com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de l’interès públic.
Era filla natural del rei Enric d’Aragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona d’Alfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.
No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la d’Eximenis. Lamentablement, no va tenir temps d’enllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament l’any 1497, per iniciativa de l’abadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.
La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida d’aquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle d’or valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de l’època, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que l’expliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.
Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no d’ells. Des del segle XIII, en la cultura catalana s’havia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no s’ho creurà, però així va ser. De la seva obra se’n van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.
Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.
10 / 100
ISABEL LA CATòLICA (1451–1504)
Sobre alguns personatges històrics s’ha fet molta literatura. És el cas d’Isabel la Catòlica, una de les protagonistes del final de l’edat mitjana. Se la coneix sobretot per haver estat l’artífex del descobriment d’Amèrica, cosa que no vol dir que fos ella la que la descobrís personalment, sinó que va ser qui econòmicament va fer possible un esdeveniment tan decisiu. El cert és que aquesta reina no estava destinada a ser-ho, però la seva unió amb Ferran d’Aragó la va proclamar reina de Castella. Sota el seu govern, a més, va augmentar substancialment el prestigi del seu regne.
Era filla d’Isabel de Portugal i Joan II de Castella, per això va rebre l’educació pròpia d’una princesa. De fet, va gaudir d’una formació humanística privilegiada, amb tutors de molta alçada. Quan, en morir el pare, la mare va perdre el cap, va ser confinada en un castell amb els seus fills. Després, Isabel es va comprometre amb el seu cosí. La consanguinitat va fer que necessitessin una butlla papal. Tot i la conveniència evident, el seu va ser un matrimoni per amor, cosa que en aquella època no era gens usual. El seu gest va significar la unió de Castella i Aragó, un panorama inèdit en la geopolítica d’aquell temps, ja que el que hi havia abans era una suma de regnes que no tenien ni la mateixa direcció política, ni el mateix exèrcit. Podem dir, doncs, que ella i el seu marit van ser els que van unificar Espanya.
Sota el seu regnat també es va assolir una altra fita rellevant: la fi de la Reconquesta. Els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició, van expulsar els jueus del país —els altres regnes europeus els havien expulsat abans— i van instaurar un ordre nou basat en el poder de la corona, un ordre que va durar fins a les darreries del segle XVII. Ells mateixos van cultivar el seu propi mite de parella poderosa i les seves inicials sempre apareixien juntes, també a les monedes. Van ser ells també, però, els que van facilitar el començament del Renaixement. Dèiem que va ser ella qui va finançar Cristòfor Colom, descobridor d’Amèrica l’any 1492. Un descobriment que va transformar el mapa del món i que va suposar el començament de l’imperi Espanyol, en primera instància fruit del repartiment del nou món entre Espanya i Portugal.
Isabel també va ser mare de cinc fills, entre els quals Joana la Boja. I, depèn de qui miri la història, surt una Isabel la Catòlica o una altra. Hi ha qui la veu com una dona plena de virtuts —siguin humanes o polítiques—, mentre que altres li atribueixen una gran capacitat de manipulació, falta d’escrúpols i un gran domini de les intrigues de palau.
11 / 100
TERESA D’ÀVILA (1515–1582)
Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa d’Àvila —coneguda també com santa Teresa de Jesús— seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, d’aquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. S’ha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa d’Àvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de l’humor.
El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en l’adolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia —massa laxa, massa còmoda— i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer d’una llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de l’orde del Carmel.
Pel que fa a l’escriptura, Teresa d’Àvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava l’arquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb l’objectiu d’alliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de l’escriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, l’autobiografia Vida, va entrar al purgatori de l’índex de les obres prohibides per l’Església catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.
L’any 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba
