d’arribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.
Però com que només tenim una manera de saber si l’invent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau d’acceptació de la proposta entre l’audiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie) i els corresponents registres emprats.
Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien d’estar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb l’acord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).
I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també s’impliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries
5 El Festival de la Cançó en Català
Impulsar un festival de música en català com Eurovisió
Des de 1996 el projecte cultural Barnasants s’ha orientat a promoure la cançó d’autor arreu dels territoris de parla catalana, entenent que la cultura és una inversió estratègica de qualsevol territori i, sobretot, del nostre. Igualment, el projecte Enderrock, publicació que va néixer el 1993, es dedica a difondre la música pop-rock en català d’arreu de la catalanofonia. Per tant, són dues grans aportacions per a la difusió i la promoció de la música en català. Una música que compta amb autors i grups de gran renom com Antònia Font, Manel, Zoo, etc. A més, en el panorama musical català hi ha una àmplia varietat de cantautors i grups que mantenen viva la flama, com any rere any ens demostren els companys d’Enderrock.
Malgrat això, tampoc no podem obviar que alguns grups de música del territori no sempre aposten per la cançó en català, perquè no saben si tendran prou seguidors, si l’impacte serà menor, etc. Al capdavall, són els problemes de sempre quan pertanys a una llengua i cultura minoritzades —i amb tot un Estat a la contra. Per això, una manera de motivar els futurs músics en català i de fer-los visibles pot ser la posada en marxa del Festival de la Cançó en Català, semblant, per exemple, al Festival d’Eurovisió —però sense el repartiment de punts per interessos polítics— o el Festival de la Cançó de la Mediterrània.
Aquest festival s’hauria d’organitzar cada any en un indret diferent dels Països Catalans, i hauria d’incloure un grup musical o un cantautor de cada territori. Així, hi hauria representants de l’Alguer, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya. La selecció dels respectius representants es podria fer mitjançant un portal web que recollís les diferents candidatures dels grups o cantautors que hi volguessin participar, de manera que els ciutadans podrien votar quina cançó —una per candidat— els agrada més i volen que els representi.
Un cop seleccionats els candidats de cada territori, se celebraria el festival a un lloc concret —que no haurien de ser sempre les capitals de cada territori— i amb la presència de públic, tot i que també se n’ha de garantir la retransmissió a través d’internet i de qualque canal de televisió —sobretot en època de màscara i pandèmia. El festival, doncs, ha de ser un acte festiu en favor de la música en català i, per tant, de la llengua, per això ha d’incloure, també, actuacions de músics locals i de grups consolidats.
Aquesta activitat, que es podria fer anualment o cada dos anys, per exemple, segons les facilitats per poder dur-la a terme, l’hauria d’encapçalar qualque entitat dedicada a la promoció de la música en català. Podria vehicular-se a través del Barnasants i Enderrock, o podria constituir-se una entitat nova per a aquesta finalitat. En qualsevol cas, és important que sigui una iniciativa que compti amb el suport dels diferents governs, que no sempre fomenten la música en català o no ho fan amb una mirada de comunitat lingüística. De fet, alguns ajuts econòmics dedicats al sector musical s’atorguen segons si els autors s’han empadronat a un lloc o a un altre, però no segons la llengua en què canten, la qual cosa, sens dubte, arracona el català enfront del castellà i l’anglès.
Amb aquesta iniciativa, en resum, s’assolirien tres grans objectius. En primer lloc, es fomentaria la música en català i, de passada, es donarien a conèixer molts de grups i cantautors que no tenen l’oportunitat de fer el salt al conjunt dels territoris de parla catalana. En segon lloc, s’enfortirien els lligams culturals i lingüístics del conjunt de la catalanofonia, que són ben necessaris. I, finalment, també s’aconseguiria promoure l’ús de la llengua entre la societat, en general, i entre els joves, especialment, en un acte festiu i reivindicatiu de la llengua, la música i la cultura catalanes.
6 Que no se’ns escapi el 2026
Impulsar l’organització del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Cal celebrar d’una vegada el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fa riure com ens han pres el pèl. L’any 2013, l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va prometre que se celebraria l’any següent aprofitant les celebracions del Tricentenari, i o bé el congrés va passar desapercebut entre tants fastos, o bé no es va arribar a fer. Deu ser això. I després tampoc es va poder estar de prometre el mateix el seu successor en el càrrec, Santi Vila, i això va ser el 2016. Cinc anys que han passat com si res. Doncs ara sí, sisplau, tirem-lo endavant.
Primer cal triar la data: el 2026. Sembla llunyana, però veient el temps que ha passat des de la darrera promesa institucional, no ho és tant. Entre que es nomena un govern estable, s’inclou el Tercer Congrés entre els objectius del nou govern, es parla amb les altres zones del domini lingüístic (això no ho pot organitzar la Generalitat de Catalunya pel seu compte, hi han de remar a favor tots els territoris), es nomena un comitè organitzador, es fa una convocatòria a la participació, s’organitza tot el sarau i finalment se celebra, fàcilment han passat els cinc anys de coll. I encara diria més, potser ja fem salat.
L’any 2026 és especialment important perquè significa una doble commemoració: el cent vintè aniversari del Primer Congrés, el 1906, i el quarantè del Segon, el 1986. No podem deixar escapar doncs la data del 2026. Cada congrés va ser fill del seu temps i va tenir la seva importància en la història de la llengua. En el Primer, el gran objectiu va ser encarar d’una vegada la normativització del català atès el desori ortogràfic i gramatical que hi havia, i va ser justament una proposta del congrés, de la mà del filòleg alemany Bernhard Schädel, el que va desembocar en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i de la Secció Filològica el 1911. Dos anys després es van promulgar les Normes ortogràfiques.
En
