grups conservadors o d’extrema dreta europeus i nord-americans amb noms històrics com Le Pen o Pat Bu-chanan i, si bé amb un cert esforç d’encaix, determinats moviments indigenistes o religiosos de diferents parts del planeta. L’element central de tots aquests grups és el rebuig de la globalització i la manca de voluntat d’articular propostes conjuntes per mirar de redreçar-la o conduir-la.
5. Com «llegir» el món actual?
Havent fet una primera lectura de la globalització i dels debats, les tesis, les teories i les interpretacions que giren al seu voltant, estem en condicions de mirar el present des de la perspectiva de diferents autors. Com hauríem de llegir el món actual? L’any 2008, el búlgar naturalitzat francès Tzvetan Todorov va fer una distinció interessant de països per blocs al seu llibre La por als bàrbars (2010). Segons l’autor, hi ha els blocs següents:
El bloc de la fam: els qui han tingut la sensació d’haver estat deixats de banda de la generació de riquesa durant dècades o segles, i que ara volen gaudir del seu nou estatus global. Aquí hi trobaríem la Xina, l’Índia i també el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia.
El bloc del ressentiment: països que encara perceben la globalització com una humiliació real o imaginària que té com a culpables els països occidentals. Aquí hi ha una part important dels països musulmans, una part de l’Amèrica Llatina (Veneçuela, Cuba i Bolívia) i alguns països asiàtics.
El bloc de la por: Occident. Països que tenen por dels dos primers blocs, del seu desenvolupament econòmic o de la seva capacitat real o imaginària de generar violència.
Finalment, el grup dels indecisos. Països que no s’alineen amb cap dels blocs anteriors, però que podrien fer-ho en funció de les circumstàncies. Mentrestant, diu Todorov, els seus recursos naturals són saquejats a causa d’uns líders corruptes i de conflictes ètnics.
En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de l’economia o del xoc cultural, els estats d’ànim tenen una importància fonamental a l’hora de comprendre el món. Aquest estat d’ànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:
El grup de la humiliació. S’hi identifica una part del món genèricament associat a l’Islam. La humiliació fa perdre l’esperança en el futur, es tradueix en impotència, en frustració i en la sensació de perdre el control sobre el propi futur. Una sensació que, tot plegat, empeny a dipositar en els altres la responsabilitat de la pròpia situació.
El grup de l’esperança, instal·lat avui a Àsia. El seu creixement i el seu cofoisme són una mostra que hi ha modernitat més enllà de l’occidentalització. La Xina i l’Índia en són els màxims exponents. Una esperança que es tradueix en autoestima, en autoconfiança i en la capacitat d’interaccionar amb els altres, de manera positiva i confiada. La seva màxima és «ho vull fer i ho faré».
El grup de la por. Aquest darrer bloc engloba Occident, essencial-ment Europa i els Estats Units. Un bloc de països en plena crisi d’identitat i de confiança, que perceben amenaces arreu: l’amenaça de la dependència externa, la de ser envaïts per la immigració, la de l’embat de la crisi sense fi, la de la incapacitat de la democràcia per atendre els seus problemes, la de la manca de líders, la de la disfuncionalitat de les seves institucions, etc.(13)
Una darrera lectura, diferent en l’origen, però similar en la categorització, arriba des de la Xina. Jiemian Yang, president de l’Institut d’Estudis Internacionals de Xangai, un dels principals think tanks del seu país, feia l’any 2010 una lectura prou concloent de les dinàmiques que operen en el nostre planeta (Batalla, 2010). Yang sosté que hi ha quatre grans grups:
Els que guanyen posicions: la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica.
Els que estan a la defensiva: els Estats Units, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Els que perden influència en el món: Europa, Rússia i el Japó, decadents demogràficament.
Els que no tenen poder ni influència: la resta.
Fins a quin punt les pautes que ens ofereixen els autors anteriors són alguna cosa més que una diagnosi ràpida del que està succeint a l’esfera internacional? Fins a quin punt els canvis provocats per la crisi i la redistribució actual de papers i forces entre les principals potències del món han arribat per quedar-se? Fins a quin extrem aquests canvis ja detectats ens donen pautes que ens ajuden a interpretar els canvis que vindran?
Si fem una ullada a un dels principals impulsors de la globalització, el rotatiu britànic Financial Times, i a un dels seus editors estrella, Martin Wolf, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que som davant d’una era de transformacions majúscules, que afectaran el model de globalització promogut fins ara des d’Occident: les formes d’entendre el mercat i l’estat i les interaccions entre països. I això sense deixar de fer atenció als canvis que haurem d’aplicar per refer un sistema econòmic que encara ha d’aprendre del llarg nombre de crisis viscudes els darrers anys.(14) Ara ens cal entendre com hem arribat fins aquí.
1 Per a un mapa dels atemptats –parcial (fins al 2007), però geogràficament rellevant–, vegeu American Progress (data no disponible), a la bibliografia.
2 Un fet que s’acompanya d’una reducció de la diversitat a través de l’assimilació, la hibridació o l’occidentalització (americanització) o sinització de les cultures.
3 Tanmateix, les coses canvien. Si observem la ubicació dels centres de decisió de les grans empreses que apareixen a l’índex Fortune Global 500, entre els anys 1980 i 2000 tot just 24 de les 500 empreses més grans del món estaven situades en països anomenats emergents, és a dir, un 5 %. L’any 2010, la seva presència al rànquing ja era del 17 % i les estimacions per al 2025 se situen en el 46 %. Això vol dir que les matrius de 229 de les 500 empreses més grans estarien situades en països emergents, la majoria a la Xina (McKinsey Global Institute, 2013).
4 La teoria del món-govern (World Polity Theory) també s’anomena teoria neoinstitucional o mónsocietat (Lechner, 2001b).
5 En aquesta ideologia i en les dues següents, partim de l’anàlisi que n’ha fet Steger (2010).
6 La lectura de l’anàlisi anterior no ens hauria de fer perdre de vista el fet que una part important dels ciutadans dels països islàmics sí que pot donar suport a grups politicoreligiosos considerats, des d’Occident, conservadors o molt conservadors. En aquesta llista, hi apareixen des dels Germans Musulmans o els corrents salafistes a Egipte, passant per Hamàs o Hesbol·là a Palestina o el Líban, fins al més moderat –però igualment conservador– Partit de la Justícia i el Desenvolupament, d’Erdogˇan, a Turquia. Conservadorisme religiós i gihadisme no són, doncs, conceptes equivalents.
7 Fem notar que aquesta és
