maneres d’organitzar les relacions socials. La recerca d’essències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema d’identitat personal que va en augment. Aquesta construcció d’identitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».
Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de l’acceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, d’aquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca d’uns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.
La globalització és, en si mateixa, un problema perquè ens aboca al xoc cultural entre diferents valors, formulacions i concepcions del món. En aquest conflicte, les tradicions religioses tenen un paper especial, ja que poden ser mobilitzades per proporcionar una justificació última de la manera d’entendre el món. Vivim, doncs, en un món cada cop més integrat, però no pas més harmoniós. El problema de la globalitat és, per tant, el problema de la relativització.
Segons Robertson, cal situar la globalització en diferents estadis. Hi trobem: a) una primera fase germinal europea, a partir del segle XV, que estén un conjunt d’idees sobre la societat, l’individu i la humanitat; b) una etapa fonamental, que s’inicia a partir de la dècada de 1870, de veritable configuració de la societat mundial contemporània, que es caracteritza per l’extensió d’idees com els drets de la persona i les identitats, i la inclusió creixent de societats no europees en aquest procés; c) una etapa que comença la dècada de 1920, marcada per una lluita per l’hegemonia, i que durarà fins després de la Segona Guerra Mundial, i d) un període d’incertesa, que cal situar a partir de 1960.
Els elements centrals de la globalització són, doncs:
La relativització. Cada unitat en el nou ordre mundial (les societats, el sistema internacional, els individus i la humanitat en conjunt) es configura en diàleg o tensió amb la resta d’actors amb els quals interacciona.
L’emulació. Encara que la globalització no crea una cultura comuna en què tothom comparteix les mateixes creences i valors, sí que genera un espai comú en el qual els diferents actors persegueixen els seus objectius a partir de la comparació amb la resta d’agents.
La glocalització. Les idees universals i els processos que formen part de la globalització necessàriament s’interpreten i s’absorbeixen de maneres diferents. El concepte de glocalització, resultat de fusionar global i local, engloba la manera amb què s’entrellacen i actuen a l’uníson les dues forces oposades de l’homogeneïtzació i l’heterogeneïtzació.
La interpenetració. L’universalisme i el particularisme són la cara i la creu d’una mateixa moneda: es dóna una universalització del particularisme (el particular arriba i és viscut arreu) i una particularització de l’universalisme (l’experiència de ser part d’un tot és viscuda i interpretada de manera individual o particularitzada).
La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que s’oposen i es confronten entre elles. N’és un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.
4. Explicar la globalització. Ideologies
El darrer apartat de la teoria món-cultura de Robertson ens dóna peu a analitzar el present i a mirar de comprendre les diferents ideologies que tracten no tan sols de comprendre, sinó d’orientar la globalització cap a un sentit o cap a un altre. Aquest punt és particularment important en la mesura que, tal com veurem, les ideologies són pautes que permeten donar resposta a les dinàmiques, als problemes o a les situacions apuntades per les teories que acabem de veure.
Steger (2010, 98 i següents), al seu assaig sobre la globalització, dóna una definició d’ideologia que ens anirà bé per encarar el propòsit que acabem de plantejar. Segons l’autor, les ideologies són idees i creences àmpliament compartides i acceptades com a certes per part de grups significatius de persones en una societat. Gran part de l’èxit de les ideologies, en general, es basa en la seva funcionalitat: tenen la capacitat d’oferir un patró d’explicació per al món, ajuden a organitzar la informació que ens arriba i converteixen la complexitat en patrons senzills i fàcils d’interpretar. D’altra banda, les ideologies són proselitistes, busquen seguidors i volen guanyar consensos. També tracten d’impregnar la societat amb els seus valors i normes. En l’àmbit polític públic, és important subratllar que les ideologies estableixen una agenda de temes de debat (què cal debatre i què queda fora de discussió), problematitzen unes qüestions concretes, fan assumpcions i reclamacions sobre la realitat que ens envolta, exposen veritats i qualifiquen com a bons o dolents actes o fets determinats. Subratllem, però, el fet essencial del seu caràcter proselitista: la seva dimensió política, explicitada en la voluntat de convertir els supòsits teòrics i normatius en una acció social concreta i específica.
El sociòleg William I. Thomas (1863-1947) deixava veure, al teorema que duu el seu nom, la importància que tenen les teories en l’àmbit de la transformació de la realitat. Segons el teorema de Thomas, si les persones defineixen una situació com a real, aquesta situació esdevé real en les seves conseqüències (Merton, 1995). Al llarg dels segles XX i XXI diversos autors han estudiat i formulat conceptes similars, com ara la circularitat, la performativitat o la doble hermenèutica en els processos socials. Respecte al que ens ocupa, el més important és el seu caràcter transformador de la realitat: adscriure’ns a una ideologia implica ajustar la nostra cosmovisió, els nostres valors, idees i recomanacions d’actuació política, al marc que estableix la ideologia en qüestió. Vegem ara aquest punt en les diferents ideologies (o globalismes) que tracten d’explicar aquest fenomen complex i multidimensional que anomenem globalització. Tot i que la llista podria ampliar-se, esmentarem les cinc que atrauen un major nombre d’acòlits i de propagandistes.
4.1 La globalització neoliberal
La globalització de tipus neoliberal reprodueix el conjunt d’idees, principis i valors que han ajudat més a configurar el món que vivim, des de la dècada dels vuitanta fins avui (Judt & Snyder, 2012), i que per això seran objecte d’una atenció particular no tan sols en aquest apartat, sinó també en els capítols següents. Personalitzada en l’àmbit polític per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, cal situar en el vessant intel·lectual de la seva formulació política economistes com Friedrich Hayek, Milton Friedman o Gary Becker. Des de la perspectiva institucional, trobaríem entre els impulsors tradicionals d’aquesta ideologia alguns OI com el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, juntament amb el Fòrum Econòmic Mundial i la major part de les grans corporacions.
La idea central en la qual convergeixen organitzacions i grups tan diversos podem resumir-la de la manera següent: l’extensió de les pautes d’anàlisi de la realitat fetes per l’economia neoclàssica (una interpretació particular de l’economia, realitzada a partir de l’obra d’Adam Smith), posades al servei de l’explicació del conjunt d’actuacions de l’individu en societat (des de les polítiques públiques fins a les relacions familiars, el funcionament de les organitzacions i, és clar, l’economia i les relacions internacionals). En essència, el neoliberalisme tractaria d’utilitzar l’economia
