i en elles no s’estableix una línia divisòria clara entre l’àmbit personal i el laboral. Si ho preferim, entre el patrimoni de l’empresa i de l’empresari. Són empreses normalment escèptiques davant la utilització d’eines de gestió complexes i amb migrats coneixements de gestió empresarial. Malgrat que el discurs d’aquest text ben aviat s’enlairi, convé no perdre de vista aquesta realitat.
Ara bé, si la tesi que mantenim és que els valors de l’empresa es generen en la gran empresa, en els consells d’administració de les grans corporacions i en l’esfera acadèmica, aleshores hem de parar esment en les grans empreses del país. Una realitat és la que viu el gerent i el treballador de la PIME, i una altra, els valors que la societat reconeix a l’empresa en el seu conjunt. Percepcions i realitat objectiva no sempre coincideixen. Si seguim l’anuari de PIMEC (2007), ens trobarem una petita sorpresa numèrica. Per bé que parlem de més de mig milió de PIME catalanes (una part d’elles inactives), la xifra de grans empreses no arriba a mil. En concret, l’any 2007 n’hi havia poc més de vuit-centes. Xifra, sens dubte, sorprenent. Ara bé, donaven feina a prop de 700.000 ocupats, i la seva grandària mitjana, després d’un període de relativa estabilitat (2000-2003), s’havia incrementat en el període 2004-2005 fins a arribar als 842 treballadors.
Són aquestes les empreses que normalment apareixen als diaris, víctimes de fusions i absorcions, de deslocalitzacions, d’OPA hostils o amistoses. També són aquestes les que són multades per vessaments incontrolats al riu; premiades pel descobriment de vacunes o reconegudes per la introducció de productes innovadors al mercat. Són també les que apareixen als mitjans quan protagonitzen expedients de regulació d’ocupació, quan les vagues en paralitzen el funcionament o quan, per una o diverses raons, tanquen les portes per sempre. A Catalunya, també en aquestes empreses més grans, l’empresa familiar és encara un dels exponents principals. Són empreses amb unes característiques específiques que determinen una cultura d’empresa, uns valors determinats i uns problemes particulars. Tot seguit ens hi referirem. Parlem d’empreses on el gros del seu capital pertany a la família del fundador i on almenys un representant d’aquesta família participa en la gestió. Les característiques de l’empresa familiar, el seu cicle vital i el seu difícil govern dibuixen també una part important de la nostra realitat empresarial.
És a les grans empreses catalanes, moltes d’elles corporacions de capital estranger, on trobem amb nombre creixent els executius professionalitzats que en molts casos han rebut formació de postgrau en escoles i universitats estrangeres i que entenen la gestió com un esforç de modernitat, de racionalitat i d’acoblament del futur de l’empresa als grans reptes dels mercats oberts. Són aquestes empreses dirigides per individus que, en el seu esforç de professionalització, incorporen tot un seguit de valors que connecten l’empresa amb un pensament comú fill d’aquest ideari universalista que hi ha darrere del management.
[3] No existeix una única definició universal de PIME. Al nostre país, quan parlem de PIME fem referència normalment als requisits establerts per la Comissió Europea: empreses de menys de 50 milions d’euros de facturació, amb un nombre de treballadors no superior als 250, menys de 43 milions d’euros en actius i un capital social en mans d’empreses que no són PIME inferior al 25% (Comissió Europea, 2003).
L’empresa familiar: preocupacions i valors
Comencem el nostre esforç de dissecció amb un segment empresarial majoritari, el de les empreses dites familiars. Segons la definició aprovada a Brussel·les pel Grup Europeu d’Empreses Familiars (GEEF), són factors determinants perquè una companyia sigui considerada familiar:
• Que la majoria dels vots siguin propietat de la persona o els familiars que van fundar la companyia; de la persona que té el capital social de l’empresa o l’ha adquirit; de les seves esposes, pares, fill(s) o hereus directes del(s) fill(s).
• Que tinguin la majoria dels vots, directa o indirecta.
• Que almenys un representant o parent de la família participi en la gestió o el govern de la companyia.
• Que, en el cas que siguin empreses que cotitzin en borsa, la persona que va fundar la companyia, els familiars o els descendents posseeixin el 25% dels drets de vot als quals dóna dret el capital social.
Segons l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons (2004), per al cas de Catalunya i amb criteris més restrictius que els anteriors, més del 65% de les empreses catalanes es poden considerar empreses familiars i donen feina a més del 60% de l’ocupació total. L’estudi esmentat es fonamenta en una informació relativa a 777 empreses catalanes (400 d’elles familiars) d’una facturació superior a 1,2 milions d’euros (M€), segons dades del 1999. Aquest estudi dibuixa les següents característiques:
a) Dimensió: les empreses familiars són més petites que les no familiars. També ho són el nombre de treballadors ocupats i la seva facturació.
b) Productivitat: la xifra de vendes per empleat, comparada entre empresa familiar i no familiar, dóna valors molt semblants.
c) Recursos propis: la mitjana de recursos propis de les empreses familiars és notablement inferior a la de les no familiars.
d) Rendibilitat: el nivell mitjà de beneficis de les empreses familiars és considerablement inferior al de les no familiars.
e) Dinamisme de les empreses: en un context d’alt dinamisme general de l’activitat econòmica, com ho fou el del període 1995-1999, les empreses no familiars es recolzen més en l’externalització d’algunes activitats, fet que justificaria que creïn menys ocupació directa i que, per tant, tinguin una productivitat de tendència més positiva que les familiars.
Pel que fa al seu sistema d’administració, l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons confirma que la direcció general està majoritàriament a les mans de membres de la família, sigui a les d’un de sol (en el 82,4% dels casos) o compartida entre germans (10,3% de les empreses). Dels familiars que treballen a les empreses, la majoria exerceixen càrrecs directius. Concretament, el 87,2% dels familiars que treballen a l’empresa ho fan en càrrecs de direcció, i el 12,8% restant en altres càrrecs o funcions. Els autors destaquen que, de totes les empreses considerades familiars, el 96%, la pràctica totalitat, ho són perquè el fundador fou un membre de la família.
Vet aquí, com acabem de veure, un dibuix d’una empresa més autònoma de les pressions competitives i dels rànquings que estableix el mercat. Vegem ara dades d’antiguitat de les empreses familiars. Els autors (Guinjoan et al., 2004) confirmen la pervivència del tòpic que ens parla del baix nivell de supervivència d’aquestes empreses, això és, una mortalitat empresarial atribuïble de manera important als problemes successoris que es plantegen en aquest tipus d’empresa. Guinjoan, Murillo i Pons recullen dades comparatives i xocants per a l’Estat espanyol i els EUA:
Antiguitat de les empreses familiars als Estats Units i a Espanya
| Nombre de generacions | Estats Units (1997) | Espanya (1989) |
|---|---|---|
| Primera (o fundadora) | 32% | 75% |
| Segona | 41% | 16% |
| Tercera | 16% | 8% |
| Quarta i posteriors | 11% | 1% |
| TOTAL | 100% | 100% |
Contra aquests resultats, per al cas de Catalunya i a partir de les dades recollides en l’estudi, el percentatge d’empreses creades abans del 1940 (que es poden considerar de tercera i quarta generació) és del 26,6%, una proporció molt semblant a la nord-americana i molt superior a l’espanyola. És un fet rellevant que, si les dades fossin comparables, posaria en relleu un nivell de supervivència de les empreses familiars catalanes més alt del que normalment
