tal com les entenien, amb prescripcions ètiques per a una caça respectuosa, vida familiar, cerimònies que tenien sentit per al seu món. Aquelles mesures per a l’atenció podrien no semblar adequades per al món urbà d’avui dia, on «verd» és un eslògan publicitari, no pas el color d’un prat. Els bisons han desaparegut i el món ha continuat avançant. No puc tornar els salmons als rius, i els meus veïns s’alarmarien si calés foc al meu pati per a produir pastura per als uapitís.
La terra era nova aleshores, quan va donar la benvinguda al primer humà. Ara és vella, i hi ha qui sospita que hem desgastat la nostra benvinguda en rebutjar les Instruccions Originals. Des del principi mateix del món, les altres espècies eren una barca salvavides per a la gent. Ara, nosaltres hem de ser la seva. Però les narracions que podrien guiar-nos, si s’arriben a contar, s’esvaeixen en la memòria. Quin significat tindrien avui? Com podem traslladar les històries de l’inici del món a aquesta hora tan propera a la seva fi? El paisatge ha canviat, però la narració roman. I mentre la repasso una vegada i una altra, la Dona del Cel sembla que em miri als ulls i digui, a canvi del seu regal d’un món al llom de la Tortuga: què donaré jo en compensació?
És bo recordar que la dona originària era també una immigrant. Va caure de molt lluny, de casa seva al Món del Cel, i deixà enrere tothom qui la coneixia i l’apreciava. Mai no podria tornar-hi. Des de 1492, la majoria dels d’aquí també són immigrants, que potser arribaren a l’illa d’Ellis sense ni tan sols saber que l’Illa de la Tortuga descansava sota els seus peus. Alguns dels meus avantpassats són gent de la Dona del Cel, i jo tinc un lloc entre ells. Alguns dels meus avantpassats també eren del tipus més nou d’immigrants: un marxant de pells francès, un fuster irlandès, un pagès gal·lès. I aquí som tots, a l’Illa de la Tortuga, intentant construir una llar. Les seves històries, d’arribades amb les butxaques buides i sense altra cosa que esperança, formen ecos amb la de la Dona del Cel. Ella va venir aquí sense res més que un grapat de llavors i les instruccions més etèries d’«emprar els dons i els somnis a fi de bé», les mateixes instruccions que tenim tots. Ella va acceptar els donatius dels altres éssers amb les mans obertes i els emprà honorablement. Va compartir els regals que duia del Món del Cel quan va dedicar-se a la feina de prosperar, de construir una llar.
Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut se’ns esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.
Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes d’un lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.
En l’arena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari d’aquesta terra on van néixer, però quan els l’explico, alguna cosa se’ls comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació d’immigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?
Mireu el llegat de l’exili de l’Edèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres d’una relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?
En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, l’ésser humà és al cim —el pinacle de l’evolució, el preferit de la Creació— i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb l’exemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de l’aigua, i després ens ho regalen.
M’agrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota l’Illa de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, l’emoció, l’esperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem d’aprendre a escoltar-les.
1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de l’a.].
El consell dels pacaners
Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, l’aire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot l’estiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de l’herba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles se’ls marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on l’herba és tova i fresca sota els peus i s’hi deixen caure amb l’abandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a l’ombra i després s’alcen d’un bot i cacen saltamartins com a esquer.
Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc se’ls escorre entre els dits dels peus. Però l’aigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda d’uns quants mosquits. Al cap d’una mica, la perspectiva d’un sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.
La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada d’herba, amb bosquets d’arbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb l’esperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a l’herba alta.
N’hi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: «Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen l’herba. Els nois s’omplen les butxaques en un tres i no res i després n’apilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més n’agafes, més n’acaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes…, però
