històricament nou i molt relacionat amb la globalització: la seva financerització. Aquest concepte, tan important com abstrús, l’introduïm des dels seus fonaments econòmics, els desajustos macroeconòmics creixents a escala global, fins a arribar a les seves causes i conseqüències. Ens acostem, doncs, a alguns dels aspectes més sensibles des del vessant dels valors: la comprensió de l’especulació, de la desconnexió creixent entre els interessos socials i econòmics, i dels canvis en la cultura –ara financera– d’uns ciutadans i unes empreses que, amb les seves actuacions, han donat vida a grans gegants, com són ara els paradisos fiscals, els hedge funds, els fons sobirans o les agències de qualificació.
Fins aquí el pes de l’estructura en la globalització. Els tres capítols restants ens parlen dels agents de canvi, que, immergits en el magma de l’estructura, malden per actuar. Ens referim aquí a les (grans) corporacions, als estats, als organismes internacionals i, és clar, darrere de tots ells, als ciutadans que forneixen els quadres directius de les empreses, que voten o són votats als governs dels estats i que, com petites formigues, alimenten un tipus particular d’organismes internacionals i transnacionals que mobilitzen darrere seu tot un conjunt de cultures, valors, maneres de ser, objectius i cosmovisions.
Així, doncs, el capítol cinquè ens parla de la manera de ser, de pensar i de reproduir-se de les grans corporacions. Aquest itinerari comença amb una gènesi del gegantisme i l’acumulació de poder de les grans empreses transnacionals. La pregunta és immediata: fins a quin punt podem considerar que les grans empreses són el motor de canvi o l’element de resistència de molts dels canvis realitzats sota l’empara de la globalització? Per respondre la pregunta, posarem el punt de mira en el management i, particularment, en el management entès com a ideologia. Analitzarem el seu defecte principal des de la perspectiva social, l’instrumentalisme, la reducció d’una disciplina i una professió a una simple tècnica, que la fa esdevenir instrument d’un objectiu carregat d’apriorismes i de premisses: la maximització de beneficis. En aquest mateix capítol, també presentem les respostes que dóna el management, com a disciplina, per mirar de recuperar i integrar les expectatives socials –això és: els valors socials– en la manera de gestionar les empreses, i avaluem les possibilitats de generar un veritable canvi de model.
El capítol sisè tracta de la funció de l’estat nació a l’esfera internacional, l’actor principal en l’àmbit de les relacions internacionals que, tanmateix, avui ja respon amb dificultats a les expectatives que els ciutadans li tenen encomanades. Exposem la transformació de la noció de sobirania dels estats com una cosa allunyada del concepte net i precís que va emanar de la fi de la Guerra dels Trenta Anys (1648). I repliquem aquest exercici amb la noció de poder: què és el poder avui? A continuació, exposem els elements que ens permeten parlar de la crisi de l’estat nació i de les capacitats, limitades però existents, que tenen aquests estats a l’hora d’actuar davant de l’onada globalitzadora. Aquest debat, al capdavall, es tradueix en un altre sobre quines esperances raonables podem dipositar en la formació d’un model de governança global –i, doncs, supraestatal–, democràtic i efectiu alhora, per a la resolució dels grans problemes que afecten el planeta.
El darrer capítol, el setè, fa una proposta concreta d’explicació de la geopolítica actual, des de la perspectiva de la reordenació del poder economicomilitar, institucional i cultural, del 2008 ençà. Una perspectiva que ens situa davant del ventall d’escenaris que tenim davant nostre i que ens convida a triar una línia a seguir per pal·liar els desajustos pendents de corregir. També fa una proposta de futur: la defensa del model europeu com a embrió del model de federalisme global, que alguns consideren irrealitzable. Aquest plantejament es fonamenta en uns valors específics i en el fet que aquest model, malgrat els embats que ha rebut els darrers anys, continua sent el més meritori, perfectible i universalitzable per al govern dels problemes compartits que coneixem. Un model que té com a objectiu donar forma a un món inclusiu en el qual la vida de les persones mereixi ser viscuda. Un ideal axiològic, en definitiva, pel qual semblaria raonable lluitar.
Un avís al lector. Agraïments
El trànsit per aquest camí ha d’ajudar-nos a comprendre la globalització. Allà on el lector pugui tenir alguna dificultat –pensem en els apartats més vinculats a l’economia i les finances–, hem mirat d’ajudar-lo fent un ús abundant dels peus de pàgina, de les referències explicatives i de les definicions amb vista a facilitar-ne la comprensió. Els ingredients principals per superar el repte amb un resultat satisfactori són la curiositat intel·lectual i la voluntat d’anar més enllà de les visions estereotipades, fixes i inalterables de la realitat. Al cap i a la fi, la curiositat és l’aliat més valuós per superar els reptes intel·lectuals.
D’altra banda, convé subratllar que el món en què vivim està marcat pel canvi. Un canvi veloç, sovint sobtat, que s’escampa per les àrees i les disciplines que tractem. En aquest punt, hem de fer una constatació tal vegada massa òbvia: el món actual és diferent del que van viure els nostres avis i del que, amb tota probabilitat, viuran els nostres néts. Si la sociologia, tal com l’hem presentada fins aquí, té molt de la reproducció del món d’aquell filòsof grec que fou Parmènides d’Elea –un món que descansa sobre una estructura fixa i inalterable–, la voluntat d’aquest text, seguint un altre dels filòsofs grecs, Heràclit d’Efes, és la de subratllar-ne la mal·leabilitat, el seu fluir constant. Tot plegat, amb un objectiu: mirar d’entendre l’estructura per propiciar-ne la transformació. Com sostenen els psicòlegs socials, sense canvi no hi ha esperança i, sense esperança, no hi ha cap altre horitzó que l’abatiment.
Vull acabar aquesta introducció amb un necessari apartat de reconeixements. He d’expressar el meu agraïment més sincer a Josep Miralles, company i professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE, amb el qual vaig compaginar cotitularitat de l’assignatura sobre la qual es basa una part no poc important d’aquest text. Un camí que vam començar pels volts de l’any 2009 i que ara continua sense ell. El professor Miralles és l’autor dels primers materials sobre els quals més tard es fonamentarien els capítols primer i segon, i és just deixar-ne constància. El seu treball també ha estat font d’inspiració i de reflexió per a moltes de les lectures, temes i interrogants plantejats aquí. Particularment, és d’ell un pensament que no ha deixat d’ocupar-me en tot aquest temps: quin és el canvi que podem afavorir els qui ens dediquem, principalment, a fer un retrat de l’estructura? Crec haver avançat una mica en la meva particular resposta a aquesta qüestió, una resposta que es fa visible als darrers capítols d’aquest text.
D’altra banda, contra les tendències atomitzadores que observem, no només en la nostra societat sinó també en les parets universitàries –on cada professor, com dèiem, tendeix a fer la seva guerra–, he de confessar que una part prou important de l’equipatge intel·lectual que desenvolupo aquí es fonamenta en el treball de primera mà elaborat per altres professors del mateix departament, dels quals encara ara em considero lector i aprenent. Àngel Castiñeira per la banda geopolítica i Josep Maria Lozano i Marc Vilanova en l’apartat del management. Un fil, tant metodològic com de continguts, que hauria de fer extensiu a altres professors honoraris del departament que ja fa temps que van jubilar-se. D’entre tots ells, vull destacar Carles Comas, amb els apunts del qual encara em vaig barallar, com a professor ajudant, ara fa més d’una dècada, en una ambiciosíssima assignatura que es deia Societat, Economia i Cultura i que, ara que hi penso, em du al cap la tan ignasiana noció del magis.
Finalment, també mereixen un agraïment especial el conjunt de professors ajudants del Departament que han batallat i batallen amb els continguts, en proposen de nous i els milloren amb els seus comentaris i apreciacions: Carlos Abundis, Joan Carrera, Toni Comín, Federico de Gispert, Jorge de los Ríos, Esther Hennchen, Teodor Mellén, Pol Morillas, Lluís Sáez, Alejandro Santana i Daniela Toro. Josep Miralles, Àngel Castiñeira, Ferran Macipe, Joan de Déu Prats i la meva dona, Milagros Paseta, hi han fet comentaris força valuosos, pels quals me’n sento deutor. Finalment, un agraïment als alumnes d’ESADE –que
