costum i també més purpurina als pòmuls i al pit. Els cabells del color de l’ambre se li arremolinaven al voltant del coll llis, li queien pel pit i s’acumulaven sobre el cosset de brodats delicats. Sense deixar de mirar en Håkan, va decantar el cap, i l’ull esquerre li va desaparèixer sota una onda de cabells.
Tot d’ornaments i feixucs cortinatges de brocats enfosquien l’habitació. Mirés on mirés, en Håkan veia alguna figureta d’ivori o algun bibelot vell; un tapís de Gobelins descolorit o alguna peça de quincalla. De la foscor sortien llambreigs daurats i centelleigs carmesins, difuminats per ondes de gasa i d’indianes. Capes de cortines, fistons i serrells ofegaven cadascuna de les finestres. Hi havia miralls amb marc de plata, bagatel·les i llibres amb lletres daurades i tancadors de llautó sobre tauletes de marqueteria de potes primes, figuretes de porcellana, capses de música i busts de bronze sobre consoles de marbre. Darrere el vidre bisellat d’uns mobles de fusta molt treballada s’hi exhibien díptics, camafeus, ous esmaltats amb joies incrustades i tota mena d’adorns. El lloc d’honor l’ocupava una vitrina que albergava un sabre que anava agafant un to verdós, xarreteres empolsimades, medalles amb cintes, cartes amb segell de cera, cordons esfilagarsats i capsetes de rapè amb relleus.
La dona va tancar els ulls i amb un moviment de cap lleu però alhora seriós va indicar a en Håkan que s’hi acostés. Ell es va plantar davant la dona, avergonyit per l’erecció tan evident que tenia. Quan va provar de tapar-se l’entrecuix, la dona li va agafar les mans amb suavitat i les hi va retenir dins les seves, unes mans fredes i ocioses carregades de joies. D’una tauleta va agafar uns punys, els va ajustar a les mànigues d’en Håkan amb molt de compte i els va subjectar amb uns botons de puny d’or amb incrustacions de robí. En Håkan va mirar cap avall, ben vermell i fent veure que era immune al tacte de la dona. A continuació ella va agafar un coll emmidonat i va assenyalar el terra movent la barbeta. En Håkan va doblegar les cames. Ella va repetir el gest. En Håkan es va agenollar a terra. Arrugant el front i arrufant els llavis, la dona va subjectar el coll a la camisa. En Håkan tenia vergonya perquè sentir el tacte d’aquelles mans al clatell li feia venir pell de gallina. Tímidament, va intentar tirar-se enrere, però ella li aguantava el cap arran del pit amb fermesa i mirava per damunt de la seva espatlla mentre treballava. Després d’haver subjectat el coll, va procedir a posar-li una xalina de seda. En Håkan sentia la respiració de la dona mentre hi feia el nus i hi clavava una agulla daurada coronada amb una pedra vermella. Tot seguit, el va empènyer cap enrere amb fermesa i alhora amb delicadesa, el va mirar de dalt a baix i va agafar una jaqueta de vellut d’un galant de nit. En acabat, es va inclinar i la hi va posar a poc a poc, cerimoniosament, prestant atenció en la manera com el cos del noi anava omplint la roba. Aquest cop les mànigues també eren massa curtes, però del pit i de les espatlles li anava a la perfecció. Li va tocar els braços, les costelles i l’esquena com si volgués comprovar que realment omplia la jaqueta i després es va redreçar. En Håkan encara estava agenollat. La dona li va acariciar els cabells i va estirar-li el cap per indicar-li que el recolzés en el seu ventre. En Håkan tenia els braços caiguts als costats. Ella va fer un petit pas enrere sense deixar anar el cap d’en Håkan perquè així li llisqués cap a la falda. L’olor de flors marcides, ara barrejada amb la de suor, es va fer més intensa. Tots dos es van estar en aquesta posició una bona estona, sentint i percebent la respiració de l’altre. En Håkan tenia la cara molla per la humitat càlida de les seves exhalacions atrapades entre les blondes i el vellut. Finalment, ella el va deixar anar. L’habitació es va refredar de cop. En Håkan tenia els cabells enganxats al front. La dona li va agafar les mans i amb la barbeta li va indicar que s’aixequés. Van anar a un divan situat al perímetre del cercle il·luminat per la llanterna i, amb un gest, ella li va demanar que s’hi ajagués. Tot seguit li va descordar els pantalons, es va arremangar el vestit fins a la cintura i el va muntar. Començava a sortir el sol. En Håkan va tenir la sensació que s’enlairava i s’endinsava en una regió nova i encara més solitària. La dona va abaixar la mirada cap a ell i, mentre l’albada escampava pinzellades polsegoses de llum per l’habitació, va tancar els ulls, va somriure, va separar els llavis i va deixar al descobert unes genives negres i lluents sense dents i amb venes rebotides de pus, abans de deixar anar un gemec i abocar damunt d’ell el seu alè carregat d’aquella olor de sucre cremat.
La majoria dels matins, entre la primera claror del dia i la sortida del sol, en Håkan tornava escortat a la seva habitació després d’haver passat una estona amb la dona. Les seves trobades sempre eren silencioses (ella comunicava els seus desitjos per mitjà de gestos subtils però autoritaris o bé doblegant i emmotllant el cos) i totes, sense excepció, giraven al voltant de la roba: ella el vestia, el despullava i el tornava a vestir amb uniformes, camises, fracs, faixins, guants, pantalons ajustats, bombatxos i armilles, i el guarnia amb nombrosos accessoris. Aquestes sessions ocupaven la major part del temps. Ella vestia en Håkan meticulosament, fixant-se en la manera com cada extremitat s’introduïa en el forat corresponent i després, com havia fet la primera nit, li agafava les mànigues, li palpava el pit, li aferrava les cames i li premia l’esquena per confirmar que la roba que instants abans era flàccida com un espectre ara era ferma i plena de carn viva. Després s’ocupava d’una llarga sèrie de detalls: botons, agulles, polaines, anells i algun toc final, una petita relíquia que manipulava amb reverència i que sempre treia d’alguna de les vitrines. Quan havia acabat, feia un pas enrere i examinava el resultat sense ni tan sols mirar-li la cara, i tot seguit li feia adoptar una posició ordinària però molt concreta (normalment, el feia estar-se plantat al mig de l’habitació, mirant recte endavant amb la barbeta paral·lela al terra, els peus separats per un espai equivalent a l’amplada de les espatlles, amb les mans a una distància concreta de les cuixes) i li demanava que la mantingués molta estona, fins que li indicava que s’agenollés i li posés el cap sobre la falda. Es quedaven en aquesta posició fins a trenc d’alba. No sempre el portava al divan, després, però generalment li exigia que la satisfés d’una manera o altra abans de deixar-lo anar.
Quan tornava a ser a la seva habitació, en Håkan es rentava la cara amb l’aigua d’oli de pi que li quedava de les ablucions nocturnes per mirar d’esborrar el rastre del sucre cremat. Se li havia ficat sota el front i els ulls, li empudegava el paladar i li cobria les parets de la gola. Aquella fortor venia només de la dona? O potser a ell també començaven a podrir-se-li les genives i a caure-li les dents, i per això deixava anar aquella olor putrefacta? Es donava copets a les incisives i provava de moure els queixals per comprovar que no es bellugaven. Si hagués sabut com es deia en aquella llengua, hauria demanat un mirall.
En Håkan passava els dies contemplant el desert amb l’esperança que en Linus notaria la seva mirada des de l’altre costat d’aquell buit ossi. Observava la plana fins que es tornava vertical, una superfície que calia escalar en comptes de travessar, i es preguntava què trobaria a l’altre costat si s’enfilés fins dalt de tot i s’encamellés al capdamunt d’aquella paret de color sèpia que s’estenia fins al cel buit i borrós. Per més que s’esforçava a examinar l’horitzó, l’única cosa que hi veia eren miratges ondulants i les taques fosforescents que els ulls exhausts feien aparèixer i desaparèixer en aquella buidor. S’imaginava a si mateix corrent allà fora, com un insecte, a l’horitzó. Encara que aconseguís escapar-se i distanciar-se dels perseguidors, com s’ho faria per travessar tot sol aquella extensió de terreny erm? L’única cosa que sabia era que Nova York era a l’est i que, per tant, havia de guiar-se per la sortida del sol. Però sense ajuda ni provisions, un viatge com aquell semblava impossible. Feia temps que ja no intentava arrencar els barrots de la finestra.
A l’habitació hi havia tres llibres. Sabia que un era la Bíblia i en un gest de devoció se l’havia posat sota el coixí. Fins llavors no li havia vagat mai d’examinar cap llibre. Ara, unes quantes vegades al dia, repassava els altres dos llibres de cap a peus i n’estudiava els caràcters indesxifrables. Les línies atapeïdes de signes ben ordenats li donaven una sensació de calma després d’haver mirat fixament la vastitud buida del desert. Triava una lletra i, amb el dit, traçava el dibuix que la repetició d’aquella lletra creava sobre la pàgina.
Quan el sol hi tocava de ple, l’habitació
