en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper s’alterna amb d’altres, però hi predomina el de mida reduïda, molt d’acord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de l’hotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.
Les cartes d’A. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a d’altres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats d’establiments de restauració —fondes, restaurants, cafès, balnearis…— on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de l’any 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes d’A. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables.
3. Sobre els escrúpols de la Veïna. Eren normals. A mi també me n’haurien agafat si es tractés de la meva família. Però, per sort, van guanyar les ganes de donar a conèixer el tresor d’una correspondència tan plena de memòria, de memòria històrica, com ara en diuen. Quan em va donar la caixa i em va fer l’encàrrec, em va fer jurar que de moment només m’ho miraria i que no es publicaria res si ella no hi donava el vistiplau. Voler i doler. Ara que ja no hi és, la pilota ha quedat a la meva teulada, amb la dicotomia de sempre entre el respecte a la intimitat de l’altre i el deure o el privilegi del testimoniatge d’una època, relativament propera, però ja clausurada. Aquestes cartes de la doble, no, de la triple traïció, em cremen a les mans. Hi segueixo treballant i ja veuré què en faig, finalment.
4. Sobre el certificat de baptisme d’A., que sol·licita l’any 1901 des de Barcelona, un munt de dubtes. Per què el devia necessitar als divuit anys? Per temes del servei militar? Va conservar sempre la nacionalitat argentina o tenia una doble nacionalitat? O triple, si fos possible, perquè als marges del document hi ha segells oficials del ministeri corresponent de la República Francesa, que potser es justifiquen pel cognom de la mare, Corina Doremus, uruguaiana però d’origen francès. També hi ha altres segells argentins que donen fe que el certificat és legal, que consta en tal foli de tal registre i que la signatura del capellà oficiant és autèntica. Finalment, hi ha una anotació, la que sembla més moderna, que diu: «Contrajo matrimonio en la parroquia de la Purísima Concepción y Asunción de Nuestra Señora de Barcelona en el mes de enero de 1914», signada per un prevere d’aquesta església. El certificat de baptisme, a banda de ser curiós, introdueix un altre dubte. S’hi afirma que es tracta del setè fill del matrimoni format per José Morillo, natural de Vic, de quaranta-dos anys d’edat, de professió comerciant, catòlic i que sap llegir i escriure, i per Corina Doremus, natural de Montevideo, de trenta-tres anys d’edat, de religió catòlica i que sap llegir i escriure, evidentment sense professió, a part dels seus set fills als trenta-tres anys! Aleshores, si A. era el setè, quan havia nascut i segurament mort un germà o una germana que no apareix mai a la seva història?
5. En relació amb A. i la seva etapa il·lusionada per la masia del Garraf, la Veïna em va deixar veure —i encara la conservo— la que segons ella era una de les poques fotografies, i sens dubte la més bonica, conservades d’ella amb l’avi. La Veïna deu tenir més o menys un any i mig i a A. n’hi deuen quedar no gaire més de tres de vida. A. seu en unes pedres, al costat del que sembla un pou, amb les mànigues de la camisa arromangades, pantalons amples amb gira i uns botins que semblen de lona, amb sola d’espart. La nena du petits monyos i un vestit emmidonat amb farbalans als tirants, està dreta, es recolza a les cames de l’avi i mira, amb cara de no tenir-les totes, un ramet de flors que ell li ensenya amb la mà que no usa per subjectar-la.
6. Caldria dedicar una especial atenció a l’evolució de les salutacions i els comiats per part d’A., ja en aquest primer bloc de cartes. Des del formal Senyoreta María Simón de les dues primeres fins a La meva estimada María, de la setena, per acabar arribant a la ja eufòrica de la vuitena, Mariucha meva. I també, pel que fa als comiats, que van des del formal, respectuós i ponderat de la primera carta, Del seu bon cor espero benvolença per a la meva gosadia, pregant-li que accepti la demostració de la meva més profunda així com sincera admiració i simpatia. Alejandro Morillo, passant pel més atrevit de la cinquena, Prometo ser en endavant més formal i retenir tant com pugui aquest carinyo que cada dia creix cap a vostè, d’Alejandro, fins a arribar a l’explosió del de la vuitena des de la seva recentment estrenada condició de nòvios formals: Adeu, la meva estimada Mariucha, me’n vaig al llit perquè demà he de llevar-me a les sis, però abans de fer-ho poso en aquesta carta amb tot el meu carinyo uns quants mimos dels molts que t’he de fer i amb què somia sempre el teu Alejandro. En canvi, en el cas de M., hi trobem molta menys variació i més convencionalisme en les salutacions: Estimat Alejandro o El meu estimat Alejandro, i uns comiats segurament ja molt atrevits per a la seva mentalitat, però igualment convencionals: Pot sempre comptar amb l’afecte sincer de la María, o Adeu, Alejandro, esperant poder-li parlar aviat, li envio un afectuós record. La seva María.
Els Gats
Mig dormia o tornava a mirar la pantalla del televisor, sense veu, fins que el rellotge de cucut de la cuina li ha recordat que ja eren les cinc.
«I tant que em va costar d’encolomar-te’l! Te’n recordes? “Si ja no sabrem on posar-lo”, “Si quines ganes de carregar amb aquest trasto la resta del viatge”… I mira-te’l ara, el bon servei que et fa desvetllant-te amb el seu cucut impertinent».
Ella el veu que s’aixeca en dos temps, com si tota l’ossada, queixosa perquè se l’obliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com s’agafa a la barana per pujar a l’habitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns d’autèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.
«Ara ja no és ajudar, carinyo. Ara et toca conservar el que hi ha de plantat, que tot just comença a despertar. Després de l’hivern tan rúfol que ens ha fet, ja convenia una mica de verdor i de flors, encara que no te les miris gaire. Perquè fer una petita excursió al Garden i firar-te noves adquisicions primaverals ja seria massa, oi, pobret meu? Això sí, confio que no deixaràs morir el que hi ha plantat o surt motu proprio. El teu sentit del deure, a prova de qualsevol contingència, ens salvarà el jardí, n’estic convençuda».
Amb els sabatots de combat, surt al jardí que no es mira mai com Ella feia.
«Hauries de treure les fulles grogues de l’hibisc i d’aquest ficus benjamí que se’ns ha fet un arbre. I les flors seques dels geranis, que no paren de treure’n de noves. I també s’han d’arrencar els herbots que gairebé ofeguen els brots de les tomaqueres. No et fa il·lusió que tornin a sortir totes soles?».
Ell, aparentment, no veu res de tot això: va de dret a la caseta dels testos i les eines i comença a desenrotllar la mànega. Ha d’aprofitar l’última claror per regar, que avui és dimecres i fa setmanes que no plou. A la lleixa, damunt de l’aixeta de l’aigua, hi veu la renglera d’ampolles d’adob. Se’n deu haver de posar, ara que s’acosta la primavera? Però quin, i quant, i cada quan? Sembla que s’ho rumia mentre les
