Molt a favor. Magí Camps

      10 Normalització fiscal

      Establir bonificacions fiscals pel català

      Tradicionalment hi ha dues maneres de destinar recursos al foment de la llengua catalana, que són la inversió pública i la subvenció (la qual, al capdavall, no deixa de ser una forma indirecta d’inversió pública). D’aquesta manera, la despesa de la normalització lingüística sempre ha anat a compte dels pressupostos de l’Administració, primerament de la Generalitat i en menor mesura de les diputacions i els ajuntaments.

      La inversió pública, però, no pot arribar a tot arreu, i les subvencions sempre tenen unes bases que fan que no tothom hi pugui accedir. Això causa que, en bona mesura, el món de l’empresa quedi al marge de les possibilitats de finançar les despeses que li comportaria l’ús de la llengua catalana, perquè no tothom té el poder ni la influència dels grans diaris del país, que reben subvencions per les seves edicions en català. Per a una empresa qualsevol, el fet de passar-se a la llengua catalana ha de ser atractiu també en el terreny comptable.

      Aquest problema es podria resoldre amb l’establiment de bonificacions fiscals per als actes de foment del català, una mesura que, ves per on, ja està recollida per la Llei de política lingüística, de 1998, i només caldria desenvolupar-la. Sí, fa més de vint anys que existeix aquesta possibilitat, que fins ara no ha estat mai articulada enlloc. Diu així l’article 37.2 de la llei: «El Govern de la Generalitat i les corporacions locals, en l’àmbit de les competències respectives, han de fomentar la imatge pública i l’ús del català i poden establir bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua catalana».

      La llei és ben clara, doncs, i l’única cosa que cal és fer que s’apliqui. Que s’hi posin d’una vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons l’Agència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a l’Institut d’Estudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens d’entitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I n’hi ha un bon reguitzell, des de l’Associació d’Amics de les Homilies d’Organyà fins a l’Orfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista d’Olesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats d’aquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?

      Caldria doncs transcendir l’impost de la renda i estendre aquesta mesura a tot l’àmbit empresarial. Com és fàcil d’intuir, però, el principal obstacle d’aquesta mesura és l’escàs marge de maniobra que tenen la Generalitat i els ajuntaments sobre la gestió dels impostos, sobretot perquè el tall se’l queda l’Estat a través de l’impost de societats i de l’IVA, dels quals reté tota la capacitat normativa. La Generalitat porta coses com el patrimoni (i no tothom en té), els actes jurídics documentats, o allò de les begudes ensucrades. Així doncs, una empresa qualsevol que vulgui emprendre un procés de normalització intern no té manera de beneficiar-se de la Llei de política lingüística més enllà d’assumir íntegrament la despesa generada i consignar-la com una despesa corrent més. Una opció francament descoratjadora.

      Sí que hi ha, però, dos impostos gestionats des d’aquí que podrien servir per vehicular les bonificacions fiscals recollides a la llei, bàsicament perquè es tracta d’impostos universals: el cànon de l’aigua, gestionat a través de l’Agència Catalana de l’Aigua, i l’impost de béns immobles, que és competència dels ajuntaments. A falta de capacitat normativa sobre els impostos realment vinculats a la despesa empresarial, aquests dos tributs podrien servir de salconduit per desenvolupar una mesura que estendria realment la normalització a l’àmbit socioeconòmic, un sector, precisament, on la llengua és més dèbil. I donant resposta a través de la fiscalitat no faríem sinó desplegar tots els mecanismes recollits a la llei.