de no res va reaparèixer amb una bossa de cuir que es bellugava. La dama va assenyalar la construcció de fusta i tela encerada més allunyada de l’escola. El soldat se n’hi va anar tot xano-xano, va obrir la bossa i va abocar el líquid de dins al voltant de les parets, va encendre un llumí i el va llançar en uns dels bassals que s’acabaven de formar. L’aire es va arrissar, els rulls es van transformar en ones blaves i les ones blaves, en flames grogues. Les dones van anar a buscar corrents les criatures i les van treure de l’escola rudimentària, que ara no era sinó una pila de llenya que l’espurna més petita del foc de la vora encendria en un no res. Seguint les instruccions de la dona del vel, el soldat de cavalleria va conduir les dones i els seus fills a la cabanya de troncs, a recer del foc, i va apostar dos sentinelles a la porta. Mentrestant, la casa encesa s’havia convertit en una esfera llisa de foc que feia l’efecte que girava sobre si mateixa, alhora que les flames es caragolaven per la punta i es tornaven a encendre per sota en una roda cada vegada més potent. En Håkan va mirar al voltant buscant aigua, anant amunt i avall amb neguit als ulls. Va trobar un bugader ple de roba posada a estovar i així que es va posar a arrossegar-lo cap al foc, un dels guàrdies el va aturar i el va escortar fins on era la dona. Ella va somriure, com si s’hagués commogut davant la desesperació i bona voluntat d’en Håkan, i li va acariciar breument la galta. Les flames xiulaven a l’aire. Per damunt de la bola de foc en giravoltava una altra de fum, com una mena de reflex negre de l’incendi. Una ràfega de vent va convertir el xiulet en rugit i va escampar el fum, que de primer es va enroscar cap amunt i després es va esllanguir i caragolar en tirabuixons que s’arremolinaven en un seguit de circumvolucions que finalment es van dissoldre en el cel foscant.
Una colla de genets bruts de sutge per culpa de la conflagració van baixar al galop pel tossal. El cap del grup va clavar estrebada a la brida i, estirant amb fúria, va aturar el cavall al costat de la dona. Tant l’animal com l’home respiraven amb dificultat. Amb l’índex va manar als seus amics que es despleguessin. Després va abaixar la mirada cap a la dona.
—Has vingut —va dir ella, amb un somriure no gaire diferent del que havia fet a en Håkan.
En Caleb, que respirava amb dificultat, com si s’ofegués, va demanar per la canalla en un to eixut. La dona va assenyalar amb el cap la cabanya de troncs. Ell va desmuntar i es va posar a caminar descrivint petits cercles, amb la cara desfigurada per pensaments desesperats, fins que es va aturar per mirar la dona amb ulls plens d’ira. Una mena de tendresa es va filtrar pel vel de la dona. En Caleb va arrufar la boca i el front, però després va aconseguir calmar-se i, esforçant-se tant com va poder a parlar en un to que semblés sensat i raonable, va començar a donar una explicació. La dona no va dir res i va conservar aquell somriure afable que no corresponia al prec greu d’en Caleb, com si el traspassés amb la mirada i s’endinsés en un altre temps. Amb un esforç suprem, en Caleb va canviar de to. En un intent d’harmonitzar la seva entonació amb el capteniment d’ella, va semblar que evocava records agradables o que invocava un futur prometedor. Fins i tot va aconseguir somriure. Llavors, tot de sobte, ella es va treure una petita pistola ornamentada de la butxaca. En Caleb va mirar l’arma astorat, com si li ensenyessin un insecte gegantí. Va tornar a alçar la vista cap al vel, i la dona li va disparar entre els ulls. El cap d’en Caleb va caure enrere, seguit de tot el cos.
Aleshores es van sentir els crits de les dones i les criatures de la cabanya de troncs. El soldat de cavalleria i el seu grup de seguida van envoltar i desarmar els homes d’en Caleb. En Håkan no podia apartar la mirada de la cara de l’home abatut, un rostre que ja tenia la blancor de la mort. Estava atordit per la rapidesa amb què l’home havia deixat d’existir. Havia estat com per art de màgia.
Vora en Håkan, la dona del vel inspirava en breus intervals, com si només pogués agafar petites quantitats d’aire cada cop. Tenia la vista clavada en l’home que acabava d’anihilar. Es va acostar la mà tremolosa a la boca, i en un no res, els seus gemecs a penes audibles van pujar de to fins a convertir-se en un udol que només interrompia per aspirar aquelles porcions d’aire petites i fragmentades que el dolor, d’alguna manera, refeia dins seu perquè poguessin sortir com una expressió continuada de desesperació. Els nens no paraven de plorar. Les dones, sense deixar de xisclar, van començar a clavar cops a la porta de la cabanya. Després de molta estona d’udolar, la dona del vel es va posar a esgaripar al mateix ritme de la respiració, i cada cop que agafava aire, deixava anar un xiscle breu. Finalment, com si de sobte hagués pres una decisió, va parar. Sense apartar la mirada d’en Caleb, la dama va dir alguna cosa en veu baixa a un dels seus homes, el qual aleshores va assenyalar dos companys seus. Tots junts van endur-se el cadàver. Abaixant el cap i fregant-se les conques dels ulls amb el taló de les mans, la dona va recuperar el control d’ella mateixa i de la situació. Es va redreçar i, més alta que mai, a poc a poc va aixecar el vel, se’l va subjectar al barret i va obrir els ulls encesos de ràbia.
—Tu! —va vociferar, assenyalant l’home gras—. Vine aquí!
L’home s’hi va atansar i, amb un posat penedit, es va quedar dret a unes quantes passes d’ella. Es van mirar en silenci. Els homes que s’havien emportat el cadàver ara apilaven branques seques que havien agafat de la teulada de l’escola. Incapaç d’aguantar més el silenci, l’home gras es va passar la mà pels cabells, es va aclarir la veu i es va posar a enraonar. Tanmateix, així que va deixar anar la primera paraula, la dona li va llançar l’atac verbal més despietat que en Håkan havia sentit mai.
Per aquella boca podrida escopia paraules gelatinoses d’odi. Fins i tot feia l’efecte que ensenyava aquella cavitat negra i putrefacta com el màxim insult, més intimidadora que el doll estrepitós i salivós de paraules mal formades que en sortia juntament amb baves i escopits. Encara tenia la pistola a la mà i la va fer servir per apuntar més d’un cop el cadàver i l’home gras. La relació entre tots dos era el principal argument de la seva diatriba. La dona no semblava conscient que l’objecte amb què els assenyalava era una pistola, cosa que feia de l’arma un objecte més perillós, encara —com si un cop en recordés la veritable funció, s’hagués de sentir obligada a utilitzar-lo—. Les dones de la cabanya van xisclar encara més fort mentre clavaven cops a la porta amb algun objecte enorme. Les criatures no paraven de plorar. La dona va fer un pas endavant, va inclinar-se per acostar la cara a pocs centímetres de la de l’home gras i el va cobrir d’insults i saliva. En Håkan en va entendre les últimes paraules, que la dona subratllava apuntant la pistola al pit voluminós que s’amagava sota l’armilla. «Culpa teva.» Aleshores li va ensenyar les genives negres i va emetre un so sibilant que semblava sortir més aviat del parell de lluents llimacs de dins la boca.
Van posar el cadàver d’en Caleb a la pira desordenada de vora les ruïnes de l’escola.
—Amb compte! —va manar la dona, i va abaixar el vel. Fent un gest amb el cap, va indicar als sentinelles que fessin parar les dones de clavar cops. Els nens continuaven plorant. Amb un altre gest de barbeta, va ordenar al soldat de cavalleria que encengués la pira. Tots els homes, atacants i víctimes, es van treure el barret. El foc va agafar de pressa. Les branques van cedir enmig d’espetecs i el cadàver de sobte es va enfonsar dins de les flames i va emetre una fortor sinistra de carn rostida.
Després d’uns moments de silenci, la dona, que havia recobrat del tot la seva fredor habitual, es va tornar a adreçar a l’home gras i li va donar una ordre breu. Amb els llavis tremolosos, l’home va voler respondre, però abans de pronunciar cap paraula va decidir que valia més fer el que li deien. Es va treure la jaqueta, l’armilla, el plastró i la camisa. Tothom el mirava. El vespre s’anava escolant i algunes estrelles començaven a despuntar al cel cada cop més fosc. Aleshores es va treure les sabates i després els pantalons. La dona es mostrava impacient. Vacil·lant, l’home es va treure els calçotets i es va quedar palplantat, fofo i blanc com la llet, només amb els mitjons i les lligacames posats. Algú va riure. Obeint un gest gairebé imperceptible de la dona, van llençar la roba a les brases de la casa cremada. I seguint l’ordre donada amb un altre gest breu de cap, van deixar sortir totes les dones i criatures. Els
