sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se l’emportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada l’any 1622 i l’any 1970 va ser nomenada doctora de l’Església.
Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa d’ella una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell d’aquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.
12 / 100
ARTEMISIA GENTILESCHI (1593–1654)
Pinzells, espàtules, teles, cavallets. Instruments llargament reservats a la masculinitat que des de temps immemorials les dones han volgut fer també seus. Aquest va ser el cas de la filla del pintor Orazio Gentileschi, exponent de l’escola romana de Caravaggio. Artemisia va créixer entre vapors de trementina, o el que fos que s’usés al segle XVII per diluir la pintura. I va signar el seu primer quadre als disset anys. Que fos atribuït llargament al seu pare ja ens indica que el seu reconeixement com a artista no va ser fàcil.
No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc s’imaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant l’avinentesa, la va violar.
Artemisia tenia divuit anys i sabem exactament com va ser l’episodi perquè ella mateixa el va relatar amb pèls i senyals. Mentre que ell només va ser allunyat —en la línia de les ordres d’allunyament que es dicten ara—, ella va haver de patir un judici que la qüestionava i la violentava. Van dubtar del seu testimoni i aquesta taca la va acompanyar tota la vida, tot i que això no va impedir que fos la primera dona a ingressar a l’Acadèmia de les Arts de la Florència dels Mèdici (on més tard es va traslladar en companyia del seu marit, també pintor).
Pintora talentosa, va esdevenir una cotitzada pintora de la cort i això li va fer recórrer Itàlia pintant encàrrecs: Gènova, Venècia, Nàpols… Fins i tot va passar per Londres, on la van saber apreciar. Una de les seves aportacions va ser que, als seus quadres, va voler que les dones fossin protagonistes. Per això és considerada la primera pintora de la història de l’art que reivindica les dones. Ho va fer retratant figures femenines com Betsabé, Judit o la mateixa Cleòpatra, reina d’Egipte. De la mateixa manera que en els seus autoretrats, pintant-se a si mateixa amb els pinzells a la mà i amb actitud enèrgica, reivindicava el seu dret a pintar.
Ara la situem als orígens de les arts plàstiques com una pionera d’alçada, però hem de pensar que fins a l’any 1916 no va ser redescoberta pel crític d’art italià Roberto Longhi, que va destacar la seva capacitat de pintar la llum. Perquè fins fa quatre dies la història l’han escrit els que volien deixar les dones a l’ombra, haguessin o no triomfat en el seu moment.
13 / 100
JULIANA MORELL (1594–1653)
Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat d’aprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veure’s involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang —és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges— en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.
Al país veí, concretament a la ciutat dels papes, Avinyó, i després d’anys de vuit hores diàries de profitós estudi amb professors i preceptors particulars, Juliana es va doctorar en lleis amb summa cum laude davant d’una selecta i nombrosa audiència que es va rendir als seus peus, era la primera dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, l’astronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps s’havia vist una poliglota com ella ni després se n’han vist gaires.
Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals l’enfrontava a homes savis davant d’un públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat d’adopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, n’era la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones l’espai de la llibertat i la manera d’alliberar-les del fatídic destí femení.
Juliana Morell no es va moure d’allà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys d’estudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar d’aquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.
A banda de la seva pròpia formació —que mai va abandonar—, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de l’obra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.
Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a l’erudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla d’ella en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?
14 / 100
LUISA ROLDÁN (1652–1706)
Ens volen fer pensar que en el passat les dones no van fer més que parir fills, cuidar-los i cuinar, i no és veritat. Les dones van ocupar en el passat molts camps professionals, encara que en molts fossin veritables excepcions. Luisa Roldán, coneguda popularment com la Roldana, va ser la primera escultora del barroc espanyol i, a falta de la seva data de naixement, tenim la del seu bateig, gràcies a la troballa del document.
Nascuda a Sevilla, la vocació li va venir per línia paterna, ja que el seu pare era escultor. Va ser al seu taller on de petita va agafar afició a les figures, gairebé sempre religioses, i al seu costat va fer d’aprenenta avantatjada. La negativa del pare que es casés amb un dels seus dauradors li va donar l’excusa perfecta per instal·lar-se pel seu compte. Que es casés sense el permís patern ens parla de la seva fermesa de caràcter i del seu esperit independent.
La seva contribució a la imatgeria religiosa amb la introducció del fang cuit la va fer famosa, i, després de passar un parell d’anys treballant a Cadis, va aterrar a Madrid, llavors Villa y Corte, amb el marit i els dos fills de la parella. Allà li va ser atorgat el títol d’escultora de
