100 grans dones de la història. M. Àngels Cabré

      INTRODUCCIÓ

      Qui explica la història? Qui l’escriu? No pas les dones, no pas les que més dificultats han tingut per formar-ne part. No pas les que han volgut cancel·lar i esborrar. No pas elles, les integrants d’aquell continent negre de què parlava Freud.

      Les dones són aquí des dels inicis de la humanitat, però la seva visibilitat ha estat inversament proporcional a l’excessiva visibilitat dels homes. Aquest mal invent anomenat patriarcat, encara ben viu, les ha condemnat al llarg dels segles als espais privats. Que no tenien dret a ocupar els espais públics? Que no eren també seus? A excepció de santes, reines i alguna heroïna, sembla que haguessin amagat les dones rere cortines on la llum no les pogués il·luminar.

      Però els temps canvien i el patriarcat es debilita a passos gegantins amb la globalització i gràcies a sacsejades com el moviment Me Too, que denuncia les agressions sexuals que les dones han patit i pateixen. I el que ahir servia, avui ja no serveix. Com a bones desobedients, amb no poc esforç les dones han anat ocupant progressivament els llocs que se’ls negaven. De manera que, a banda d’escriure la història en minúscula, han acabat escrivint també la Història amb majúscula.

      Aquest llibre recull les vides de 100 grans dones que han fet de la història un lloc una mica més femení del que el patriarcat hauria volgut. Dones de la política, la música, les arts plàstiques, la literatura, la filosofia, la ciència, el cinema… Dones privilegiades i dones humils, heroiques en les seves històries de superació. Dones que han assolit els seus somnis amb grans dosis de passió i compromís. Dones que han deixat empremta. Dones, en definitiva, que avui són referents per a moltes altres dones.

      Des d’Aspàsia de Milet —que va viure uns quants segles abans de Crist— fins a Christa Leem —mite eròtic dels anys setanta del segle XX—, trobem la pionera de l‘estudi de l’orgasme femení (Hildegarda de Bingen), la primera dona que es va doctorar a Europa (Juliana Morell), la primera anarquista (Louise Michel), la primera metgessa del país (Dolors Aleu) o la primera corresponsal de guerra catalana (Àngela Graupera). També la gran reina d’Egipte Cleòpatra, la pintora Artemisia Gentileschi, l’escriptora Dolors Monserdà, la viatgera Alexandra David-Néel, la pedagoga Maria Montessori, Virginia Woolf, Clara Campoamor, Margarida Xirgu, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Victòria dels Àngels, Joana Biarnés… I, per descomptat, les valentes Mariana Pineda, Emmeline Pankhurst, Amelia Earhart o Rosa Parks. Són el que el feminisme anomena “les mares simbòliques”, les que ens fan més fortes.

      La poeta nord-americana Adrienne Rich pensava que per fer valdre l’experiència femenina feien falta “uns ulls nous, sota parpelles noves”. Afortunadament ja tenim uns ulls nous i mirem més enllà del relat androcèntric que ens han venut. Ara sabem que la història explicada per homes i per als homes era una pura invenció. Perquè les dones sempre hem estat allà on les coses han succeït. Que a partir d’ara no ens expliquin contes. Elles, nosaltres, també hem estat i som protagonistes d’excepció.