de la pantalla d’on sorgien imatges i sons que ni veia ni sentia, absent o potser mirant de reunir les forces per començar a viure sol.
I des d’aleshores el continua veient, i sentint, però no pot seguir-li els pensaments. Llegeix el seu front corrugat i la mirada que es gira endins, i els intueix. Com sempre.
Quant de temps el podrà acompanyar? Fins quan podrà abrigar el seu enyor, que és també l’enyor d’Ella, la seva raó de ser en aquest Enllà que no entén? Si algun dia el perd del tot, si ja no el pot veure ni és capaç de vetllar per Ell, aleshores sí que vindrà el Més Enllà, aleshores sí que arribarà la mort veritable.
Però de moment el veu i, si en fos capaç, somriuria mentre l’observa immers en el ritu de l’esmorzar. Com cada dia durant els últims anys, seu a la taula de pi de la cuina —excessiva, com Ella l’havia triada—, on sembla perdut, un nàufrag en un mar de fusta clara. Ha fet els gestos de sempre amb algunes vacil·lacions, les habituals i d’altres de noves, com si la càmera que el filmés s’alentís anormalment: ha col·locat el plat, el tassó, els coberts i el paper de cuina que fa de tovalló perfectament doblegat en triangle; ha tret una peça de fruita de la nevera —Ella la treia sempre el dia abans de menjar-se-la perquè no havia suportat mai la fruita freda; a Ell, tant li és—, s’ha preparat el cafè i ha baixat la capsa de les galetes.
«Un altre cop galetes? No et convenen, carinyo. I les pastilles?».
Com si l’hagués sentida —Ella pensa que potser sí que la sent d’alguna manera incomprensible, com tot això de l’Enllà—, l’ha vist aixecar-se, desar les galetes a l’armari i treure quatre llesques petites de pa del congelador. Després, ha dut el tàper dels embotits i el setrill a la taula i, mentre es torrava el pa, ha anat a buscar el pastiller de dins de la vitrina, on encara hi ha la tassa d’Ella. La seva tassa… Havia estat un recurs mnemotècnic per a jubilats oblidadissos, ideat feia anys: ficaven el pastiller dins de la tassa perquè el te, sagrat cada matí, els fes recordar-se de les pastilles. Ara, ja no pren ningú te en aquesta casa i la mnemotècnia no funciona, però Ell conserva l’amagatall, no sap ben bé si d’esma o perquè li fa pena perdre encara un altre costum.
L’hi ha semblat a Ella o quan ha agafat el pastiller ha deixat lliscar la mà per dins de la tassa com si l’acaronés? Sent que si es pogués esgarrifar, ja tindria la pell de gallina.
Amb les torrades a la panera, l’ha vist tornar a seure i aixecar-se un cop més a buscar el vas amb dos dits d’aigua per empassar-se les pastilles.
I ara el mira com mastega, maquinalment però sense encantar-se, i espera entendrida el moment en què refarà l’embolcall del pernil i en farà un paquetet, com si es tractés d’un regal, que de seguida col·locarà dins del tàper. Tots els embotits ben encaixats, com en un tangram, perquè es pugui tancar bé.
«Jeremy…».
Ella li deia així sovint, Jeremy, d’ençà que van veure una pel·lícula del director francès Louis Malle, Ferida, li sembla que es deia. La protagonitzaven una sensual Juliette Binoche i el millor Jeremy Irons, en un paper que havien trobat magistral. Una pel·lícula turmentosa i turmentada que intentava aprofundir en l’infern d’una passió amorosa condemnada a la tragèdia. L’escena final, amb un Jeremy abandonat de tots i d’ell mateix, que torna de comprar i desa els quatre queviures amb la cura neuròtica de qui ja no té res més que les rutines, li havia proporcionat la broma i el malnom que des d’aleshores emprava per escarnir el temperament detallista d’Ell… —els seus petits paquets de «regal» per als embotits i els formatges, la cura amb què aturava el possible regalim d’oli del setrill o de vi de l’ampolla, la precisió mil·limètrica amb què situava el platet de cafè davant d’Ella mentre l’hi feia, els moviments sistemàtics i ordenats de la tovallola quan s’eixugava en sortir de la dutxa, o les tallades d’ungles al bany amb passada d’aspirador immediata—, i una mica, també, per fer-se perdonar els gestos maldestres i precipitats amb què Ella feia la majoria de coses.
«Jeremy, estimat!, si sabessis com enyoro les teves manies, des d’aquest Enllà tan fred!».
L’últim glop de cafè. Ell sacseja suaument el pastiller, que no sona —si és buit, és que deu ser diumenge—, i entra a l’habitació a buscar les pastilles per reomplir-lo amb el gest resignat amb què fa anys que es pren el pas del temps. Després, el retorna a la tassa recordatori dins la vitrina del menjador, i es queda uns moments palplantat resseguint l’enfilall de copes, tasses i porcellanes que Ella hi havia acumulat.
«Per què no te’n desfàs, si a tu no t’han fet mai cap gràcia? D’acord, tens raó: hauria d’haver estat jo qui ho hagués fet, i et juro que hi havia pensat més de deu i de cent vegades. Però, què vols? No trobava el moment de posar-m’hi. Eren les meves coses, me les estimava, formaven part de la meva… de la nostra vida. Pur egoisme, ho sé, i ho sento, carinyo, però es veia venir. És el que té haver compartit tants anys amb una col·leccionista de vida, que no va saber llençar mai res. Ho sento, de debò. Quan s’és una “diogenista” com jo, s’hauria de tenir el detall, amb els que deixaràs, de fer neteja abans d’anar-te’n. Però jo em deia que encara tenia temps. Excuses, ja ho sé. I després, amb la malaltia, ja no vaig tenir prou forces i, a més, com més feble em sentia més necessitava l’agombolament dels altres: de tu, dels fills, dels nets, de la família, dels amics… i també dels meus trastets».
Ara li sap greu. Per Ell, que, encara que sigui l’home més pràctic del món, no té esma de repartir o eliminar tants bibelots com Ella ha anat atresorant, i també per elles, les seves pertinences, que l’han sobreviscut i han quedat òrfenes de mestressa.
«El bastón, las monedas, el llavero…», paraules d’un poema de Jorge Luis Borges en què glossa la permanència de les coses —«Las cosas», es diu precisament— i es dol de la seva indiferència davant de la marxa de qui les ha usat i estimat, li arriba fins a aquest Enllà misteriós, potser perquè sempre li havia cridat l’atenció i sovint se’l repetia. Permanència i oblit. Ella s’adona de la tristesa i la ràbia que la penetren en la seva talaia de la no-mort. Per Ella mateixa, si contempla tants objectes usats, estimats, guardats i col·leccionats que l’han sobreviscut i segueixen on eren, inerts, definitivament inútils, però sobretot per Ell, que veu com vagareja desconcertat pel saló, abans de deixar-se caure abandonat al sofà.
Què pot fer? Dubta si agafar un llibre, encendre la tele o tornar-se a aixecar i anar cap a l’ordinador per seguir llegint les notícies, tan allunyades, tan indiferents en el seu estat absent i aliè al dia a dia.
El mòbil, amb un to sempre massa estrident, acaba decidint per Ell.
—Sí? Ah, hola, Conxita. Doncs què vols que et digui? Ja t’ho pots pensar. Anar fent. Sí, ens ho vèiem venir, però així i tot…
Cada cop que una amistat despenjada —la Conxita passa més temps a Edimburg fent d’àvia dels nets escocesos que a Barcelona, on ja no li queda família— s’assabenta de la mort de la dona, Ell ha de tornar a repetir la mateixa cançó: l’agreujament de la malaltia i el seu final, esperat i amb tot sobtat.
Perquè que Ella tenia mala peça al teler era evident i tothom ho havia hagut d’admetre, però, tan aviat… Com uns ximples havien confiat que la pròrroga incerta que els havien promès s’allargaria més enllà, i tot d’una… Ja feia gairebé tres anys que la sang se li aclaria, segons l’expressió que havien sentit a una auxiliar en un dels primers ingressos a l’hospital comarcal i, encara que les diverses químios i el trasplantament de medul·la li havien concedit aquell llarg respir i, amb intermitències, una acceptable qualitat de vida, sempre havien sabut que es tractava d’això, d’una treva preciosa, però que la sentència era en
