a joves. La fama no va trigar a arribar-li i la van admirar des d’Eurípides fins a Sòcrates, que déu-n’hi-do. Però el que es va corprendre més va ser Pèricles, que era la màxima autoritat política de la ciutat. Pèricles la va deixar embarassada. Va ser la seva companya i es diu que fins i tot li escrivia els discursos. Per això sembla encetar la llarga llista de dones especialment brillants que van fer brillar encara més els seus companys de llit fent-los la feina des de l’ombra.
També es va envoltar dels intel·lectuals més destacats, com Plató, Aristòfanes o Anaxàgores. En aquella Atenes del segle V en part tan envejable, Aspàsia va tenir-hi un gran pes, com ben poques dones el van tenir en aquell temps. Els sectors més conservadors no la podien ni veure, perquè amb el seu exemple animava les dones a viure més enllà del paper que se’ls havia adjudicat i a emancipar-se.
Per acabar-ho d’adobar, posseïa coneixements científics, encara que no els va deixar per escrit. En aquest camp, va tenir un interès especial en l’estudi de l’embaràs, ja fos per prevenir-ne els riscos o per pal·liar les molèsties del postpart. I també, per rematar l’antipatia que sentien per ella els més convencionals, en les estones de lleure que li deixava la seva dedicació al pensament, li agradava organitzar grans festes que duraven dies, regades amb bon vi i on confraternitzaven ni més ni menys que milers de convidats.
En una ocasió se la va acusar d’haver ofès els déus, un delicte que era molt greu, i va haver de sotmetre’s a un tribunal ciutadà, del qual pel que sembla va ser absolta segurament gràcies a la seva brillant eloqüència. Pel mateix delicte, més tard Sòcrates seria condemnat a mort. Quan Pèricles va morir a causa de la pesta, Aspàsia es va casar de seguida amb un ric atenenc i amb ell va tenir un altre fill. A la mort d’aquest, es va retirar de la vida pública i va tornar a la seva antiga ocupació. Va fundar una Acadèmia d’Eloqüència i Art Amatori, no se sap si per a les aspirants a hetaires o per a les aspirants a filòsofes.
S’ha de dir que les seves dates de naixement i de mort són aproximades, i que part de la seva vida ha estat reconstruïda gràcies a testimonis posteriors. Col·laboren a desdibuixar la veritat els calumniadors que li van voler mal i aquells que històricament s’han dedicat sense treva a malparlar de les dones que excel·leixen.
02 / 100
CLEÒPATRA (69 aC – 30 aC)
La darrera reina d’Egipte —que va néixer a la ciutat d’Alexandria— pertanyia a la dinastia ptolemaica i el seu pare va ser Ptolemeu XII. A la mort d’aquest i amb només divuit anys, va ocupar el tron, cosa que li va valdre l’enfrontament amb el seu germà, que li va declarar la guerra. Però no van ser les lluites internes les que la van fer mundialment cèlebre, sinó les seves estretes relacions amb l’imperi Romà, on en aquells anys governava Juli Cèsar. De la seva unió amb l’emperador va néixer Cesarió. Quan Juli Cèsar va ser assassinat, el va substituir Marc Antoni, tant en el comandament de Roma com al llit de Cleòpatra. Amb ell va tenir tres fills.
A Egipte, Marc Aureli va protagonitzar una guerra contra el seu gran enemic, Octavi. En aquest conflicte va ser on tots dos, Cleòpatra i el seu amor, van perdre la vida. Hi ha molta literatura sobre aquest final. Alguns creuen que l’emperador es va suïcidar quan li van comunicar la notícia de la falsa mort de la reina, mentre que altres diuen que va ser Cleòpatra qui, en saber que Octavi —el futur emperador August— la volia mostrar a Roma com a trofeu, es va llevar la vida abans deixant que la mossegués una serp verinosa.
Aquesta és la història explicada breument, però hi ha molt més, demostrat o engreixat pel poder captivador de la llegenda. Cleòpatra era molt bella, però també molt intel·ligent, i, a banda d’intel·ligència, va demostrar que era una dona amb criteri propi. Aquesta suma d’elements és la que va captivar tant Juli Cèsar com Marc Antoni, que quan la van conèixer estaven tots dos feliçment casats. Contràriament, no agradava gens a aquells que van escriure la història de l’imperi Romà, per això van difondre d’ella una imatge de femme fatale de la qual avui encara no s’ha desempallegat. Molt diferent és la imatge que ha quedat d’ella en la tradició islàmica, en la qual se la recorda per les seves virtuts i no per la seva capacitat de seducció. Ben al contrari, se la recorda com una erudita que robava cors amb la seva conversa brillant i les seves capacitats intel·lectuals.
Hi ha una cosa, però, de la qual s’ha parlat poc. Cleòpatra era d’origen grec i no egipci, però a còpia de generacions no se sap quantes barreges la van precedir, de manera que no se sap del cert a quina raça va pertànyer. Educada en la cultura hel·lènica, se li adjudica el domini de set o vuit llengües i d’una vasta cultura general en diversos camps, de les matemàtiques a l’astronomia, passant per les ciències polítiques.
Era molt ambiciosa i també capriciosa. En la seva curta vida, que va tenir lloc en anys convulsos i més que trepidants, va tenir temps de viure moltes intrigues, exilis, crims, atacs i retirades, i anades i vingudes d’Egipte a Roma. Va governar durant vint-i-un anys i amb ella l’Egipte faraònic va recuperar el prestigi que temps enrere havia tingut. Amb ella es tancava una tradició de reines fortes, que ho van ser encara més a causa de la feblesa dels seus marits. És el cas, per exemple, de Nefertiti. La darrera reina del Nil va expirar en el seu llit daurat, amb el vestit reial i les joies que feien resplendir encara més la seva exòtica bellesa, fos de la raça que fos. Tenia trenta-nou anys.
03 / 100
HIPÀTIA (355/379–415/416)
Tots els personatges de la història remota no deixen d’estar envoltats d’una boira de llegenda. Hipàtia no n’és una excepció. Aquesta egípcia originària d’Alexandria va destacar sobretot en ciències exactes i en matemàtiques. Havia tingut la sort de créixer en un ambient culte i que incentivava la curiositat per disciplines diverses. Filla del filòsof Teó, que treballava a la Biblioteca d’Alexandria, va ser hereva de les idees de Plató i Plotí. I ja com a mestra neoplatònica va tenir a càrrec seu la responsabilitat de l’educació de futurs alts càrrecs.
És la primera matemàtica de la qual es té notícia. Estudiosa així mateix de l’astronomia, entre les seves aportacions trobem el perfeccionament dels astrolabis destinats a fixar el lloc exacte on es troben les estrelles al firmament. Es va dedicar també a estudiar l’àlgebra i la geometria, fins a superar el seu propi pare. És també la inventora del densímetre, instrument que calcula la densitat dels líquids.
No es va quedar pas a Egipte, sinó que va viatjar a Atenes i Roma per ampliar els seus coneixements. En el canvi del segle IV al segle V esdevingué la cap indiscutible del neoplatonisme a la seva ciutat natal. No ensenyava pas a l’escola, sinó a casa seva mateix, on acudien deixebles de llocs diversos. Casa seva va convertir-se en un dels centres neuràlgics del saber, un centre que acollia la diversitat cultural i també religiosa, on les lliçons consistien en diàlegs al voltant de la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia, etc.
Va viure en l’ascetisme, de manera que, tot i haver-se casat amb un filòsof anomenat Isidor, va romandre verge i allunyada dels perills de la carn. Que destaqués per sobre dels filòsofs del seu temps demostra que, allà on les dones excel·lien, hi havia qui les sabia apreciar, contràriament al que ens han volgut fer creure esborrant el rastre de tantes dones valuoses que van brillar en el seu temps. Són els seus deixebles els que ens han permès saber d’ella i de les seves contribucions. El més destacat va ser Sinesi de Cirene.
Hipàtia sempre va mantenir la tesi heliocentrista, model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol. I es creu que Copèrnic va tenir accés a les seves teories. Per això estaríem en disposició de considerar-la una influència en la revolució copernicana.
