de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que s’estava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.
Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en l’intent de fuga d’un pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades “de mala vida”. Condemnada a mort, tot i les protestes d’algunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs “Llei, Llibertat, Igualtat”. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.
De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, d’aquells que s’explicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida”, diu la Mariana lorquiana.
18 / 100
DOROTEA DE CHOPITEA (1816–1891)
A la iniciativa privada es deuen projectes rellevants per a gaudi de la nostra societat. És el cas de Dorotea de Chopitea, una de les principals benefactores que va tenir la Ciutat Comtal en anys de molta pobresa i injustícia social. De pare basc i mare xilena, va néixer a l’altra banda de l’Atlàntic, a Santiago de Xile. Però la seva vida va transcórrer a la ciutat de Barcelona, on va arribar quan tenia només tres anys per instal·lar-se amb els seus al barri de la Ribera. Allà va desenvolupar una gran obra filantròpica. Dona de fortuna tant per família com per matrimoni —ja que es va casar quan tenia setze anys amb un ric banquer, Josep Serra i Muñoz—, dedicà els seus diners a millorar la vida dels que més ho necessitaven, fins arribar a ser coneguda com “la mare dels pobres”.
Era una dona decidida i, de fet, va escollir marit malgrat la voluntat dels seus pares. I amb la mateixa determinació, quan va veure que la desamortització dels béns de l’Església dificultaria els serveis als més desfavorits, va començar la seva tasca. Fundà hospitals com Sant Joan de Déu —el primer hospital infantil d’Espanya—, residències, escoles i les primeres llars infantils del país, conegudes llavors com “sales d’asil” i destinades a fer que les mares treballadores poguessin deixar els fills durant unes hores. La primera es va obrir l’any 1860 al carrer de la Lluna, en ple Raval. La seva aportació va ser també decisiva en la construcció del temple del Sagrat Cor del Tibidabo, perquè sense la seva generositat no hauria estat possible. I també a ella es deu l’existència dels jesuïtes del carrer de Casp i la fundació de l’escola del Sagrat Cor del carrer de la Diputació. Al mateix temps, convidava altres famílies benestants a fer aportacions.
Amb el seu marit va viure al començament al carrer de Montcada, però més endavant la parella es van fer construir un palauet a l’Eixample acabat d’estrenar i que aviat es va consolidar. Encara existeix —ara convertit en un hotel— a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. La casa d’estiueig la tenien a Sarrià, que llavors era un poble. Chopitea era una dona molt religiosa —de rosari i missa diària— i va tenir sis filles. Compatibilitzava la seva vida de mare de família amb els seus molts projectes.
La mort prematura de la seva filla petita va infondre-li encara més fermesa a l’hora d’ajudar els altres. Sempre va comptar amb el suport del seu marit, que va ser fundador i director del Banc de Barcelona, tot i que quan als anys vuitanta va quedar vídua va intensificar la seva activitat. A ella també es deu la rehabilitació de l’església de Sant Pere de Palafrugell, d’on era originària la família del marit. Va ser llavors quan va conèixer l’obra que el sacerdot i educador Don Bosco —després sant Joan Bosco— estava fent a Itàlia, cosa que va propiciar la fundació dels salesians de Sarrià. Pel que fa als tallers que aquest havia enginyat per donar oportunitats als nois que no les tenien, Chopitea va posar en marxa tallers de fusteria, impremta, sastreria i el que fes falta per tal de donar als joves un futur professional. La seva era una idea moderna de la beneficència: no donar peixos, sinó ensenyar a pescar; no fer caritat, sinó empoderar.
Quan va morir, als setanta-cinc anys, el seu desig va ser que tota la seva fortuna personal anés a parar als més necessitats. Per tota la seva feina altruista, l’any 1927 se li va obrir un procés de beatificació i més tard el papa Joan Pau II la va declarar venerable.
19 / 100
CONCEPCIÓN ARENAL (1820–1893)
Imaginem-nos una jove vestint-se d’home en la intimitat de la seva cambra per poder complir el seu somni: estudiar Dret a la universitat. Es mira al mirall de cos sencer. No està pas malament. Levita, capa i barret, així com un bon tall de cabells. Parlem de Concepción Arenal, gallega educada en la fèrria religió catòlica i recordada, entre altres coses, per la gosadia de vestir-se d’home per assistir a les classes de la Facultat de Dret a la Universitat Central de Madrid.
Després de la sorpresa inicial, la intervenció del rector —una mena de butlla papal— li va permetre ser la primera dona a ingressar-hi com a oient; més no, no fos cas que establís precedent. Aquesta no seria la seva darrera gesta, sinó el començament de moltes que farien d’ella tota una catòlica avant la lettre —incompresa i qüestionada— i, també, una precursora del feminisme. De fet, una de les seves obres, La filantropía, la beneficencia y la caridad, la va haver de signar amb el nom d’un dels seus fills per poder-la presentar a un premi. No es contemplava la possibilitat que una dona pogués guanyar un premi, però al final l’hi van donar.
Nascuda a Ferrol i filla de militar, el seu pare va combatre l’absolutisme de Ferran VII i va morir a la presó. La mort de la mare quan ella tenia vint-i-un anys i una herència li van permetre desobeir els costums i fer el salt a Madrid. Allà estudià Dret i es casà amb un advocat, que va contraure la tuberculosi. Ja vídua, es va traslladar amb els seus dos fills a Cantàbria, on va posar la llavor de la seva activitat humanitària i social vinculada a les Conferències de Sant Vicenç de Paül. L’any 1864 fou nomenada inspectora de les presons de dones i esdevingué la primera dona visitadora de presons. Després va ser nomenada inspectora de cases de correcció de dones. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent” és una de les seves frases de més ressò. Arenal sempre va defensar la idea que el patiment era una escola de superació, i la seva convicció que el Codi Penal havia de ser reformat li va costar el cessament.
Simpatitzava amb el krausisme i sempre va posicionar-se a favor de l’educació de les dones. Així, va participar en la fundació de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, que tingué un paper cabdal en el progrés social de les dones del país. No va deixar de publicar: articles, poemes, teatre, assaigs. Entre les seves obres destaca La mujer del porvenir (1869), llibre que recull les conferències dominicals que va impartir per a les dones a la Universitat de Madrid i en el qual nega la inferioritat de les dones que defensaven alguns sectors reaccionaris i contradiu la idea que la seva missió és només ser esposes i mares.
De fet, la vida de Concepción Arenal va ser una lluita permanent a favor de l’emancipació femenina en un temps en què les dones comptaven ben poc, i una lluita a favor de la millora de la societat en el seu conjunt. Advocada
