tendim a no fer-ne cas i mirar cap a una altra banda. La superespecialització ho permet: no et cal convèncer l’acadèmic del departament del costat, sinó només els de la teva branca especialitzada del saber. Encara que la comprensió de la realitat, del món en què vivim, en surti perjudicada. Això és, al cap i a la fi, un intent força humà de fugir de l’horror vacui de la ignorància i d’evitar la paràlisi de la complexitat, davant de la incapacitat dels diferents corrents de coneixement de convergir en algun punt. Val més tenir diferents explicacions de la realitat que no pas no tenir-ne cap.
El cas que tenim entre mans –comprendre la globalització per arribar a albirar sobre quins valors pot ser governada– implica, doncs, haver-nos-les amb un fenomen que, pel seu abast, certament el podem entendre, però ho hem de fer necessàriament des de les diferents disciplines que en donen compte. Aquest és el propòsit, alhora ambiciós i humil, que intentem desenvolupar en les pàgines que segueixen. Ambiciós perquè ens obliga a trencar les barreres arbitràries del llenguatge monolític, el trompe-l’oeil de les disciplines acadèmiques. I humil perquè tot just ens permet captar una visió global de la complexitat, allà on convergeixen les diferents branques del coneixement. Recórrer a una aproximació multidisciplinària, però, no vol dir necessàriament assolir una visió esqueixada i parcial, fruit de la superposició d’elements o de veritats inconnexes.
La sociologia i altres disciplines de l’àmbit social van desenvolupar, temps enrere, un concepte per parlar d’aquesta base immanent de la realitat que ens envolta: l’estructura. És un concepte massa marcat per les seves connotacions marxistes, però que, ideologies a banda, pot ser entès perfectament si l’expressem com el conjunt de factors condicionants que limiten la capacitat d’elecció dels individus o agents. Aquest és, doncs, l’exercici que fem en aquest text: observar el conjunt d’elements estructurals de tipus identitari, cultural, tecnològic, econòmic, polític i institucional que donen forma a la globalització i als valors que l’acompanyen.
Per fer aquest salt, com hem dit, haurem de vèncer necessàriament la barrera de la divisió del coneixement que hem heretat i que continuem reproduint. Saltarem de disciplina en disciplina per oferir una lectura que, al final del camí, ens deixarà un paisatge similar al que es trobaria un historiador de les idees. Al capdavall, tot constructe intel·lectual, al marge de la seva funció predictiva, analítica o ideològica, és només això: una idea per comprendre el món que ens envolta. Saltarem, doncs, del llenguatge de la teoria política al de l’economia, del de l’antropologia al de la història, del de la filosofia moral al llenguatge de la gestió d’empreses i del món de les relacions internacionals al de les finances i la sociologia. Per sobre de tot, ens interessarà la mirada global de la sociologia.
La mirada problematitzadora
La mirada de la sociologia és escèptica, crítica i problematitzadora del que anomenem el nostre coneixement del món. Berger (1963), en el seu text ja clàssic, ens situa en la imatge del tramoista que, darrere les cortines de l’escenari, mira els mecanismes que expliquen el funcionament d’aquest gran teatre que és el món. Un teatre que conté engranatges, costums, valors i relacions de poder. I, quan els confrontem, aquests conceptes ens fan pensar que el món és com un rellotge, però alhora ens demostren la quantitat de convencions i de maneres de fer associades a un territori i a un temps determinat. Un còctel ben particular de raons que expliquen el món tal com és, però que en la seva descoberta ens permeten veure que també podria ser d’una altra manera.
El conjunt de reptes que acompanyen aquest gran somni de la globalització –un somni col·lectiu, alhora miratge i objectiu– que anomenem desenvolupament és enorme. Parlar de globalització, per si mateix, és un exercici que implica fer la diagnosi dels seus problemes i perills, i aquesta activitat també l’hem volgut fer. És una activitat que requereix parlar de revolucions tecnològiques, d’amenaces globals, de tensions ideològiques, de canvis socials i culturals i dels seus valors. Totes aquestes transformacions, si bé no sempre són fruit de la globalització, sí que es veuen reforçades pel fet de viure en un món cada cop més petit on, com diu Thomas Friedman, els uns som cada cop més a prop dels altres.
Hi ha un ideal científic i acadèmic al qual hem volgut retre ho-menatge en aquest exercici eclèctic de pluridisciplinarietat: el de l’objectivitat. L’economista, el sociòleg, l’expert en gestió empresarial, la persona interessada a comprendre les grans transformacions culturals que ens acompanyen, hauria d’aspirar al coneixement. Un coneixement pur, deslligat d’interessos i de xarxes de poder i que, particularment pel que fa a les ciències anomenades socials, si seguim les tesis de Foucault, no sembla fàcil d’aconseguir. Tot i així, és una pretensió noble, específica en els primers capítols del llibre, on l’opinió de l’autor queda retratada en l’elecció de les fonts i, a tot estirar, en alguns peus de pàgina que el lector insubornable pot obviar perfectament.
La proposta de mantenir una mirada asèptica, neutra, sobre la realitat que volem explicar esdevé secundària en el darrer capítol, en què destaca una proposta més directa i normativa sobre cap on creiem que hauria d’anar la globalització. Aquest darrer capítol té l’objectiu de donar algunes pautes axiològiques al ciutadà que es veu empetitit davant del pes de l’estructura que ens embolcalla i que haurem definit als capítols anteriors. En definitiva, és una proposta que intenta vèncer un dels dèficits de la mirada sociològica de Berger: el de donar massa rellevància als condicionaments del sistema i massa poca a la capacitat d’actuació d’aquest individu que, malgrat tot, és la font de qualsevol canvi que hagi de venir.
L’itinerari que seguirem
El primer capítol s’obre amb una introducció genèrica a la globalització, als intents actuals de conceptualitzar-la i mesurar-la. Hi apareixen els debats teòrics i ideològics al voltant de la seva inevitabilitat, del seu caràcter pretesament democratitzador o occidental, com també les diferents alternatives interpretatives que permeten ajudar-nos a comprendre vers on gira el món. Uns debats que, ja de bon principi, s’albiren en les seves dues dimensions, la política i l’econòmica, sobre les quals ha emergit històricament el model de globalisme neoliberal. Aquest model, malgrat les seves limitacions evidents, continua sent, al nostre parer, el patró principal per comprendre el món que ens ha tocat viure.
El segon capítol, més llarg, tracta de les dimensions social i tecnològica de la globalització i del canvi cultural. Per una banda, observem què ha canviat en l’esfera tecnològica per arribar a produir aquest salt endavant en la interrelació i la interdependència dels diferents països; quin impacte ha tingut el canvi tecnològic en els perfils laborals i en la comprensió del risc, i com hem passat de la promesa de la salvació a través de la tècnica forjada al llarg del segle XIX a la noció de riscos globals, derivats precisament del desenvolupament tecnològic. Per l’altra banda, ens plantegem el problema de la identitat: per què la identitat personal s’ha transformat en una qüestió problemàtica. Encarem aquí la qüestió del xoc entre els valors del mercat i els valors tradicionals, i l’auge i la discussió sobre les reaccions identitàries i la seva pretesa inevitabilitat.
El tercer capítol comença amb una digressió sobre la mirada sociològica de l’economia: per què faríem bé de comprendre la globalització econòmica amb ulls de sociòleg, és a dir, des del prisma de les institucions, formals i informals, amb què mirem de governar la nostra vida en comunitat. Aquí deixem constància dels intents més o menys reeixits de segmentar la globalització econòmica en etapes i hi introduïm alguns dels grans canvis que ha generat la mundialització de l’economia: l’extensió de les xarxes de producció global, el rol dels estats al servei diplomàtic dels seus campions nacionals, la discussió al voltant de l’anomenat «consens de Washington» i el debat actual sobre quin valor hauríem de donar a la igualtat o, més aviat, al seu contrari: la desigualtat. Un panorama que ens ajudarà a entendre per què actualment parlem d’una globalització desorientada. Ni sabem ben bé cap a on va el món ni tenim un ideal de progrés compartit.
Al
