que no arribava mai. Però Luisa Roldán no va voler tornar a la seva ciutat natal i es va quedar a Madrid, defugint la prosperitat del taller patern, on tenia feina assegurada. Va fer igual que Artemisia Gentileschi, que va preferir desenvolupar la seva carrera lluny del seu pare pintor; emancipació artística, en podríem dir.
En les seves escultures, s’havia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. D’ella ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres s’han amagat sota l’anonimat, mentre que altres s’atribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.
Passat el temps, la Roldana ha superat en importància el seu pare i les seves obres es cotitzen més. La història acaba posant les dones al seu lloc.
15 / 100
MARIANNA DE COPONS (1687–1757)
Els homes fan les guerres i les dones les pateixen, és el que acostuma a passar. Sempre que no estiguin entretingudes col·laborant amb algun dels bàndols enfrontats. Aquí va haver-hi una espia que va ajudar a guanyar una guerra, la guerra de Successió, en què van enfrontar-se, al primer tram del segle XVIII, els partidaris de la dinastia borbònica amb els partidaris de la dinastia austríaca.
Aquesta Mata-Hari nostra, a qui la documentació de l’època bateja com Maria Anna, era una dama aristocràtica que residia a la bella població d’Alella, al Maresme. Hi vivia tranquil·lament fins que, fent servir les arts femenines, va aconseguir una valuosa informació d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort i que es deia Le Querchois. Va evitar una bona ensarronada a les tropes dels seus. Es diu que va salvar tres-cents homes d’una emboscada a Mataró i va evitar una pèrdua estratègicament rellevant.
Mariana era filla de Ramon Copons, senyor de Llor i baró de Tosal. I el seu cunyat era el propietari de la finca de les Quatre Torres, una règia i bella construcció del poble. Se suposa que va ser allà on va poder intimar amb el való que es va deixar treure la valuosa informació, perquè la propietat havia estat confiscada per l’enemic. L’episodi va succeir l’any 1714 i la informació va ser obtinguda pel que sembla al bell mig d’un berenar camperol, en el transcurs del qual el coronel va rebre l’ordre de marxar i es va excusar davant la dama, que no va parar fins que va aconseguir que li mostrés el paper amb les indicacions que havia rebut. Va saber aprofitar l’avinentesa, aquesta noia llesta i sense por, i això l’ha fet passar a la història.
Després de la citada guerra, que va ser llarga, es va casar amb un tinent d’infanteria que es deia Nicolás de Quirós i evidentment era borbònic. Com gairebé totes les guerres, aquella també va alterar el mapa geopolític. Concretament, aquesta guerra de Successió va suposar la desaparició de la corona d’Aragó i va malmetre el patrimoni i la posició de les famílies benestants que la van defensar.
Poc sabem de la vida de Marianna de Copons excepte que va acabar els seus dies vídua, pobra i malvivint en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona gràcies al subsidi que rebia de la seva pròpia família. Un final poc heroic per a una dona que va arriscar-se a perdre la vida quan podia haver-se quedat perfectament al marge d’una guerra feta, com totes les guerres, per homes.
16 / 100
AGUSTINA D’ARAGÓ (1786–1857)
Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, s’hi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina d’Aragó, que arribà a ser l’artillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra d’Independència, també anomenada guerra del Francès.
Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà, a la basílica de Santa Maria del Mar. De família d’origen lleidatà, es va casar molt jove —als setze anys— i ho va fer a l’església del Pi. També se sap que va tenir un fill que va morir prematurament. Amb l’esclat de la guerra contra els veïns francesos, havia seguit al camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent d’artilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.
Sembla que Agustina formava part d’un destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, s’hi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver d’aixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de l’exèrcit en aquell indret, li va concedir el grau d’oficial i la va deixar entrar al cos d’artillers. Aquí va començar la seva fama.
En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.
Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas d’una bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar l’uniforme de capità d’artilleria de l’exèrcit, que era el rang que havia assolit.
A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra l’ocupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie “Els desastres de la guerra”, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa d’un canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre l’enemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.
17 / 100
MARIANA PINEDA (1804–1831)
Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna, ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida d’algú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.
A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar l’interès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era l’any 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.
Nascuda
