d’August, llavors la catedral d’Alexandria. Allà, després de despullar-la, la van lapidar fins a la mort. Segurament va ser assassinada per romandre fidel al paganisme en un moment de creixent catolicisme, germen de la religió catòlica que regnaria després a l’imperi Romà. És per aquesta raó que se l’ha considerat també una màrtir de la ciència, perquè va morir defensant allò que es pot demostrar enfront d’allò que no es pot demostrar. La seva tragèdia és també un dels exemples del pas del raonament clàssic a l’obscurantisme medieval.
04 / 100
EGÈRIA (s. IV)
El seu nom s’ha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. D’ella se sap, tot i la distància temporal, que procedia d’Hispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a l’actual comarca d’El Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.
Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia…) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa. Va arribar a Constantinoble l’any 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que l’acollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se l’hi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom d’animals, perquè no hi havia cap altre sistema.
Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. D’allà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls d’aquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament s’acabava en aquells límits i s’ignorava què hi havia més enllà.
En els darrers anys de l’imperi Romà, s’havia posat de moda que les dones d’alta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de l’emperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si se’m permet dir-ho així.
Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni gaire gran ni gaire jove. No era gaire gran perquè el viatge hauria estat massa dur per a ella. I no era gaire jove perquè llavors no hauria pogut anar acompanyada de tota la cohort de viatgers masculins que surten al seu text (soldats, sacerdots…). Era, doncs, una aventurera de mitjana edat, amb l’energia suficient per aguantar aquell periple. El seu testimoni va ser trobat per un erudit a la biblioteca d’Arezzo a mitjan segle XIX.
Pionera d’una ja llarga tradició de dones viatgeres que van de Lady Montagu a Ida Pfeiffer, la darrera cosa que sabem és que al final del seu trajecte volia anar a Efes. Se li perd la pista i no sabem ni quan ni com li va arribar la mort.
05 / 100
ERMESSENDA DE CARCASSONA (973–1058)
Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort d’aquest, sola, fins que el fill va complir la majoria d’edat. La mort prematura d’aquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.
A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren l’existència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a l’aspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir l’any 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.
Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que l’any 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar l’escollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa l’excomunió del net. Segurament per aquesta falta d’afinitat, perquè l’havia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans d’hora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats —Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic— i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.
Es parla d’ella com d’una dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb l’Església catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.
Durant tres segles, les restes d’aquesta dona que va manar en un món d’homes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que s’han volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a l’interior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.
06 / 100
HILDEGARDA DE BINGEN (1098–1179)
Les imatges que d’ella han quedat la mostren consagrada a la tasca d’escriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix l’hàbit de l’orde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició d’abadessa. Polifacètica —poeta, compositora i mig metgessa—, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada d’una veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.
Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble d’origen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser l’origen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre l’ordre sobrenatural d’escriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin —recordem que som al segle XII— va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar
