa a determinats pressupòsits, tal com veurem més endavant) quan es pregunta per la gent gran de Catalunya, per les persones que estan a l’atur, pels immigrants, pels malalts, pels discapacitats i pels nens de famílies pobres de Catalunya.
Acabem d’assenyalar una dada molt rellevant en l’aplicació a Catalunya d’aquesta enquesta de valors: els dos col·lectius més solidaris, els que denoten més preocupació per allò que passa tant al seu entorn geogràfic com als col·lectius més vulnerables, són les persones que conformen els clústers 1 i 5, tot i que a priori sembla que tot els separa. En efecte, entre ells hi ha una gran diferència d’edat: els del clúster 5 (que tenen menys de 34 anys) són, de molt, els més joves dels cinc clústers, mentre que el clúster 1 presenta la mitjana d’edat més avançada i és manifestament el grup que té, entre els seus components, més persones amb edats superiors als 55 anys (i particularment als 65 anys).
Quan analitzem els altres clústers i arribem al cinquè, conclourem que entre aquest i el primer hi ha enormes diferències en altres aspectes importants (el paper que concedeixen a la religió en les seves vides, la valoració de comportaments com ara l’avortament o l’eutanàsia, les actituds davant la feina, el vot polític, etc.), però, de manera visible i, segons el nostre parer, significativament, “es troben” pel que fa a la solidaritat pública i la preocupació per
