Tot plegat ens fa pensar que han de canviar moltes coses i que la mirada cap a la globalització serà cada vegada més crítica i complexa, particularment als països considerats fins ara els grans beneficiaris de la globalització: Occident. Cal, però, anar a pams. Podem dibuixar un conjunt de teories que permeten ajudar-nos a entendre com hem arribat fins aquí.
3. Quatre teories de la globalització
3.1 La teoria del sistema-món de Wallerstein
Part de l’anomenada teoria de la dependència, d’inspiració marxista, es basa en la idea central que ens trobem en un moment d’expansió d’un conjunt de regles econòmiques regides per la divisió del treball global, imposades pel mercat mundial i guiades per la filosofia liberal d’acumulació creixent de capital. El seu origen es remunta al segle XVI, amb l’expansió del comerç mundial fruit de l’obertura europea al món. Un element central d’aquesta teoria és que hi ha una única economia global, governada per un «nucli» dur de poder liderat per les empreses multinacionals (EMN), que té el suport d’uns estats cada vegada més debilitats. L’actuació d’aquestes EMN té l’objectiu de protegir i incrementar la seva quota de mercat (i, per tant, de poder), mitjançant la pressió sobre els organismes internacionals (OI) i sobre els estats, per tal que se’ls permeti generar mercats oligopolístics i, d’aquesta manera, es redueixi la competència.
L’intercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla d’allò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, l’explotació d’uns països sobre els altres.(3)
En aquesta mateixa línia de pensament, però des d’una perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt d’executius de grans empreses, buròcrates d’organismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en l’àmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, s’anomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples d’aquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs. Individus que promouen uns patrons culturals, cada vegada més homogenis, que són darrere del gruix de les activitats transnacionals que configuren el tipus d’interacció entre individus, en contextos institucionals que superen les barreres dels estats.
3.2 El neorealisme de Keohane i Nye
Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:
L’ús de la força esdevé menys útil
Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc d’aliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt d’impactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament d’empreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. L’observació d’aquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.
La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una d’espanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts d’ingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc d’aliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en l’esfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.
Hi ha molts centres de poder
Finalment, una constatació: lluny de l’assumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en l’esfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en l’esfera global múltiples actors, d’origen i propòsit diversos i, com s’ha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta d’agents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal d’assolir els seus objectius.
3.3 La teoria del món-govern(4) de Boli i Meyer
Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació d’una cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes d’organització i de gestió. El resultat és que actuen d’una manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). L’efecte d’aquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació d’OI guiats d’acord amb uns patrons cada vegada més homogenis.
Els OI i els estats s’encarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En l’àmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió d’un patró d’incentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes d’organització del treball s’homogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o l’Índia, les manifestacions culturals dins i fora de l’àmbit laboral tendeixen a convergir.
3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson
Segons
