Balears, de manera que el propòsit del congrés no va ser altre que empènyer en la consolidació del procés. Per aconseguir-ho es va crear un estat d’opinió realment favorable als avenços en la normalització en tot el domini lingüístic, al llarg del qual es van descentralitzar els treballs del congrés per transmetre la idea que la llengua era realment una cosa de tots. Es va esperonar la participació popular, es va arribar a compondre un himne i hi va haver actes d’inauguració i clausura amb tota la solemnitat.
Cal celebrar el Tercer Congrés per situar la llengua en el món d’avui, per fer front als problemes que l’afecten i per subratllar la unitat de la llengua. Les noves tecnologies han reconfigurat el marc de consum, les migracions han portat un multilingüisme que no coneixíem i la pressió política ha accentuat les distàncies entre els territoris catalanoparlants. Una nova normativa ens ha portat a entendre la correcció lingüística d’una altra manera mentre percebem que la llengua estàndard està actuant com un corró de la diversitat geogràfica i social. I, per acabar-ho d’adobar, tots els indicadors apunten a un progressiu i indeturable abandonament de la llengua en els usos socials que fa témer l’abandonament en els usos familiars.
El Tercer Congrés ha de situar-nos davant d’aquest escenari. Que els millors lingüistes del país es trobin, debatin, discuteixin, busquin maneres d’afrontar els reptes que tenim al davant. Que s’empesquin totes les mesures imaginables per impulsar el català en tots els àmbits possibles. Si els altres dos congressos van ser importants per projectar la llengua d’acord amb el seu moment històric, potser el tercer resultarà decisiu per salvar-la.
7 Sulé o Soler, Massagué o Messeguer, Chaumà o Jaumà
Emprendre una campanya pels cognoms ben escrits
Mitjançant la normativa instituïda per l’IEC, el català va deixar enrere l’estat semisalvatge en què malvivia i va adquirir dignitat i civilització gràcies a una ortografia i una gramàtica enraonades. Fins i tot es van regularitzar els topònims i es van acabar les grafies pintoresques, tretes de L’Esquella de la Torratxa: San Miquel del Fay, Arbucias, Vich, Argensola. Tot i així, un àmbit de la llengua en va quedar al marge: els cognoms (o, si són més doctes, l’antroponímia).
Actualment conviuen els cognoms Ferrer i Farré (n’és l’origen el substantiu ferrer), Vinyes i Viñas, Comes i Comas, Alzina i Alsina, Santlleïr i Sanllehy, etc. Molts d’ells estan pèssimament escrits per la ignorància dels funcionaris del cadastre i els notaris castellanoparlants dels segles XVIII i XIX. Per aquesta raó, si resseguim tots els cognoms catalans de la guia telefònica, sovint tenim la impressió que visitem el Museu dels Horrors de Madame Tussaud.
Durant els anys vint i trenta del segle XX hi va haver una moda en els sectors catalanistes de regularitzar-se els cognoms ortogràficament: l’escriptor Pere Calders va néixer amb els cognoms Caldés i Rusiñol. El 1936 s’ho va corregir i va registrar els cognoms Calders i Rossinyol. Una mica abans havia publicat el seu primer llibre, El primer arlequí, firmat per Pere Caldés. La falta ortogràfica li devia fer mal d’ulls, perquè se’l va regularitzar aquell mateix any i l’obra següent, Unitats de xoc, del 1938, ja la va editar amb el cognom Calders.
Durant els anys cinquanta (o últims quaranta), el poeta J. V. Foix va recomanar a un jove pintor Joan Pons que es corregís el cognom i signés Ponç. Pons li va fer cas i ara el coneixem amb aquesta ce trencada —com si vingués de Poncius, el nom en llatí de Ponç Pilat, tot i que també hauria pogut ser Ponts. A partir de 1940, el poeta i assagista Gabriel Ferraté es va corregir el cognom i va passar a signar Gabriel Ferrater.
Després de la mort del dictador Franco, encara dos casos rellevants: el locutor Miquel Calzada es va regularitzar el cognom i va passar a dir-se Calçada. Paral·lelament, l’estudiós del barroc Pep Balsalobre va passar a dir-se Valsalobre, perquè el cognom prové de vall. De tot plegat me’n va informar molt amablement Joan Anton Rabella, tècnic de l’Oficina d’Onomàstica de la Secció Filològica de l’IEC.
Regularitzar-se el cognom per escriure’l amb una grafia correcta és molt senzill: cal dirigir-se a l’IEC, on li estendran un certificat amb la grafia correcta, i registrar el cognom ben escrit al Registre Civil. No presenta cap entrebanc, és ràpid i senzill.
No cal que tots els germans, pares i fills majors d’edat es regularitzin el cognom alhora. Pot fer-ho un germà i els altres no. Tampoc no presenta cap dificultat d’ordre legal en cap sentit, pel que fa a documents, herències, administració, etc., perquè la identitat no canvia: el senyor Carné que es converteix en Carner és el mateix individu. Té els mateixos drets, els mateixos deures i la mateixa hipoteca. Res no canvia per haver-se arreglat el cognom.
Per impulsar la regularització, considerem que seria oportú que una entitat civil, de l’estil d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear o Acció Cultural del País Valencià, portés a terme una campanya de regularització dels cognoms, per exemple publicitant cinc ciutadans cèlebres —o alguns més— que ho portin a terme: un escriptor, una esportista, un polític, una cantant, etc. I animar els associats i els ciutadans en general a regularitzar-se els cognoms. Per la seva banda, l’entitat podria oferir el servei de facilitar-ne els tràmits: gestionar des de l’entitat l’obtenció del certificat de l’IEC seria una bona mesura. La presentació de la sol·licitud al Registre Civil hauria de ser individual i hi hauria d’anar cada ciutadà en persona.
Som conscients que la regularització de cognoms pot ocasionar queixes i planys per part d’algun progenitor o d’altres membres de la família: durant vuit generacions escrivint Ribas i ara un net es fa dir Ribes (el poca-solta!). Una bona etapa de la vida per regularitzar-se el cognom és la joventut, com va fer Pere Calders el 1936 amb vint-i-quatre anys. Encara una altra circumstància també idònia per regularitzar-se el cognom és fer-ho abans de renovar el DNI o el passaport.
Perquè els cognoms catalans també són part de la nostra llengua, val la pena que estiguin ben escrits. Només que algú molt públic ho portés a la pràctica, seria un impuls per a molts altres. Dit a l’atzar, algú que el seu cognom Junqueras el comencés a escriure Jonqueres.
8 Corregir el corrector automàtic
Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica
La llengua catalana, segons explica el professor Joan Veny, és una de les més unitàries de la Romània. Això, emperò, no implica que no hi hagi diferències entre parlars, que sovint s’han assenyalat més que no les similituds —coses de la curolla dialectològica—, tot i ser més nombroses aquestes últimes. De fet, la codificació tardana de la llengua, per raons polítiques, així com els segles de fragmentació territorial i administrativa entre els territoris de parla catalana, amb la respectiva desconnexió entre regions, han donat lloc a un model de llengua estàndard composicional i polimòrfic. En deim composicional perquè s’ha construït tenint en compte totes les varietats de la llengua —tot i que, probablement, sense la discussió entre Fabra i Alcover la composicionalitat hauria estat més reeixida—, i polimòrfic perquè, de vegades, hi ha diferents formes per a un mateix fenomen, com ocorre, per exemple, amb la morfologia verbal.
És cert que a banda i banda dels territoris de parla de catalana hi ha gent que posa en dubte aquest caràcter composicional i polimòrfic, uns perquè voldrien un model de llengua uniforme, com el castellà o el francès, d’altres perquè consideren que el model és massa centralista, és a dir, fonamentat en el català central. Tanmateix, la realitat és que la diversitat és present i acceptada, no només en la norma, sinó també en l’estàndard —o el que hem pogut fer d’estàndard fins ara. En són exemples mots com granera,
