ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.
Els catalans hem obert la porta a explorar l’argot juvenil? Sí, l’hem oberta. Si més no, hem obert la porta a parar l’orella i penjar en línia el que diuen els més joves gràcies a la pàgina web Com ho diria, a càrrec de Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler. Es dediquen a arreplegar material en converses espontànies, introdueixen el mot o l’expressió a la base de dades i llavors la defineixen amb algun exemple perquè el lector sàpiga com es fa servir. Cal fer un aclariment: el web és plenament descriptiu i no sempre hi ha propostes en català perquè recullen l’ús dels joves, però certament és un primer pas per arreplegar part de l’argot que es diu actualment. Dit això, estic convençuda que la proposta de crear un diccionari urbà els entusiasmaria.
També existeix el Taller d’argot bord, un blog en què es fa tasca cooperativa i on es pengen mots d’argot lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex (LGBTI). I ho tenen clar: «[…] en un àmbit en què la llengua catalana clarament és minoritària i minoritzada», diuen en la declaració de principis del blog. Hi recullen algunes perles, com ara gratapalles («gai que no va mai més enllà de la masturbació»), guardar-se un roc a la faixa («anar molt i molt calent»), paté de figa («lesbiana pija, classista i esnob») o plomaferida («gai que escriu molt, que és escriptor»).
Per exemple, què en fem, de l’ok boomer? («d’acord, vell xaruc»). I dels mutuals, les persones que se segueixen mútuament en una xarxa social? Es podria reduir a mutus? Per què no, si partim de la forma llarga seguidors mutus? I el famós stalker, l’espia de xarxes socials? Acabaríem entrant la forma híbrida del verb que fan servir els joves, stalkejar? Com traduïm wow effect (l’estat fruit d’un efecte sorpresa)? Funciona la traducció literal efecte oh? I el sadfishing? (l’acció de publicar problemes emocionals a internet), funciona pescar penes? Pensem-hi. Caldria tenir en compte, primer de tot, si hi ha formes o propostes en català actuals que poden arrelar o que ja es fan servir. Potser ens vam precipitar incorporant el postureig a les nostres vides, perquè tenim maneres genuïnes de dir-ho: fer el tifa, fer el merda o ser un merdosot. Per exemple, els mallorquins en diuen figurera, del postureig, i em sembla meravellós. Vull pensar que tota aquesta riquesa i varietat que es diu actualment, i que encara no ha quedat arraconada en el calaix dels records, no ens la perdríem amb aquest projecte col·laboratiu de diccionari urbà.
I qui ho engega, tot això? Hi hauria d’haver un equip d’impulsors, i uns quants editors amb experiència en assessorament lingüístic perquè coordinin la feina, per validar i alhora filtrar les propostes; és importantíssim que siguin ments joves d’esperit i alhora amb criteri lingüístic. Un cop tinguem un equip d’assessors format, cal fer una crida als parlants joves perquè hi incorporin propostes. La idea és que el projecte sigui participatiu, col·lectiu i voluntari, però caldria una empenta, tirar-ho endavant per mitjà de finançament públic o esponsorització, com tot projecte. Qui s’hi apunta?
3 No sé com dir-l’hi
Permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no
Cal que ho diguem ben fort. Cal que en siguem conscients. És millor saber-ho i així hi podem posar remei: per molt que la Llei de política lingüística digui que qualsevol ciutadà té dret a «ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials», això no sempre es compleix, i els damnificats sempre som els mateixos. Un exemple clar: quan anem al metge. Els principals perjudicats: els infants i la gent gran.
Anar al metge ja de per si acostuma a ser una cosa poc agradable. Hi anem perquè ens trobem malament o perquè ens revisin. La confiança és bàsica. I perquè n’hi hagi el primer que cal és entendre’s. Els fills de progenitors catalanoparlants no aprenen castellà fins que van a l’escola (i no el dominen fins que comencen primària). I precisament durant aquests primers anys és quan han d’anar més a cal metge, el pediatre en aquest cas. «¿Cómo se encuentra la pequeñina? ¿Dónde te duele?» Silenci sepulcral. «Ehem, no… és que és molt vergonyosa… Cuca, digue-li a la doctora on et fa mal, sisplau». ¿Cal que li expliquem a la facultativa en qüestió que la nena no entén el castellà i que té tot el dret a no entendre’l? ¿Hem d’anar amb una còpia de la Llei de política lingüística sota el braç? Com poden començar bé, els infants, la relació amb el metge si no entenen què els diu, si necessiten els pares perquè els facin de traductors simultanis? Perquè això passa, i bastant sovint. Com pot ser? Jo tampoc no m’ho explico. La qüestió és que sembla que no som capaços de canviar-ho, i les ambigüitats de la llei fan que sigui difícilment denunciable. Així doncs, acceptem-ho i intentem que creï els mínims problemes.
La solució és senzilla i no té cap cost econòmic: a l’hora de triar pediatre, caldria saber abans si sap català. No si té un títol X de Política Lingüística, sinó si el parla i l’entén bé (malauradament, una cosa no implica l’altra). Habitualment als CAP hi ha uns quants pediatres. Doncs cal que n’hi hagi com a mínim un que parli i entengui el català. Això ha d’estar garantit.
Amb els metges de capçalera seria partidària de fer el mateix. Quan t’assignen un metge t’haurien de dir si parla i entén el català. Encara que només fos per a la gent gran: qui no vol tenir a prop algú que parli la seva llengua en moments de màxima vulnerabilitat? Sobretot si no domina l’altra, com encara els passa a gent molt gran que ha viscut tota la vida en pobles d’algunes zones. I més tenint en compte que sovint les expressions que es fan servir per descriure segons quins mals no són fàcilment traduïbles, perquè provenen de la fraseologia popular. Proveu de dir en castellà que el nen té cucs, o que teniu coragre o que us ha sortit una granissada. Què voleu que us digui, quan arribes a les tres pedretes no és tan fàcil posar-se a traduir. Com més íntima és la situació, més costa parlar en una llengua que no és la pròpia.
Per què ha de ser el pacient el que es baralli amb el metge perquè no l’entén o el fa canviar de llengua si vol ser atès? El malalt ja té prou feina a arribar a cal metge! Si l’ICS (l’Institut Català de la Salut) donés aquesta informació abans, ja hi aniríem curats d’espants. Més val prevenir que curar, no?
4 Subtitulem, que el món s’acaba
Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells)
La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no s’ha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se n’hi afegeixin d’altres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no d’avui.
Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem, que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.
La
