va morir, l’any 1923, li van fer un enterrament a la Federica, amb un carruatge de cavalls guarnits amb plomalls negres que transportava el taüt, al qual seguia una corrua de nens tot al llarg del passeig de Gràcia.
La María tocava l’arpa, era molt religiosa i familiar i es beneficiava de la tranquil·la vida social i cultural de Barcelona. Era un paradigma d’una noia de família de l’alta burgesia barcelonina.
La família de la María —una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes…— gaudia d’un llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i l’Alejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La María i l’Alejandro es van casar el gener del 1914, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, després de vuit mesos de festeig.
Van tenir tres fills: el Francisco, que va néixer el mateix 1914; la Mercedes, la mare de la Veïna, el 1917, i el José Oriol, que va arribar el 1920.
Amb els fills va aparèixer un personatge cabdal a la vida de la petita família: Dolores Sala Alcocer, la Nana, una mainadera mexicana que havia fugit del seu país en plena revolució civil. Un personatge estimat, i amb gran predicament entre el matrimoni i els fills, que va viure amb la família fins a la seva mort.
La María i l’Alejandro van fixar el primer domicili a casa d’ell, al carrer Ausiàs March, 12, però al cap de pocs mesos es van traslladar al passeig de Gràcia, 3, al mateix edifici on ja residia gran part de la família d’ella: els pares i algunes germanes.
Gràcies a l’abundant correspondència que intercanviaven i que s’interromp l’any 1925 —potser perquè deixen de passar els estius separats?, potser perquè ja no guarden les cartes?—, sabem que repartien els mesos d’estiu entre Puigcerdà i Tona, que van fer diversos intents de trobar una casa de lloguer més a prop de Barcelona i que, a partir d’un cert moment, passaven el mes de juliol a Premià, on estiuejava una part de la família de l’Alejandro.
La Guerra Civil va trasbalsar la vida de la família en tots els sentits, i els va obligar a abandonar el pis del passeig de Gràcia. Hi van tornar l’any 1941. Estava destrossat, i van decidir rehabilitar-lo i vendre’l.
Des de llavors, la María i l’Alejandro viurien al passeig de Gràcia, 36, en un pis de lloguer.
L’any 1952 va morir l’Alejandro, i tot seguit es van produir una sèrie de problemes familiars que van acabar amb la pèrdua de la fàbrica de teixits i la marxa d’un dels fills i la seva família a terres sud-americanes.
La María va morir el març del 1958, als setanta-un anys, d’un càncer de matriu que li havia estat diagnosticat un any abans.
L’Alejandro
Era el setè fill del matrimoni format per don José Morillo Llobet, comerciant, natural de Vic i establert a l’Argentina, i de la senyora Corina Doremus, nascuda a Montevideo, a l’Uruguai.
Havia nascut a Buenos Aires el 3 d’agost de 1883. Per tant, quan va iniciar la relació amb la María tenia vint-i-nou anys.
Encara que a la partida de naixement consta que era el setè fill del matrimoni, només es té constància d’un germà, el José (Pepe), i de quatre germanes: la Cora, l’Elisa, la Clara i la Mercedes.
La família, potser ja amb la mare morta, havia tornat a Espanya quan ell era un nen. El pare va morir a Barcelona, abans del 1913, any en què l’Alejandro i la María van iniciar la seva relació.
L’Alejandro dirigia una fàbrica tèxtil, «Blanch & Morillo. Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas», que havia fundat el seu pare amb un soci, Jaime Blanch Riera, l’any 1902. També era el cònsol general del Paraguai, càrrec que va ostentar durant onze anys, del 1909 al 1920. Les relacions diplomàtiques amb el país sud-americà sembla que tenien un gran predicament a la família, ja que el seu pare n’havia estat el cònsol entre el 1900 i el 1909, i el seu germà José, el vicecònsol, del 1909 al 1920, i el cònsol general després que el seu germà deixés el càrrec, del 1920 al 1924. L’Alejandro també havia estat cooperador i conseller d’honor de la Casa d’Amèrica.
El contacte amb la María es va produir a través de les seves germanes, la Cora i la Mercedes, amigues de la noia.
L’any 1913, quan va començar la relació, vivia al carrer Ausiàs March, 12, possiblement amb alguna germana encara soltera. Després de casar-se, el gener del 1914, aquest pis es convertiria en la casa familiar durant uns mesos.
Durant la Gran Guerra, les seves obligacions com a cònsol del Paraguai —basades fonamentalment en les relacions comercials, ja que el país era ric en cotó i en extracte tànnic, recursos indispensables per a la indústria tèxtil i de l’adobament a Catalunya— es van veure ampliades per la necessitat de donar suport als ciutadans paraguaians que es trobaven dispersos per Europa i propiciar-ne l’evacuació.
La Guerra Civil (1936-1939) li va comportar l’expropiació de la fàbrica, on se li va permetre seguir treballant amb un sou molt baix, i deixar el domicili del passeig de Gràcia per fer successius trasllats amb la família, al carrer Mallorca i a la Diagonal, acompanyats sempre d’altres parents.
Recuperada la fàbrica i instal·lats al pis de lloguer del passeig de Gràcia, 36, a l’inici de la dècada dels anys quaranta es va comprar una masia al Garraf, a mig camí entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Es deia Els Cocons. Segons la mare de la Veïna, la seva filla, sempre li havia agradat molt la natura però d’ençà de la guerra l’opció d’anar a passar temporades al camp li havia esdevingut una autèntica obsessió.
L’any 1951 li van diagnosticar un quist hidatídic o un tipus de tumor al pulmó. El van operar però només l’hi van netejar sense extirpar-l’hi perquè el tenia massa escampat. Va morir el gener del 1952, amb seixanta-vuit anys.
Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general
1. Moltes de les informacions les trec directament de la correspondència. D’altres, potser un pèl més fantasioses, me les va anar proporcionant la Veïna quan em va venir amb la caixa de les cartes dels seus avis i em va fer un encàrrec tan particular. Les vam anar ampliant en converses posteriors.
2. La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, d’un cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; l’esquela, retallada d’un diari, d’un cunyat d’A. mort a Salamanca l’any 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera d’un paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice “¡Presente!”»; el certificat de baptisme d’A.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de l’agost del 1916, des d’un hotel d’Arenys de Mar; una targeta de visita d’A., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte.
Però
