també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor d’Aquitània.
En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada d’una vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.
Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no s’havia fet: descriure l’orgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites d’aquells que la creien més bruixa que santa.
Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.
07 / 100
ELISENDA DE MONTCADA (1292–1364)
La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa d’Àvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona d’Aragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia —concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós— i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.
Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina n’hi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació d’un monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de l’orde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar l’any 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.
I un bon dia la reina va quedar vídua i s’hi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria d’existir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a l’angle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre l’església i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de l’església, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a l’altra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.
S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.
La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.
08 / 100
JOANA D’ARC (c. 1412–1431)
Se la coneix com la donzella d’Orleans i ens ha quedat a la memòria sobretot el seu final: condemnada per heretgia, va ser cremada viva a Rouen. Però què va succeir abans? Com va arribar a ser presa de les flames? Nascuda a la campanya francesa, va ser educada en la devoció religiosa. La petita era un model de bondat i se li va ficar al cap que volia ser santa.
França era llavors un camp de batalla permanent i, enmig de les lluites intestines entre diverses monarquies, es va produir la divisió de la reialesa francesa en dues faccions. D’aquest enfrontament va resultar el setge d’Orleans. Mentrestant, sense cap altra preocupació que créixer en un entorn natural, transcorria la infantesa de Joana. Més tard declarà que als tretze anys va començar a sentir la veu d’alguns sants —com ara santa Caterina o santa Margarida— i després la veu de Déu. La veu li deia que havia d’anar a alliberar Orleans, que estava a punt de caure en poder del que segles més tard seria anomenada la pèrfida Albió. La veu va seguir insistint i, tot i que, com és lògic, va costar que li fessin cas, al final Joana va aconseguir que li posessin una escorta per anar-hi. Les visions havien transformat el seu destí humil en un destí heroic.
Se suposa que tenia disset anys quan el rei, després d’haver-la fet entrevistar per alguns teòlegs, la va creure i, potser ja desesperat, la va posar al capdavant de cinc mil soldats, guiant l’exèrcit reial francès. Joana d’Arc va recuperar la ciutat d’Orleans, amb gran alegria del monarca. La victòria també la va acompanyar en les decisives batalles en què va participar després, durant la guerra dels Cent Anys (en la qual es van enfrontar al primogènit de França, Carles VI, i Enric VI d’Anglaterra). Aquella guerra fou una de les més cruentes de la història i va causar milions de morts. En aquells temps, Anglaterra havia anat guanyant territori francès i aquest, de mica en mica, es va anar recuperant gràcies en bona part a les habilitats guerreres de la jove. La seva inestimable ajuda feu també possible la coronació del monarca, Carles VII.
En la darrera batalla, intentant conquerir la capital, París, quan ja tenia pensat tornar a casa perquè havia deixat de sentir veus i es disposava a reprendre la vida tranquil·la, va ser capturada pel duc de Borgonya i venuda a l’exèrcit anglès. Davant de la Inquisició, va cometre el greu error d’admetre que sentia veus, tant dels sants com de la màxima divinitat. Naturalment, va ser acusada de bruixeria. Es diu que el monarca francès poc va fer per salvar-la. Avui dia és la patrona de França, un símbol nacional i també un exemple de valentia femenina que, tot i així, no cal emular. L’Església catòlica la va santificar.
Joana d’Arc mai va aprendre a llegir ni a escriure, però la ploma i l’espasa ja se sap que són dos llenguatges. Mai va ferir ningú, perquè a les batalles es limitava a animar els altres a lluitar. Així i tot —o precisament per aquesta raó—, va ser ferida en diverses batalles. Empresonada, la van humiliar fins a no poder més. Acusar-la de bruixeria va ser ben senzill, perquè aquella va ser durant anys i panys l’excusa per eliminar totes les dones que cometien el sacrilegi de sortir del corrent general.
09 / 100
ISABEL
