diferents en cada cas.
Per veure la particularitat des de la distància podem buscar exemples de l’etnografia. Entre els membres de la tribu dels Baruia, a Papua Nova Guinea, els rendiments del treball tenen com a missió ser repartits entre la família extensa. Per als illencs de les Trobriand la producció agrària intensiva té una missió alimentària que, això a banda, genera una cursa productivista similar a l’occidental, cursa que acaba sorprenentment amb la distribució massiva dels béns i en la generació d’una gran cadena de favors que finalment es tradueix en honor i poder (Godelier, 1986, 28). En altres cultures centreamericanes l’activitat emprenedora, poc o gens formalitzada, apareix lligada de manera gairebé exclusiva a activitats de supervivència i sosteniment familiar. Podríem seguir.
En la cultura dels Estats Units la gestió del creixement, del risc o fins i tot la contribució social de l’empresa difereixen notablement del model econòmic de l’anomenat capitalisme renà. Contextos culturals diferents comporten models axiològics diferenciats. Per complicar-ho tot una mica abans d’entrar en l’esforç de dissecció, podríem preguntar-nos si el patró cultural d’una empresa que comercia en productes de comerç just és gaire allunyat del d’aquella empresa que es crea amb el no menys noble propòsit de generar riquesa i autonomia personal per a l’emprenedor.
La reflexió òbvia és que el tractament acurat de tota la casuística existent, especialment si el volguéssim fer armats de dades estadístiques i retalls de premsa, superaria amb escreix l’abast d’aquest llibre. Tot i així, convé que revelem provisionalment una de les idees centrals del text que travessarà la casuística i la tipologia variades d’empreses i empresaris. La tesi és aquesta: la conducta de l’empresa, això és, el conjunt de valors que defineixen i donen contingut a la seva manera d’estar en el mercat, apareix fortament vinculada a la proximitat o a la llunyania del que podríem entendre per activitat empresarial “clàssica”. Així, al nostre teixit econòmic coexisteixen activitats destinades a generar riquesa, a produir valor afegit i contribució social, amb d’altres l’objectiu de les quals apareix vinculat als guanys de poder, als increments de dimensió o al gegantisme de què ens parlava Galbraith (2005, 79). La línia de divisió, per bé que no sempre sigui clara, sí que denota conductes i propostes axiològiques clarament diferenciades.
Vegem-ho a partir d’un article recent. L’article en qüestió, “Empresarios”,[2] fa una definició de manual de l’empresari i unes reflexions força precises del que caldria entendre per activitat empresarial. Per a l’autor, un empresari és:
“[La] persona que assumeix la responsabilitat i el risc implícit d’un negoci amb la intenció d’obtenir un benefici [...]. Normalment l’empresari decideix què es produeix, adquireix les instal·lacions necessàries o les lloga i reuneix la força de treball, el capital i els materials necessaris per a la producció. Si el negoci té èxit, obté beneficis; si fracassa, assumeix les pèrdues.”
L’activitat empresarial, per tant, pot quedar reduïda en essència a aquestes funcions. Ara bé, com l’article ens mostra, l’aspecte de l’assumpció del risc i de les conseqüències de la pròpia activitat és fonamental. Un empresari és una persona que es juga el patrimoni propi, que carrega amb les responsabilitats de pagar salaris i proveïdors i que té poc a veure amb la imatge frívola, i poc real, que alguns, seguint l’autor, hi han volgut trobar. És una activitat que moltes vegades esdevé l’obra d’una vida, motiu d’il·lusions i malsons; que apareix vinculada a la noció de l’emprenedor, de l’impulsor i lluitador infatigable que crea i se la juga, que genera riquesa al seu entorn i que no es rendeix. Lacalle, l’autor, acaba l’article amb una afirmació de la qual és difícil discrepar: un país necessita bons empresaris i els seus valors: la capacitat d’entrega, la imaginació, l’assumpció de riscos, el sacrifici i el valor. Ara bé, d’empreses i empresaris, n’hi ha de tota mena.
[2] Vegeu E. Lacalle: “Empresarios”, La Vanguardia. Vivir, 5 de gener del 2009, p. 7.
empreses, empresaris i directius
Ja tenim establerta, doncs, una primera línia de demarcació clara entre cultures i valors empresarials: aquella que separa l’activitat arriscada, organitzada, responsable, constructora, innovadora, col·laboradora, imaginativa i socialment valuosa, i que lliga amb una visió tradicional de l’empresa, de la que, si ho és, ho és en un sentit molt diferent del clàssic. També hi ha empreses que es deixen pel camí aquests valors per reemplaçar-los per d’altres o subsumir-los-hi. El debat lògic, immediat, és el de fins a quin punt l’un element i l’altre són fàcilment distingibles. No ho són. Tanmateix, dins la tipologia que presentem veurem les diferències axiològiques entre els uns i els altres. Copsarem els límits i les aproximacions diferenciades.
En l’economia actual i globalitzada és evident que hi ha de tot. El que fa Lacalle amb el seu article és alimentar un imaginari, estadísticament rellevant però no exclusiu, d’empresari-emprenedor que al nostre país lliga amb l’evolució històrica del seu rol i amb la funció social que molts li han volgut trobar (Cabana, 2006). És un imaginari que en un cert moment en el temps deixà de ser el model únic de referència, el centre d’atenció constructor de valors, per quedar difuminat dins un maremàgnum d’empreses de capital cada vegada més estranger, posseïdores de valors i interessos notablement més complexos. Anirem referint-nos-hi en les següents pàgines.
En aquestes noves corporacions, qui marca la pauta ja no són els empresaris, sinó un agent relativament nou: els directius, és a dir, individus que ja no necessitaran arriscar capital propi ni un projecte de vida, sinó que estan cridats a gestionar capital aliè. Tot dins organitzacions on les funcions d’innovació i de responsabilitat, i fins i tot la capacitat de generar valor social, podran ser subcontractades o externalitzades. Som davant d’una definició molt més difusa, fuzzy, postmoderna, del que aquests mateixos conceptes han significat fins al dia d’avui. En l’època de la liquiditat, dels valors flexibles i poc precisables, el xoc entre models normatius es tradueix també en un contrast de models d’empresa, de cultures organitzatives i de formes d’organització. Aquest fet ens obliga a parlar en plural: de valors i d’empreses. I, sens dubte, a fer-ho d’acord amb unes pautes i uns models que són els del mercat globalitzat, sotmès als grans fluxos de capital internacional.
Amb aquest objectiu, doncs, el de comprendre els valors de l’activitat empresarial, el de poder fer una foto fixa dels valors de l’empresa avui, haurem de fer una lectura transversal de l’activitat econòmica. A falta d’estudis en profunditat sobre els valors de l’empresa catalana, ja ho fem constar d’entrada, el biaix internacional és important, i d’aquí el subtítol del llibre: L’empresa en l’economia global. El contingut comença, doncs, amb un ràpid repàs dels valors del mercat, on s’originen, quin impacte tenen sobre l’activitat empresarial i cap a on es despleguen. Tot seguit la lectura ens portarà fins a la nostra demografia empresarial: quins tipus d’empresa existeixen i quines són les particularitats organitzatives que determinen diferents models de conducta i diferents propostes axiològiques. Dediquem un apartat especial a les grans forces del mercat: el món financer i les grans empreses. Copsar les tendències valoratives de l’empresa catalana vol dir també entendre quins són els fils conductors del nostre model econòmic, si més no fins al dia d’avui.
El segon bloc central és el que es dedica als directius i als empresaris. La professionalització de la gestió, la interconnexió i la transversalitat de l’exercici de la seva activitat, permeten construir una mena d’arquetip global de mànager, i això fa que puguem endinsar-nos en la seva manera de pensar i de ser. Aquest és encara un patró molt centrat en el tipus de racionalitat econòmica que demana el mercat, però en ell s’accentuen noves tendències relacionals que no són alienes al relleu generacional ni als canvis de model social de la nostra societat dita postmaterialista (Mellén & Sáez, 2007; Inglehart, 1977). Els valors implícits en
