per enèsima vegada, el relat de les corredisses finals:
—Jo tornava del mercat i Ella mateixa em va dir que no tanqués el cotxe, que havíem d’anar a l’hospital perquè li semblava que li faltava l’aire i que, de tan cansada, no tenia força ni per respirar. Al cotxe va tancar els ulls i vaig pensar que dormia, però a urgències ja hi va arribar inconscient… No, és clar, això ens consola: tot fa pensar que no va patir gaire, al final.
Quan pot penjar, després d’agrair unes inútils, repetitives i ben intencionades paraules de consol, s’eixuga els ulls d’una manotada amb un tros de paper de cuina que du sempre a la butxaca del polar. I això que Ell no n’ha estat mai gaire, de plorar.
«Pobret meu! Com em dol haver-te deixat desemparat, així, tan de cop! Tantes il·lusions que ens fèiem que hi estàvem preparats, gairebé que ho controlàvem tot. Tant que ens entrenàvem a viure el dia a dia, ja abans de posar-me malalta, perquè crèiem que això ens prepararia pel que pogués arribar. Que burros!».
Perquè s’havien esforçat, realment, i des de feia molt de temps. Des que s’havien instal·lat a la caseta dels seus somnis, feia un grapat d’anys, havien aplicat els cinc sentits i tota la intel·ligència i dedicació a viure l’instant, mirant d’extreure’n tot el suc i de paladejar-lo amb consciència plena. Passaven pels mals tragos, d’aquells petits o no tan petits glops de fel que la vida no estalvia mai, amb l’impermeable cordat, el pas accelerat i la vista fixada al davant, on segur que acabaria sortint el sol. S’hi esforçaven, i havien arribat a creure que eren uns experts en allò tan tòpic de «gaudir de l’instant». I ho volien així no només perquè tenien plena consciència que es feien, que ja eren, grans, i que el camí del davant era descaradament més curt que el que havien deixat enrere, sinó perquè ja havien viscut el que era perdre’s, i en aquesta segona oportunitat volien fruir del que la vida els servia, amb una entrega total.
Perquè qualsevol dia de la setmana, una volteta en bici —calia que no fes gaire fred, ni vent, ni que estiguessin refredats, ni tenir algun encàrrec o obligació urgent…—, o un vermut al bar de la plaça, o l’estona de lectura a les gandules entre sol i ombra al racó de la mimosa, o una estúpida sessió de tele, o l’espera de la millor sèrie al sofà de les migdiades, o el dia que fins i tot es veien amb cor de…, qualsevol cosa que poguessin compartir era viscuda amb la consciència del seu valor, amb el convenciment que allò era exactament el que volien: un regal que no duraria sempre però que en aquell moment era real.
Avui, Ella se n’alegra i agraeix aquell carpe diem viscut i practicat amb dedicació. Ja no els hi podrà prendre ningú, malgrat que des de l’Enllà no pugui percebre el perfum de la felicitat passada, ni que a Ell sembli servir-li de gaire consol.
El nota tan cansat! No ha tornat a encendre la tele després de la conversa amb la Conxita, i seu desmantellat com si un pes insuportable l’aclaparés i l’esclafés contra el sofà. Ha posat els peus a la tauleta, sobre la mateixa revista que va agafar fa dies per no tacar-la —no veu que té el coixí pla que Ella li havia comprat per evitar la típica revista, just a la butaca del costat?—, i abandona les mans quietes a banda i banda del cos.
«Déu, ho donaria tot per poder agafar-te una mà i acaronar-te-la entre les meves. Poc, perquè de seguida te’n desfaries com sempre. Però almenys la tindria: premuda, calenta, viva. Sentir-te i que em sentissis. Treure’t d’aquest pou de solitud que t’ha engolit i que m’engoleix».
Mi querida María /
Querido Alejandro
De su buen corazón espero benevolencia para mi osadía, rogándole acepte la demostración de mi más profunda, así como sincera, admiración y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).
primer sobre
L’aproximació i el prometatge
Tots els dies a tres quarts de tres passo davant de casa seva, i el fet que algun dia tingués la satisfacció de veure-la a vostè seria el permís per realitzar aquest acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).
Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.
Li escriu d’amagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui s’atreveix a fer-ho en català, l’any 1913, a la Barcelona de l’alta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.
Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes d’ell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja s’han vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella s’ha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell l’ha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-s’hi.
Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, l’Alejandro li escriu:
Poses moltes pretensions amb el que vas fer de decidir-te tan de pressa, però hauries de confessar que si vas obrar així va ser per por que aquell jove dels ulls tristos al Liceu no fes cap tonteria i et comprometés. Però no t’enfadis perquè encara que ho cregui així també crec que cada dia estàs més contenta de la teva decisió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).
Entremig s’han intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes d’abril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.
A vostè li he de dir que, en donar els primers passos després d’un any i mig de reflexió, l’únic que em preocupava era el carinyo que en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferència que hi ha entre vostè i jo, tinc prou i em veig prou capaç per fer que vostè i jo puguem ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).
Uns primers passos que s’han produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.
La seqüència podria haver estat aquesta:
El 7 d’abril de 1913, l’Alejandro fa arribar una carta a la María —segurament a través de la seva germana Cora—, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal d’aquella discreta compareixença al jardí.
Al cap de menys d’una setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que l’Alejandro i la María parlen —al Liceu, al Teatre?— i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa d’ella, o a l’editorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.
Ve aleshores una segona carta de l’Alejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de l’entrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por d’haver
