obstant això, si bé la diversitat lèxica és assumida i incorporada en tots els correctors automàtics —o gairebé tots—, sembla que eines com Word, Excel, Pages, Numbers, etc., marquen com a errònies formes gramaticals que són pròpies dels parlars baleàrics, valencià o alguerès, entre d’altres, com estime, cantam, cantariva, etc. La realitat, però, és que són formes que tenen el mateix estatus que les de la varietat central i, per tant, són igualment correctes i adequades —que és el que ara importa amb el canvi de paradigma de la gramàtica.
Per això mateix, i sobretot per a no fomentar teories conspiranoiques que asseguren que l’únic dialecte correcte i estàndard és el de Barcelona —un despropòsit que alguns hem sentit més d’un cop—, és ben necessari d’actualitzar el corrector de català de tots els programes, especialment dels més usats, que són propietat d’Apple i Microsoft. Aquesta tasca implicaria, doncs, crear un corpus d’exclusió amb tots els mots i les formes dialectals perquè el programa no els marqui com a errors —amb aquell subratllat vermell o amb el canvi automàtic que ens irrita tant com el gel hidroalcohòlic— i, tot seguit, fer-lo arribar a les respectives empreses.
Es tracta, per tant, d’una tasca que haurien de repartir-se, d’una banda, les acadèmies de la llengua —és a dir, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans—, pel que fa a la creació de l’esmentat corpus d’exclusió. I, de l’altra, les diferents direccions generals de Política Lingüística i l’Institut Ramon Llull, com a entitat supraterritorial, que haurien de fer-se càrrec de les negociacions amb les empreses, en la mesura que és una feina política que és més fàcil de vertebrar des de l’Administració.
Certament, pot semblar una tasca poc prioritària, i fins i tot alguns creuran que no cal fer-ho perquè és tudar esforços. La realitat, però, és que a cap parlant no li agrada que una màquina li corregeixi les expressions o les formes verbals que fa servir, especialment si són normatives. Fer normal una llengua, al cap i a la fi, també implica tenir cura del codi i del model de llengua. Si usar la llengua és important, també ho és poder fer-ho des de cada varietat, sempre tenint en compte la tradició i els usos formals.
9 Cunnilinció o amorrar-se a la pica? Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text
Deixant de banda els aspectes històrics evidents que han obstaculitzat durant anys el fet que el català col·loquial no hagi evolucionat amb naturalitat, comença a ser bastant urgent que ens gravem a foc la idea que el català és molt més que un registre formal o neutre, molt més que un estàndard que només aprenem a escola. Us plantejo un dubte inquietant, només començar aquesta proposta: des del Digui, digui, quants cursos (o cursets) en format text hi ha en català en què trobem l’equilibri de l’aprenentatge formal i del més informal? Quants professors creen material propi i tenen el llibre de text només per anar seguint els aspectes més teòrics?
Si hi penseu un moment, la resposta és clara: ens falta més material didàctic adreçat a joves, sense caure en el parany sovintejat de posar-hi anglicismes o castellanismes de l’argot juvenil. Aquesta part, els joves ja la dominen i no cal fer-nos els moderns en excés, però sí que cal tenir present l’argot i utilitzar-lo per transmetre la idea que en català es pot dir tot i es pot parlar de tot, també informalment. Penso sobretot en llibres en un format digital, però també en paper, per a tots els gustos. Llibres que barregin creativitat i sentit de l’humor, amb un punt irreverent i més canalla per aprendre català. Estem tips de veure els cursos més formals, aparentment de to neutre i políticament correctes, que de tant en tant deixen anar frases amb tòpics casposos, classistes, masclistes o racistes.
Per què els fa por, a les escoles (o al Departament d’Ensenyament) i a les editorials, de travessar aquella línia fina de la col·loquialitat? I per què pateixen tant per la mínima discrepància de la normativa més estricta? Atrevim-nos a crear més continguts col·loquials i a transgredir, que de formalitat anem sobrats. Durant l’aprenentatge l’equilibri entre el formal i l’informal és importantíssim perquè els no catalanoparlants interessats per la llengua l’aprenguin de manera plena, sense tabús, i per estalviar-nos la famosa diglòssia. Perquè l’objectiu a la vida no és només aconseguir un certificat de català per treballar a l’Administració; la vida és compartir afecte i experiències amb amics, al bar, a casa i al llit. I compartir experiències en la teva pròpia llengua i en tots els àmbits no és demanar gaire.
Us en posaré un exemple. La línia de la col·loquialitat la travessem sobretot quan es toquen els aspectes de lèxic més vulgars i d’argot, com ara el sexe, els insults i els renecs. Encara hi ha aquesta idea que parlar dels sinònims de cardar en català… ai, vols dir? Però on ens hem quedat, al segle XIX? Com és que al Consorci per a la Normalització Lingüística es parla de sexe o d’insults però no es fa servir cap llibre de text que reculli maneres de dir coit o cardar o masturbar-se, o d’anomenar el famós gilipolles segons quin sigui el context? Sort en tenim, de llibres més especialitzats que tracten aquestes qüestions (Figues i naps, Els mots i la cosa, el Diccionari de renecs i paraulotes…). Ens envaeixen un puritanisme i una correcció política extrema, en l’àmbit de l’ensenyament i el de l’Administració. Quin missatge volem transmetre als joves que aprenen català? Que el català és de segona, que no serveix per crear conceptes nous ni per follar ni per insultar? Perquè d’aquesta manera també comprem el discurs lingüicida d’aquells que odien la nostra llengua i diuen que el català és de senyorets de classe alta. Cal que ens desacomplexem i que parlem de tots els aspectes de la llengua sense tabús. També treure’ns la llosa que el que no es documenta en un diccionari o en una gramàtica no es pot dir. Podem ser creatius i explorar recursos propis, i anar més enllà de l’encotillament o de la llista de paraules més boniques en català: fer jocs de paraules, embarbussaments, crear compostos catalans per anomenar un concepte nou o jugar a creuar mots com ho fa l’anglès.
Evidentment és important parlar de dubtes de lèxic clàssics: donar o fer; compte, comte o conte; desvelar, desvetllar i revelar; sentir o escoltar… Però també ho és, per exemple, fer una tria d’expressions i de fraseologia popular amb continguts adaptats a l’actualitat, i aprofitant la riquesa de tot el domini lingüístic (‘malhumorat, malhumorada’: tenir la castanya torta o tenir la figa agra; ‘desdir-se’: fer de la boca cul; ‘fer angúnia’: fer oi). Per què no indiquem que ser un gitano o treballar com un negre són expressions amb una connotació despectiva? Per què no indiquem que l’insult mal follada és totalment prescindible i masclista? Cal repensar quin vocabulari transmetem a les generacions més joves i alhora ser crítics: agafar expressions clàssiques que en l’actualitat no tinguin cap connotació despectiva (li falta un bull, tu rai!, fer salat…) i altres de més contemporànies que no es documenten enlloc. Per exemple, ara ens encanta obrir el meló per encetar un tema. Doncs cap problema.
També hi inclouria un apartat d’eufemismes, perquè a eufemismes no ens guanya ningú, parlant de tabús… Perquè si us dic l’ull cec, el monocle o el talla-xurros, sabeu que parlo del cul. Però, i si us dic el triangle, la tofa o el matoll? I fer un riu, canviar l’aigua al canari o anar al Sr. Roca? I amorrar-se a la pica i xuclar el gallet? I tenir allò o tenir la tia Maria? N’hi ha que són divertidíssims, però n’hi ha que han quedat antics i a més són casposos, com per exemple quan algú diu «ja és una dona» quan a les dones ens ve la regla per primera vegada. Tot això, per què no s’ensenya en un curs de català amb referents moderns i actuals? Per què no ensenyem a discriminar connotacions despectives i carques de les que no ho són? Per què no ensenyem més jocs de paraules o a crear mots propis per
