s’afanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que s’esvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus d’ella amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.
Un d’aquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia d’Oklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic d’automòbils d’últim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.
El mot pacana —el fruit de l’arbre conegut com a pacaner (Carya illinoensis)— arriba a l’anglès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que s’assembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta d’arma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme d’una sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?
Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat del poble. La llengua. El coneixement. Els noms. La meva besàvia Sha-note, ‘vent que traspassa’, rebé el nom de Charlotte. Els noms que els soldats o els missioners no sabien pronunciar no estaven permesos.
En arribar a Kansas degueren sentir-se alleujats de trobar bosquets de noguers al llarg dels rius, d’una mena que els era desconeguda, però delicioses i abundants. Sense nom per a aquest aliment nou, en digueren senzillament nous —pigan—, que esdevingué pecan en anglès, i pacana.
Només menjo pastís de pacana per Acció de gràcies, quan hi ha prou nous per a menjar-se-les totes. Ni tan sols m’agrada especialment, però vull honorar aquell arbre. Donar-ne el fruit als convidats al voltant de la gran taula recorda la benvinguda dels arbres als nostres avantpassats quan estaven sols i cansats i tan lluny de la seva llar.
Els nois potser van arribar a casa sense peix, però van dur gairebé tanta proteïna com si tinguessin un enfilall de silurs. Les nous són com els peixos de bosc de mida mitjana, plenes de proteïnes i especialment grasses: «la carn del pobre», i ells eren pobres. Avui ens les mengem amb polidesa, pelades i torrades, però en els vells temps les bullien en unes farinetes. El greix surava a dalt com una sopa de pollastre, i el retiraven i el desaven com a mantega de nou: bon aliment per a l’hivern. Alt en calories i vitamines: tot el que cal per a sostenir la vida. Al capdavall, aquesta és l’única finalitat de les nous: proporcionar a l’embrió tot el que li cal per a començar una vida nova.
Les nogueres blanques, els noguers negres, els noguers americans i els pacaners són tots membres propers de la mateixa família (Juglandaceae). La nostra gent els duia arreu on emigrava, més sovint en cistells que en pantalons, però. Els pacaners avui ressegueixen els rius que travessen les praderies i poblen les terres fèrtils on la gent s’assentava. Els meus veïns haudenosaunee diuen que als seus avantpassats els agradaven tant les nous blanques que actualment són un bon indicador dels antics enclavaments de pobles. Efectivament, hi ha una clapa de nogueres blanques, infreqüent en els boscos «silvestres», al turó damunt la font de casa meva. Desbrosso les herbes al voltant dels joves cada any i hi tiro una galleda d’aigua quan les pluges triguen a arribar. Recordant-ho.
L’antiga casa de la família a la parcel·la assignada a Oklahoma té un pacaner que fa ombra sobre les restes de la casa. Imagino la besàvia abocant nous per a preparar-les i una que fuig rodolant fins a un punt acollidor a la vora del pati. O potser ella va pagar el seu deute als arbres plantant-ne un grapat a l’hort, en aquell mateix moment i allà.
Tornant a pensar en aquella antiga història, em sorprèn que els nois del bosquet de pacaners fossin prou espavilats per a dur a casa tot el que van poder: els noguers no produeixen una collita cada any, sinó més aviat a intervals impredictibles. Alguns anys és un festí, la majoria és fam, un cicle de prosperitat i manca conegut com alternança de producció. A diferència de les fruites sucoses i de les baies, que conviden a menjar-te-les de seguida abans que es facin malbé, les nous es protegeixen amb una closca dura, gairebé de pedra, i amb una pellofa verda i corretjosa. L’arbre no vol que te les mengis allà mateix amb el suc regalimant-te per la barbeta. Estan dissenyades per a ser menjar d’hivern, quan necessites greix i proteïnes i moltes calories per a estar calent. Són la prevenció per als temps difícils, l’embrió de la supervivència. Tan rica és la recompensa que el contingut està protegit en una caixa forta, amb doble pany, una capsa dins d’una capsa. Això resguarda l’embrió de dins i la seva provisió d’aliment, però també pràcticament garanteix que la nou es desarà en un lloc segur.
L’única manera de traspassar la closca és amb molt d’esforç, i un esquirol tindria poc seny de seure a rosegar-la al descobert, on un falcó alegrement s’aprofitaria de la seva concentració. Les nous estan dissenyades per a ser dutes a dins, reservar-les per a més tard al rebost d’un esquirol, o al celler d’una barraca a Oklahoma. Com en tots els magatzems, algunes de ben segur que es perdran…, i aleshores naixerà un arbre.
Perquè l’alternança de producció tingui èxit i generi nous boscos, cada arbre ha de produir moltes i moltes nous: tantes, que superi els possibles depredadors. Si un arbre només anés fent amb unes quantes nous cada any, totes serien ingerides i no hi hauria una generació de pacaners següent. Però atès l’alt valor calòric de les nous, els arbres no es poden permetre aquesta producció cada any i han d’estalviar per a fer-la, de la mateixa manera que una família estalvia per a un esdeveniment especial. Els arbres de producció en alternança passen anys fabricant sucre, i en comptes de gastar-lo a poc a poc, l’enganxen sota aquell matalàs proverbial, tot acumulant calories en forma de midó a les arrels. Quan el compte té excedent, només aleshores l’avi va poder dur a casa quilos de nous.
Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat d’aquesta equació energètica: produeix fruits només quan t’ho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats s’enriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a l’ombra s’esforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de l’estat. Els arbres no actuen com individus, sinó d’alguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.
